Conferència Sobre ètica, Ludwig Wittgenstein

Ludwig Wittgenstein ( 1889-1951), Conferència sobre ètica.

La “Conferència sobre ètica” va estar escrita l’any 1930 i és un dels textos més importants de la filosofia contemporània. Ludwig Wittgenstein la va escriure uns anys després de la publicació del “Tractatus lógico-philosophicus” (1921-1922).

Aquesta conferència és una “comunicació” d’una hora que no pretén ser ni una conferència sobre lògica ni una, de divulgació científica. Primerament, va decidir que volia parlar d’alguna cosa que a ell li agradés comunicar i per això va triar l’ètica com a tema de la comunicació. Va descartar una conferència sobre lògica, ja que considerava que no se’n pot fer una sola, sinó que es necessiten varies hores per explicar-ho. Llavors, va descartar fer una conferència de divulgació científica ja que considerava que és un tipus de comunicació que pretén fer creure que entenem una cosa que realment no entenem. Així doncs, el que decideix fer és una conferència sobre ètica, ja que considera que és un tema d’importància general. Una dificultat, però, d’aquest tipus de comunicació és que el receptor no pot veure fins a on el vol portar l’emissor, a on vol arribar.

Per tal d’explicar ètica, l’autor es guia d’una explicació del terme feta pel professor Moore en el seu llibre Principia Ethica: “L’ètica és la investigació general sobre allò bo”. Per tal de definir ètica, a més, proposa expressions més o menys sinònimes com, per exemple: “l’ètica és la investigació sobre allò valuós o el que realment importa”, “l’ètica és la investigació sobre el que realment importa”, etc. A partir d’aquestes expressions sinònimes n’extreu una reflexió: cadascuna d’elles s’utilitza en dos sentits molt diferents, el sentit trivial o relatiu i el sentit ètic o absolut. L’ús trivial o relatiu, per exemple, de la paraula “bo” significa que satisfà un cert estàndard predeterminat. En ètica, però, s’hauria de parlar de l’altre ús, de l’absolut, per tant de judicis de valor absolut.

A partir d’aquí, l’autor presenta la contraposició ús relatiu / ús absolut de manera més extensa. Afirma que cada judici de valor relatiu és un mer enunciat de fets i, per tant, mai podrà arribar a tenir un valor absolut. Llavors, fa referència a una frase de Hamlet: “Res hi ha bo ni dolent, si el pensament no ho fa tal”. Així, l’autor vol afirmar que allò bo i dolent són atributs del nostre estat mental entès com un fet descriptible, per tant, aquest no el podem considerar bo ni dolent en el sentit ètic. Així doncs, l’ètica no es pot pensar o dir, ja que amb les paraules només es pot transmetre significat i sentit natural, i l’ètica és considerada per l’autor com un fet sobrenatural.

Seguidament, l’autor torna a recuperar la definició d’allò “bo” en sentit absolut o del “bé” en sentit absolut. Afirma que allò bo en sentit absolut té una necessitat lògica i que el bé absolut és el que tothom realitzaria necessàriament o se sentiria culpable de no fer-lo.

Per tal d’explicar el valor absolut, l’autor el que veu és que sempre li vénen experiències a la ment. La primera d’aquestes experiències és una experiència par excellence. L’autor intenta explicar les següents tres experiències: “em sorprenc davant l’existència del món”, “l’experiència de la seguretat absoluta”, i “l’experiència de sentir-se culpable”. L’autor afirma que quan intenta explicar la primera experiència, al verbalitzar-la i transformar-la en paraules, perd el sentit. Quant a la segona experiència, també perd el sentit quan diem que em sento segur passi el que passi, ja que estàs negant el propi significat de l’expressió “sentir-se segur”, que voldria dir que és impossible que alguna cosa pugui passar en un lloc i moment concrets. Amb

...