Cafe De La Granota

C2

"La Plaga de la Ribera" és el segon capítol del llibre "El cafè de la granota". Aquest capítol està escrit en forma de carta, ja que l'escriu Jeroni Salses i Santapiga, per donar-li al director de la presó de Lleida.

En aquesta carta li explica que feia temps van decidir fer obres a l’Ajuntament del poble perquè estava molt vell, així que van decidir buidar l’Ajuntament i repartir les coses que hi havia dins entre la gent del poble.

En Jeroni i l'Elisenda tenien una casa molt petita on pràcticament no hi cabia res i encara menys després de guardar les coses de l'Ajuntament. Encara que no només van guardar els retrats, sinó que també es van fer càrrec d'en Valerià.

En Valerià era un criminal, per aquesta raó a l'Elisenda no li feia molta gràcia que estigués a casa seva, però finalment es va quedar perquè es comportava bé. Poc a poc l'Elisenda i en Jeroni confiaven en ell, encara que en Valerià es sentia fracassat, perquè no li sortien les coses com ell volia. Des de ben petit volia ser una mala persona. Per aquesta raó en Jeroni li escriu la carta al director de la presó, per a què en Valerià vagi a classes dels professionals. Com la parella mai havia tingut fills, van pensar que aquesta era una bona causa per gastar els seus diners.

-

El senyor Jeroni Salses i Santapiga (l’agutzil de la vila)fa una carta a el senyor director de la presó de Lleida presentant unes queixes de els altres agutzils i dels discursos que fan. En Jeroni li explica, que a la vila s’ha decidit enderrocar La Casade la Vila i construir-ne una de nova. Llavors a causa de això fa un sorteig entre els funcionaris i els regidors per a quedar-se cadascú una cosa de dintre de la casa fins que l’ajuntament estèsacabat. Doncs en aquest sorteig a en Jeroni li va tocar un retrat del rei, l’arxiu del cadastre, vuit capgrossos i un presoner que feia quinze dies que estava a la presó per robar un tractor. Quan enJeroni va arribar a casa amb totes aquelles coses i el presoner, a la seva dona Elisenda no li va fer cap mena de gràcia que portés tot allò a casa, però en Jeroni la ve fer entrar en raó i va deixar queen Valerià, el presoner es quedés. El Valerià durant el temps que va estar a casa seva, el va ajudar molt a ell i a la seva dona amb els treballs de la casa. Encara que ell el que volia era ser un.

-

C3

“Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana” és el tercer capítol de “El café de la granota”. En Nicolau Vilaplana mor i es celebra l’enterrament el mateix dia que un partit de futbol molt important. La gent del poble, però, assisteix a l’enterrament encara que creuen que en Nicolau s’havia mort justament aquell dia per fer-los la guitza. Durant l’enterrament hi ha diverses interrupcions, ja que el camp de futbol estava al costat de la plaça on el mossèn feia les oracions. En aquell moment els aficionats de l’equip contrari canten gol i la gent del poble, encara a l’enterrament, comença a perdre la il•lusió de guanyar, però quan son davant del camp camí del cementiri paren a veure el final del partit. Al final l’equip local guanya per dos gols a un i quan acaba el partit, tant l’equip contrari com el local i els aficionats fan el camí fins el cementiri acompanyant el difunt Nicolau.

C6

En el Cafè de la Granota, una fotografia del 1958, on surt l’equip de futbol de la vila d’aquells temps, dóna peu a Cristòfol, a explicar-li al cronista la següent història:

Abans de la Guerra Civil, una riada del riu Segre va devastar l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre. Quan l’aigua es va anar assecant es va decidir que el fangat restant s’aprofitaria per construir-hi el camp de futbol. El camp va quedar preciós. L’inconvenient era que la portaria de llevant, estava tocant al riu Segre i unes de les bandes donava al riu Ebre, de tal manera que a la mínima que algú xutava, la pilota anava riu avall. Ara bé, les característiques del camp, no van afectar mai tant a un partit com el d’aquell diumenge del 1958, contra un equip de la Vila dels Monegres.

Tot el poble hi era present i el riu Segre baixava inflat. Després de fer la fotografia de l’equip, que Pràxedes, el propietari del Café de la Granota, havia d’emmarcar i penjar al seu establiment més endavant com a record, l’àrbitre va bufar el xiulet perquè així el partit comencés.

Des del primer moment, els forasters no van parar de fer faltes, de les quals l’àrbitre no

...