EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC (1959-1975).

EL FRANQUISME: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC (1959-1975).

1. EL CANVI D’ORIENTACIÓ DE L’ECONOMIA.

1.1. ELS GOVERNS DEL “DESARROLLISMO”.

Els governs de Franco entre 1959-1973 van suposar un canvi d’orientació política, ja que les restes del falangisme van ser arraconades pels tecnòcrates, vinculats en la seva majoria a l’Opus Dei i molt ben relacionats amb les elits econòmiques. Tenien un perfil més tècnic que ideològic i, sense qüestionar la dictadura, volien introduir criteris de racionalitat i d’eficàcia econòmica per acabar amb la greu situació econòmica i social derivada de l’autarquia.

Aquest canvi va ser propiciat per l’esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, l’alta inflació, el desequilibri pressupostari, les protestes socials i les pressions internacionals, en un moment en el qual Europa vivia una recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial.

1.2. EL PLA D’ESTABILITZACIÓ.

El Pla d’Estabilització del 1959 volia acabar amb el fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera. El seus eixos eren:

- Estabilització de l’economia. Per reduir la inflació es van elevar els tipus d’interès bancari, es van limitar els crèdits i es congelaren els salaris. Per limitar el dèficit públic es va proposar una reforma fiscal i es limità la despesa de l’Estat.

- Liberalització interior de l’economia. Es van eliminar els organismes estatals interventors i es posà fi a la reglamentació de preus fixos.

- Liberalització exterior de l’economia. S’eliminaren obstacles a la importació de mercaderies estrangeres i per facilitar el comerç amb altres països va ser devaluada la pesseta un 50% amb relació amb el dòlar.

Amb aquestes mesures Espanya obtingué préstecs d’organismes internacionals (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial) per evitar una suspensió de pagaments.

A llarg termini es volia integrar l’economia espanyola en els mercats internacionals i així posar les bases d’un desenvolupament econòmic.

1.3. ELS PLANS DE DESENVOLUPAMENT.

El Pla d’Estabilització va ser complementat pels Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, coordinats des del govern per Laureà López Rodó. Els plans tenien un caràcter quadriennal (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975) amb una planificació econòmica indicativa en la qual l’Estat programava l’activitat del sector públic i oferia incentius i subvencions al sector privat.

Els plans tenien dues línies d’actuació:

- Les accions estructurals per cobrir les deficiències de la iniciativa privada (empreses petites, baixa productivitat).

- Els pols de desenvolupament amb l’objectiu de crear indústries en zones poc desenvolupades. A Catalunya solament es va intervenir

...