Historia De Espanya

Aristòtil Història de la Filosofia 2n de Batxillerat IES Manacor

1.Crítica de la teoria de les Idees de Plató.

L’orientació de la filosofia aristotèlica és molt més empírica del que ho era la de la filosofia platònica, la qual cosa queda clara en el següent fragment:

“Encara que hi hagi aspectes del tema desagradables per als nostres sentits, des del punt de vista teòric l’observació de la naturalesa en la seva activitat constructiva dóna incalculables satisfaccions a qui és capaç d’arribar al coneixement de les causes i a qui és filòsof per naturalesa. (...) Per tant, no ens escapem com els nens de l’estudi de les criatures més humils! En cada subjecte natural hi ha quelcom que pot excitar la nostra admiració.” (Aristòtil, Sobre les parts de l’ànima)

Aristòtil defensa únicament l’existència de la realitat que podem observar a través dels nostres sentits, i es mostra molt crític amb la teoria que és el nucli de la filosofia platònica, la teoria de les Idees. Alguns dels argument en contra d’aquesta teoria són:

-Plató defensa, segons Aristòtil, que existeixen models perfectes de tot allò que observam a la realitat empírica. Per tant, s’hauria de defensar l’existència de models perfectes de tot allò més imperfecte, negatiu i desagradable d’aquesta realitat. Però és contradictori i, per tant, impossible que existeixin models perfectes d’allò radicalment imperfecte; aleshores no existeixen les Idees platòniques.

-Des del punt de vista aristotèlic, les Idees es poden considerar a la filosofia platònica l’essència dels objectes empírics. L’essència per a Aristòtil és el que fa que un objecte sigui el que és, el defineix com a tal. Segons Plató, cada objecte empíric seria el que és perquè participa o és una imitació imperfecta d’una determinada Idea, que seria la seva essència.

Però, com es pot entendre que l’essència d’un ésser existeixi separadament del mateix ésser? L’essència, segons Aristòtil, existeix i és un dels components bàsics de cada ésser o substància, però no es troba per separat de les substàncies que tenen la mateixa essència en comú, sinó que existeix formant part de cada una d’aquestes substàncies.

A més, si suposam que les Idees, les essències, existeixen per separat, apareix el problema d’explicar adequadament la seva relació amb els objectes empírics. Plató ho intenta resoldre amb els conceptes d’imitació i participació que, segons Aristòtil, són més metàfores poètiques que explicacions filosòfiques.

-A més, les Idees no permeten explicar una de les característiques fonamentals dels objectes empírics, el canvi. Com es poden explicar a partir d’unes Idees immutables i eternes, no sotmeses al pas del temps, uns objectes d’existència limitada i que canvien mentre existeixen, que sí estan situats en el temps? El problema d’explicar el canvi, un dels més importants segons Aristòtil, queda sense resoldre amb la teoria de les Idees.

“Sòcrates treballava sobre les virtuts ètiques i fou el primer que va cercar de donar-ne definicions universals. (...) Sòcrates, però, no donava existència separada ni als universals ni a les definicions.

Els filòsofs que van venir després, en canvi, les van separar i van donar a aquestes realitats el nom d’Idees, i així van arribar a la conclusió que hi ha Idees de totes les coses que es diuen de manera universal (...)

La dificultat més gran que es planteja és la de saber quina és la contribució de les Idees als éssers sensibles (...) Perquè les Idees no són per a aquests éssers causa de cap moviment ni de cap canvi. D’altra banda tampoc no ajuden la ciència de la resta de les coses (perquè les Idees no són substància de les coses, ja que en aquest cas serien en elles), ni expliquen la seva existència, perquè no estan en els éssers que participen d’elles. (...) D’altra banda, els objectes no poden procedir “de” les Idees en cap dels sentits que posseeix habitualment l’expressió “de”. I pel que fa a dir que les Idees són models i que la resta de les coses participen d’elles, això no és més pronunciar paraules buides i fer metàfores poètiques.” (Aristòtil, Metafísica)

2.La metafísica.

La metafísica (o filosofia primera en paraules d’Aristòtil) és la ciència que estudia el ser simplement pel fet de ser, el que és en tant que és, i les propietats que té únicament pel fet de ser.

El seu àmbit d’estudi és el més universal possible. Els altres coneixements tracten sobre un determinat àmbit del ser, i ho fan des d’una perspectiva parcial. Per exemple, la biologia estudia un tipus concret d’éssers, els vius, i els estudia des del punt de vista de tenir vida. En canvi la metafísica estudia tot el que és, des del punt de vista més global, el de simplement ser, existir. Els principis que estableix, com el de contradicció, són els més universals i la base de totes les altres disciplines.

2.1.Les diferents categories de l’ésser: substància (o substància primera) i accident.

Encara que tot el que és comparteix el fet de ser, no tot el que és existeix de la mateixa manera. Per tant, la tasca principal de la metafísica ha de ser la de diferenciar les distintes maneres de ser, que Aristòtil anomena categories.

Les principals categories són les de substància i accident.

Substància és tot ésser de naturalesa concreta o particular del qual es poden predicar tota una sèrie de característiques, però que ell mateix no existeix essent la propietat d’un altre ésser, és a dir, té una existència independent.

Accident és aquella característica d’una substància que existeix certament, però que no pot existir per separat, que no pot ser independentment de la substància mateixa.

“I totes aquestes coses s’anomenen substàncies perquè no es prediquen d’un subjecte, sinó que les altres coses es prediquen d’aquestes. (...)

Accident s’anomena allò que certament es manifesta en una cosa i se li pot atribuir de debò, però no necessàriament ni en la majoria dels casos.” (Aristòtil, Metafísica)

2.2.La teoria hilemòrfica sobre la substància: matèria i forma (o essència, o substància segona). Diferència entre essència i accident.

Segons la teoria hilemòrfica, qualsevol substància (exceptuant el Motor Immòbil) està formada per dos components bàsics: matèria i forma. La matèria és la part de la substància que permet que aquesta canviï. La forma o essència és l’element que determina què és la substància, quin tipus de substància és.

Segons Aristòtil, matèria i forma no es poden donar per separat. La matèria sempre estarà determinada per una forma o una altra, la forma sempre es donarà en una matèria.

Cal distingir entre les característiques que formen l’essència d’una substància, i les seves característiques accidentals.

Els trets essencials d’una substància són aquells que necessàriament ha de tenir per continuar essent el que és, que si canvien, canvia la naturalesa de la substància mateixa. A més, són comuns a totes les substàncies del mateix tipus o espècie.

Els accidents són les característiques que una substància pot deixar de tenir sense canviar el tipus de substància que és. No és necessari que la substància els tengui per ser el que és, i tampoc és necessari que totes les substàncies de la mateixa classe els tenguin en comú.

3.L’explicació de la naturalesa.

3.1.La teoria del canvi o del moviment.

Un dels principals punts de la física aristotèlica, de la seva teoria sobre la natura, és l’explicació del canvi. Aristòtil considera que els filòsofs anteriors no han explicat adequadament aquest problema, o simplement l’han ignorat.

3.1.1.Distinció entre ésser en potència i ésser en acte.

Parmènides afirmava que el canvi era impossible, una il•lusió dels sentits, ja que implicaria passar del no ser al ser, o del ser al no ser, fet totalment contradictori. Plató sense arribar a l’extrem de Parmènides, no es va preocupar pel problema del canvi, ja que és un tret de la realitat empírica, una còpia imperfecta de l’autèntica realitat, les Idees immutables i eternes.

Aristòtil no creu en l’existència de les Idees, i defensa com a única realitat existent l’empírica. Per tant, té l’obligació d’explicar adequadament com canvien les coses.

Parmènides tenia raó quan deia que el pas del no ser al ser era impossible, però el seu error, i el dels altres filòsofs, és el de no diferenciar entre diferents maneres de ser una cosa, entre dues categories del ser: ser en potència i ser en acte.

El ser en potència d’una substància és el que aquella substància encara no és, però pot arribar a ser en un futur si es donen les circumstàncies adequades. Es correspon amb la matèria de la substància, que és l’element que permet els canvis.

El ser en acte és allò que la substància és en un moment determinat, i es correspon amb la forma que és el que defineix què és la substància.

Canviar, aleshores, seria passar de ser en potència una cosa a ser-ho en acte, actualitzar una potencialitat existent a la substància.

3.1.2.Tipus de canvi.

Cal distingir dos tipus de canvi, l’essencial i l’accidental. El canvi essencial es produiria quan canvia l’essència

...