Franquisme - Història

Les lentes transformacions econòmiques dels anys cinquanta: característiques generals.

Vint anys desprès de la Guerra Civil, el sistema polític del “Nuevo Estado” no es transforma d’una manera important. La repressió continua i els valors socials i culturals continuen sent els mateixos que els anys anteriors. Continuen havent-hi milers de presos i continuen augmentant. Hi ha però un canvi important, i és que les noves generacions no han viscut la Guerra Civil i ja no són possibles les represàlies massives.

Hi ha alguns aspectes importants a nivell econòmic en aquests anys de la dècada dels anys 50. Un d’ells és la crisi de la política econòmica autàrquica practicada pel règim franquista en els anys de la postguerra, que va provocar la misèria de la població i va afavorir l’aparició del “mercat negre” i “l’estraperlo”. Aquesta no va ser deguda al bloqueig internacional ja que aquest només va ser diplomàtic. L’autarquia deixa de tenir sentit.

Un altre aspecte és que Espanya no es beneficia del “Pla Marshall”. Acabada la Segona Guerra Mundial els EEUU enceten una línia d’ajuts per a la reconstrucció d’Europa. Espanya no hi té accés ja que es nega a fer els canvis democràtics exigits per poder-hi tenir opció. Per això la capacitat econòmica per comprar petroli, tecnologia,... és molt limitada i la recuperació econòmica d’Espanya és molt lenta. Europa es recupera amb només 4 anys.

A partir dels anys 50 s’inicia una lenta recuperació, ja que l’any 1957 les famílies treballadores tenen un poder adquisitiu similar al del 1936. Això es degut a l’esforç dels treballadors, i no pas a la política del govern. La disposició dels treballadors a realitzar llargues jornades, la impossibilitat de fer vaga i uns jornals més baixos que no pas a la resta d’Europa farà que moltes empreses instal·lin fàbriques a Espanya.

Tot i què el règim franquista dificulta les migracions interiors per por a no poder controlar la població i prohibeix les migracions a l’estranger fins l’any 1948, les condicions de vida són tant precàries que s’inicia un procés migratori massiu del camp a la ciutat pel fet de poder passar desapercebut i que la gent no conegui el teu passat i per què les possibilitats de trobar feina són més grans. També comença l’emigració a l’estranger, majoritàriament cap a França, Alemanya i Suïssa, on les condicions de vida eren dures i els espanyols feien les feines que no volia fer ningú. Els processos migratoris provoquen el despoblament de moltes zones rurals i el creixement de les ciutats més industrialitzades, on apareixen barris marginals de “barraques” i “xavoles”.

També destaca El Plan de Estabilización de 1959, un canvi de política econòmica que pretén corregir les dificultats de la política econòmica autàrquica. L’any 1957 es produeix un canvi de govern, en què molts dels nous ministres formen part de l’organització catòlica OPUS DEI, partidari de liberalitzar l’economia i apropar-se als països de l’Europa Occidental més desenvolupats que Espanya. L’any 1958 Espanya s’incorpora al FMI (Fons Monetari Internacional) i a l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE). L’any següent una delegació de l’OECE analitza l’economia espanyola. El govern dicta el “Decreto-Ley de Ordenación Económica” conegut amb el nom de Plan de Estabilización, que té com a objectius reduir l’intervencionisme de l’estat en l’economia, afavorir l’entrada de capitals estrangers i per donar facilitats a les empreses que es vulguin instal·lar a Espanya, afavorir les exportacions de productes espanyols i permetre la importació dels productes necessaris, controlar la inflació evitant la pujada desmesurada de preus dels productes i fixar un tipus de canvi amb el dòlar (1 dòlar = 60 ptes.).

Totes aquestes mesures exigeixen un gran sacrifici a la població i per això les migracions cap a Europa són molt importants. A partir de 1960 el procés migratori s’estabilitza i l’economia espanyola comença a créixer. Es parla del “milagro espanyol” tot i que la recuperació econòmica només es tracta de seguir les indicacions marcades pel FMI i l’OECE, i no de cap miracle.

El govern i l’oposició (1951-1962)

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial i els règims feixistes europeus van estar vençuts, Franco va intentar distanciar-se de la política pronazi que havia imposat durant els primers anys de la postguerra. Això no va suposar que hi hagués més llibertat. Falangistes, nacionalcatòlics i militars van continuar ocupant els llocs més importants en la política espanyola. Els falangistes controlaven la societat a partir dels sindicats i de la formació de persones fidels al règim franquista, els nacionalcatòlics s’encarregaven de l’educació i els militars de les forces armades.

L’any 1951 l’almirall Luís Carrero Blanco es converteix en l’home fort al costat de Franco i influeix en les decisions del “Caudillo”. A més de la nova legislació econòmica (“Plan de Estabilización”) hi ha altres mesures importants. Una d’elles és l’acostament dels EEUU. El primer crèdit dels EEUU arriba l’any 1951 i suposa el final del racionament. L’any 1953 es signen els acords militars amb el govern dels EEUU i es construeixen bases militars en territori espanyol. Espanya es converteix en aliada dels EEUU i a canvi aquests li garanteixen al règim franquista la seva acceptació internacional. Quan el president dels EEUU, Eisenhower, visita Espanya, això suposa el reconeixement internacional del règim franquista i que Espanya sigui admesa a la UNESCO i que passi a formar part de les Nacions Unides (1955).

Tot i que durant la Guerra Civil la relació entre l’Església catòlica i el Nuevo Estado havia estat molt bona, el Vaticà condemnava algunes de les actuacions del règim com afusellaments de capellans bascos nacionalistes, condemnes a mort,... L’any 1952, però, Carrero Blanco va organitzar a Barcelona el XXXV Congrés Eucarístic internacional i l’any 1953 es produeix el concordat amb el Vaticà.

Tot i els canvis a nivell econòmic (Pla de Estabilización) i de relacions amb l’exterior que Espanya va experimentant, la societat espanyola continua vivint en la repressió, manca de llibertats i en una situació econòmica que no té res a veure amb la dels europeus. L’any 1956 el món laboral i el món estudiantil inicien una onada de vagues i protestes sense precedents que provoquen greus problemes al govern.

...