FEMINITZACIÓ DEL CONSUM DE BENZODIACEPINES

[pic 1]

ANNA MONTAÑÉS BRANCAL

ASSIGNATURA ANTROPOLOGIA DE LA SALUT

UNIVERSITAT DE BARCELONA

2022

PROBLEMA D’INVESTIGACIÓ I OBJECTE D’ESTUDI

Les benzodiazepines són medicaments que disminueixen l'excitació neuronal i que tenen un efecte ansiolític, hipnòtic, antiepilèptic, i de relaxant muscular. S'utilitzen com a tractament de l’ansietat generalitzada i l’insomni, entre d’altres.

L'ús de medicaments ansiolítics i hipnòtics a Espanya és elevat, i és més gran en les dones que en els homes. Es tracta de grups farmacològics la prescripció i consum dels quals està molt estès als països desenvolupats, siguent els més prescrits i consumits les benzodiazepines. Però el seu ús és controvertit ja que se n'ha qüestionat l'efectivitat i s'ha reconegut que tenen efectes adversos i risc de dependència. Des de la biomedicina no s'atenen els factors socials que generen els malestars en les dones, produint una patologització de les emocions que es reflexa en una sobremedicalització .

Abarcar la comparació de variables entre dones i homes des d’una perspectiva antropològica és una manera de visibilitzar les diferències i desigualtats entre els dos sexes dins del sistema biomèdic de salut, i la manca de dades indispensables per al coneixement de les condicions de vida de les dones.

L’objecte d’estudi, doncs, és la feminització del consum de benzodiazepines. El meu objectiu és esclarir com aquesta feminització del consum està relacionada amb factors socials, agents externs i de desigualtat, a banda d’integrar la perspectiva antropològica dins dels processos de la biomedicina moderna, que contribueix a la legitimació del capitalisme, servint els interessos del sistema i reduint els fenòmens col·lectius en individuals.

ENFOCAMENT TEÒRIC I CONCEPTES EMPRATS

Assento les basses teòriques del meu treball en els conceptes desenvolupats per Ivan Illich sobre la medicalització de la vida al seu llibre Némesis mèdica, la expropiació de la salut (1975).  El control més gran per part de la biomedicina es dóna, curiosament, als medicaments per al dolor, tant el físic, com l'emocional, sent les benzodiazepines d'aquest segon grup, ja que el seu ús més habitual és per trastorns d'ansietat. Els processos de medicalització engloben també la patologització de les emocions. Respecte a aquesta, Illich va encunyar el terme “iatrogènia positiva” per referir-se als efectes nocius de les intervencions mèdiques, convertint així el cos humà en un territori privilegiat on el biopoder exerceix la seva acció. La mercantilització dels estats d’ànim, concepte extés per Angel Martínez (2006), malgrat el seu treball es basa en l’ús d’antidepressius, no d’ansiolítics com ens ocupa aquest treball, podem extreure lògiques de relació entre el sistema biomèdic de salut, el capitalisme tardà i les seves biopolítiques sobre el cos, la subjectivitat i les afliccions humanes. Seguint aquest concepte de biopolitica i biopoder, Foucault (1990),  teoritza sobre la inclusió de l'ésser biològic en l'àmbit del poder, constituint un fenomen de la modernitat occidental que es el que denomina i defineix com a biopoder, el qual parla del «conjunt de mecanismes per mitjà dels quals allò que a l'espècie humana en constitueix els trets biològics fonamentals que podrà ser part d'una política, una estratègia política, una estratègia general del poder». En altres paraules: l'aplicació i l'impacte del poder sobre tots els aspectes de la vida a través del camp mèdic.

METODÒLOGIA I TÈCNIQUES

La metodòlogia ha estat l’entrevista semiestructurada oberta, a una dona consumidora de benzodiacepines, i la posterior recerca bibliogràfica per relacionar la informació obtinguda amb la teoria dels autors exposats anteriorment.

L’entrevista en format obert em permet abarcar de manera més clara l’experiència de vida i factors socials que puguin afectar al fet del seu consum. L’intenció és que exposi lliurement un retall de la seva trajectòria vital, vida actual i la seva relació amb el consum de benzodiacepines.

RESULTATS DE LA RECERCA

El desenvolupament de l'expansió de la biomedicina s'estén a través del que des de l'Antropologia mèdica s'ha anomenat “procés de medicalització”, un procés que implica transformar en patologies, tota una successió de malestars que al llarg de la història han format part de l'existència quotidiana de les persones i que passen a ser explicats i tractats com a malalties susceptibles de ser tractades amb fàrmacs.

Així, quan des de l’antropologia es parla de medicalització de la vida, es refereix al procés progressiu pel qual el saber i la pràctica mèdica moderna incorpora fenòmens i problemes de la vida social i col·lectiva.

Aquesta idea es comença a difondre amb autors com Ivan Illcih, del qual recalco, la definició que fa de la denominada iatrogènia clínica, com el mal provocat pels proveïdors de salut, els causants principals dels quals serien els professionals sanitaris i la indústria farmacèutica. Pel cas de les benzodiacepines, els efectes perjudicials que tendeixen a agreujar la salut solen ser anomenats “efectes secundaris”, no són tinguts en compte i es justifiquen pels anomenats “efectes primaris” del tractament de la malaltia (Illich, 1975). Extrec de l’entrevista:

(...) les vaig prendre poc de temps, un any o així, perquè no m’agradaven, xiqueta, me deixaven totalment adormida, no m’enterava de res! Els meus nets me contaven coses i jo només sonreia i assentia com una tonta! Jo se que este medicament va bé per a la ansietat, que jo en tenia molta, si ho entenc, però de ahi a que tinga que anar com un sombi d’ixos de ara… pues tampoc ho veig la solució.De fet, me vaig trencar la cadera per caure’m en un dels marejos que me donaven les pastilles, i vaig haver de deixar de conduir!! I estar mig any al llit (...)

Un altre autor a destacar dins de la corrent de l'Antropologia de la salut és Ángel Martínez Hernáez, que s'ha caracteritzat per realitzar una anàlisi crític dels processos de medicalització a la postmodernitat. L’autor relaciona l'augment de la prescripció i el consum de psicofàrmacs amb determinades biopolítiques del capitalisme tardà com els instruments de persuasió de la indústria farmacèutica, el paper naturalitzador de les adversitats humanes i les noves imatges culturals de la postmodernitat (Martínez Hernáez, 2006:43).

Els processos de naturalització de les afliccions humanes i la seva reconversió en malalties, s'amplificarien segons l'autor, per la major disponibilitat dels usuaris a la resolució dels seus malestars mitjançant la ingesta de psicofàrmacs:

El consumo masivo de antidepresivos puede vislumbrarse como metáfora y metonimia de un “mundo (des)encantado” en el cual los desarreglos y las contradicciones de la globalización y su metacultura se materializan en nuevos hábitos y comportamientos sociales. El consumidor del capitalismo tardío tiende a amagar estos desarreglos y a representarlos en un lenguaje naturalizado que apela al cuerpo más que a las relaciones sociales, a las substancias (antidepresivos) más que al discurso. Es una de las características del nuevo individualismo y su énfasis en el cuerpo como agente hedonista y en las tecnologías corporales” (Martínez Hernáez, 2006:54)

Aquesta adaptació de la persona a unes condicions de vida fatigants, es duria a terme doncs a través del consum de psicofàrmacs, que possibiliten un bon funcionament sense alteracions i permeten a la persona, sentir el control sobre els seus propis patiments i estats emocionals.

Quan parlem de naturalització, doncs, ens referim a una percepció absolutament essencialista i biologicista del cos humà, sobre tot de certs cossos humans, que afecta a diferents col·lectius (dones, negres, homosexuals...), i que porta implícita la seva marginació social per raons biològiques i anul·la tota possibilitat de canvi. En el cas concret de les dones suposa teoritzar, per exemple, que la responsabilització de les dones respecte a la cura de les dones criatures o malalts, una divisió sexual del treball que restringeix la igualtat d'oportunitats entre homes i dones, s'explica per una biologia i una psicologia diferencial que, finalment, es relaciona sempre amb la capacitatreproductiva femenina. Tota una tradició d´estudis socials, històrics i feministes han mostrat que aquesta argumentació determinista sorgeix a Occident dins d'un procés molt ampli de consolidació d'un nou ordre social, econòmic, politic i científic –la societat capitalista, burgesa i colonial–, que, encara que desigual i jeràrquica, va ser presentada com a natural i va ser legitimat per l'evolucionisme social i la noció de progrés. Es constitueix així un nou sistema de poder i dominació inscrit al cos i la biologia: el biopoder, concepte encunyat per Michel Foucault (1990) per a posar de manifest que el poder no només l'exerceix el govern sinó també els discursos que les diverses ciències vénen desenvolupant des de la modernitat; un poder que és productiu ja que actua a través de establir les normes de comportament. En aquest context, la naturalització, funciona com un recurs idoni per resoldre les contradiccions sorgides a la societats de classes, ja que intenta unir la igualtat d'oportunitats amb les diferències socioeconòmiques i les discriminacions reals.

...