Franquisme 1939-1959

El franquisme

El règim polític de Franco (1939-1975) va ser una dictadura militar amb trets feixistes, caracteritzada per l’oposició al comunisme i a la democràcia. S’assentava ideològicament en una defensa del militarisme, del catolicisme conservador i de la unitat d’Espanya. El nou règim era clarament antidemocràtic i antiliberal. El dictador, concentrava tots els poders: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

La dictadura franquista va durar tant de temps, principalment, per tres motius.

D'una banda, tenia el recolzament de l'exèrcit, l'Església catòlica i partits polítics tradicionalistes, conservadors i feixistes. Aquests li atorgaven al règim la força, la legitimitat tradicional i l'organització i base ideològica, respectivament.

D'altra banda, Franco era l'àrbitre de les diferents "famílies" del règim. Ell era la figura que aglutinava les diverses tendències.

Per últim, la por, el cansament de la guerra civil i la ignorància de bona part de la població espanyola.

Característiques generals del franquisme

El Nuevo Estado del franquisme, sota la base teòrica de la “unitat” i la “jerarquia”, va articular una “societat orgànica” fonamentada en tres pilars artificials: la família, el municipi i el sindicat. Així, el franquisme va definir-se pels següents trets característics:

Règim totalitari. El règim va néixer i va constituir-se com una dictadura inspirada en el model del feixisme italià i el nazisme alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb ella, totes les garanties individuals i col•lectives de la ciutadania, es van clausurar les Corts i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un partit únic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS). Alguns autors han presentat el règim franquista com un govern propi de l’Antic Règim, però la realitat és que el franquisme no s’adapta a aquesta definició ja que és plenament contemporani per la seva homogeneïtat i per la figura del líder amb una acumulació de poders només assimilable a la que havien gaudit els dictadors feixistes.

Cabdillisme. El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España, concentrava tots els poders en la seva persona. Franco controlava absolutament tots els poders: executiu, legislatiu i judicial. Era el cap de l’Estat i, durant molts anys, també va exercir les funcions de president del govern. A més, Franco era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS, el partit únic del règim. La cúpula del poder va ser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les Corts i va gaudir de poder d’indult per sobre del Tribunal Suprem com a darrera instància judicial.

Sistema de partit únic. El franquisme va caracteritzar-se per l’existència d’un partit únic al servei de l’Estat, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format per falangistes, carlistes i catòlics que havien lluitat al costat de l’exèrcit nacional. El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic fins al punt de confondre les seves estructures. FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels càrrecs de l’administració. Amb l’objectiu d’aconseguir el màxim suport social al règim, el partit va constituir organitzacions de masses: el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut; la Sección Femenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario, instrument de control polític dels estudiants universitaris; o la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons i obrers. El partit únic era una font de poder.

Suport de l’Església. La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional i catòlic del franquisme no hauria estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica. Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se en l’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós, el control majoritari de l’ensenyament i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

Suport de l’exèrcit. El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format per comandaments lleials al general Franco i controlat ideològicament des de les acadèmies militars. Pilar destacat del règim, els militars van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.

Concepció unitarista i centralista de l’Estat. Enemic de la diversitat i del reconeixement de les diferents nacionalitats que integraven l’Estat espanyol, el franquisme, un règim marcat ideològicament pel seu nacionalisme espanyol, va abolir els estatuts d’autonomia aprovats en temps de la República i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments d'identitat diferenciats com Catalunya, el País Basc i Galícia.

Naturalesa repressiva. El franquisme, vencedor de la cruel guerra fratricida entre espanyols, lluny de cercar la reconciliació i el progrés del país, va mantenir la separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessos dels que li eren, de forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règim va estar dirigida des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada, els opositors al sistema com els

...