Mies Van Der Rohe

udwig Mies Van Der Rohe néixer i créixer al poble alemany de Aquisgrà, la qual, amb l’arribada de la Revolució Industrial, es va convertir en un niu important de comunicacions ferroviàries que unien la major part de l’estat de Rin Del Nord-Westfàlia. Durant aquell període la comarca fou fabricant de materials industrials com el ferro, juntament amb altres productes com el tabac, els teixits i la llana, convertint així a Aquisgrà en una regió plenament industrial.

L’arribada d’aquesta revolució ocasionà canvis purament urbans, com les ampliacions de les ciutats, fins a l’hora sense planificació urbana, que es dugueren a terme aprofitant al màxim el terreny amb la construcció d’edificis de varis pisos, els quals s’adaptaven als carrers ja traçats. S’hi definí una separació entre l’espai públic i l’espai privat, transmitent una ordenació urbana més que evident. Es crearen nous barris burgesos, tal com el Charlottenburg a la ciutat de Berlín, on les famílies vivien amb màxima comoditat en residències de nombroses habitacions, contrastant amb barris de classe treballadora com l’anomenat Kreuzberg, on un nombre de cinc persones podria compartir habitació conjunta. Tot aquets problemes foren la principal preocupació amb l’arribada de l’arquitectura del segle XX.

És a aquesta època, quan Mies Van Der Rohe es muda a la ciutat de Berlín, en aquells moments en màxima expansió urbana i econòmica, la qual superava a l’economia francesa, belga i inclús la anglesa. Els nombrosos avanços tecnològics, com l’automòbil o la càmera fotogràfica, capgiraren la societat alemanya i europea cap a un estil de vida més còmode e avançat, involucrant també a l’arquitectura i altres moviments artístics, tal com el naixement de les Avantguardes.

Si ens enfonsem dins la política, durant aquets primers anys de segle la situació alemanya dins Europa havia anat collint una posició crucial per els interessos de les demés potències europees, en certa part degut als grans avanços industrials. Anglaterra i França, amenaçades davant la potència alemanya, redactaren el ja conegut Entente Cordiale, un tractat que no defensava l’agressió ni l’expansió colonial, ja que el gran desenvolupament militar e industrial alemany superaven els de les demés nacions europees.

Més endavant, cap a l’any 1914, els interessos de les potències mundials acabaren per ocasionar la coneguda com a Primera Guerra Mundial. Aquesta arribà de la mà d’un nou estil de vida, un dia a dia amb preocupació per el futur que adoptà forma de nombroses crisis econòmiques i socials posteriors. Després dels quatre anys que durà la guerra, llavors de ser eliminat l’Imperi Rus per convertir-se posteriorment en un sistema nou de govern anomenat Bolxevic a mans de Lenin , els Estats Units es proclamaren màxima potència mundial a Occident, a l’igual que Japó a Orient. Alemanya perdé l’imperi colonial, i procedí a introduir dins la Constitució una modificació que consistia conduir els estats a una pau permanent i esquivar així les tensions revolucionàries. Però això no fou possible i esclatà la coneguda com a Revolució de Novembre, acabada formalment amb la nova Constitució de Weimar l’any 1919.

L’art durant la Primera Guerra Mundial i la posterior recuperació provocà l’aparició de les representacions on s’hi plasmava al llenç els sentiments d’angoixa i temor que es palpaven en la societat. En aquet període fou l’auge del Neoplasticisme i de l’Expressionisme amb Nova Objectivitat. L’Expressionisme arquitectònic també es desenvolupà dins l’Europa Central fins prop als anys trenta.

Durant aquets anys venidors el nazisme arriba al poder juntament amb el dictador Adolf Hitler, degut a la proclamació popular massiva del poble alemany. Alemanya deixa de banda la República de Weimar i es converteix en un estat totalitari, provocant la millora de l’economia del país amb l’impuls de l’industria i les inversions en infraestructures. Al poc temps, a l’any 1939, es desenvolupa la Segona Guerra Mundial, expandint-se per tot el món i adoptant un caire més violent i radical que l’anterior Guerra Mundial. La Segona Guerra Mundial provocà nombrosos exilis, com el de Mies Van Der Rohe i altres artistes amb pressions polítiques o religioses, a països com els Estats Units, on Nova York s’havia convertit en el centre artístic per excel•lència, llavors de la invasió alemanya de París.

Alemanya, després de rendir-se el 7 de maig de l’any 1945, sofrí una quantitat important de baixes militars i un enderrocament històric del qual no es recuperà durant molts anys posteriors.

Els Estats Units així es convertiren en el refugi de nombrosos artistes que deixaren la Europa natal i seguiren desenvolupant nous corrents artístics com l’anomenat Moviment Modern, del qual Mies Van Der Rohe en formà part important.

LUDWIG MIES VAN DER ROHE

A

l’any 1889 neix Ludwig Mies Van Der Rohe a la ciutat de Aquisgrà, dins un entorn senzill i allunyat de la metròpolis urbana que tant interès suscitava a la societat. Quart fill de Michael i Amalie Rohe, la relació de Mies amb la construcció comença des de molt prest gràcies a l’ofici de picapedrer i cantor del seu pare. En la seva adolescència, Mies ja es guanyava la vida com a gravador i construint xemeneies i tombes amb l’ajuda del seu germà gran. Es formà a l’escola Gewerliche Tagesschule, des de l’any 1899 fins el 1901, per llavors acabar els seus estudis amb cursets de construcció avançada, dibuix i matemàtiques. Als anys posteriors aprèn l’ofici de dibuixants d’ornaments juntament amb l’arquitecte Albert Schneider, on descobreix que en realitat després d’hores de dibuixar ornaments aquets no són necessaris. Donant pas al que amb el temps Mies perfilaria com a tret bàsic del seu propi estil.

A l’any 1905, a l’edat de setze anys, s’interessa per la vida innovadora e intel•lectual de la capital berlinesa i és quan decideix cercar feina a la gran ciutat. Al poc temps abandona Aquisgrà i és seleccionat com a alineador de l’ajuntament de la ciutat de Rixdorf, situat a Neukölln. Però, és a l’any 1906 quan la vida de Mies dona un gir radical, just quan coneix al reconegut decorador i arquitecte Bruno Paul, del qual n’és llavors un alineador més del seu

...