Rregenerationism y del poder político de la oposición (1902-1913)

ma.10: CRISIS DEL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ (1898-1931)

REGENERACIONISME POLÍTIC I FORÇES D’OPOSICIÓ (1902-1913)

El desastre del 1898 va mostrar les deficiències del règim de la Restauració i va donar lloc a un reformisme polític basat en les idees regeneracionistes:

1899: La reina regent atorga la confiança de formar un nou govern a Francisco Silvela (conservador), que va donar pas al general Camilo Polavieja i a Manuel Duran i Bas (figures aliena a la política interior). Aquest govern va impulsar una política reformista basada en el regeneracionisme: descentralització administrativa i nova política pressupostaria, que augmentava els tributs sobre els productes bàsics i creava impostos nous per poder pagar els deutes contrets durant la guerra de Cuba.

- Tancament de Caixes (setembre,1899): la puja dels preus va originar una forta protesta a Catalunya, per part dels comerciants de Barcelona. Va consistir a donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense que fos il•legal.

Davant dels fets, el govern va prendre repressions contra els morosos. El moviments, va donar lloc a una vaga general de comerciants que es va estendre per diferents llocs de Catalunya. L’estat va respondre empresonant morosos i suspenent les garanties constitucionals a Barcelona durant disset mesos. A causa d’això, Polavieja i Duran dimiteixen. El Tancament de Caixes, va posar fi a l’esperit de regeneració, i el 1901 es va reprendre el torn dinàstic.

1902: Puja al tron Alfons XIII (16 anys).

Antoni Maura, arriba al capdavant del Partido Conservador (1903). Amb la mort de Sagasta, J. Canalejas es consolida com a líder del Partido Liberal (1910). Ambdós partits influïts per una política regeneracionista. Es manté el torn dinàstic entre partits i el falsejament electoral.

1904: Cap de govern Antoni Maura. Defensava la necessitat de reforma el sistema polític des del govern per impedir que ho fes una revolta popular. En el seu segon govern (1906-09) va promulgar la Llei electoral (1907), que va fer més difícil el frau electoral. Va signar alguns acords amb la Lliga Regionalista per dotar de més autonomia els ajuntaments i diputacions (Projecte de reforma de l’administració local).També va aprovar algunes lleis socials, va adoptar mesures econòmiques per reactiva la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior per estimular l’agricultura. Però la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent a l’hora de mantenir l’odre públic, especialment durant els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La repressió que va seguir va impulsar la caiguda del govern conservador.

1910: Canalejas puja al govern. Inicia la reforma del finançament de l’Església i aprofundeix en la separació Estat - Església. La negativa de la Santa Seu comporta la promulgació de la “Ley del Candado”, que limitava l’establiment a Espanya de nous ordres religiosos. També forma la Llei de lleves (1912), que feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metàl•lic i va promulgar un seguit de lleis per millorar les condicions laborals. L’assassinat de Canalejas (1912) per un anarquista posa fi al seu projecte.

- Forces d’oposició als partits dinàstics durant el període de la restauració:

• Republicanisme i lerrouxisme: Força principal d’oposició. La fragmentació dels republicans va afeblir la força electoral i per tal d’unir esforços, el 1903 es crea una nova Unió Republicana, dirigida per Nicolàs Salmerón. A Barcelona, el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux va tenir molta influència entre les classes populars (èxits eleccions 1903 i 1905). El lerrouxisme: fort caràcter anticatalanista i anticlerical, clarament demagògic (utilitza l’odi).

La Unió Republicana s’apropa al catalanisme per ampliar el camp d’acció i produeix la separació d’Alejandro Lerroux, qui va fundar després el Partit Republicà Radical (1906).

• Carlisme i tradicionalisme: Jaume de Borbó nou pretendent a la corona (1909, mort Carles VII). Fundació del Partido Católico Tradicionalista(1909) per un dels dirigents carlistes Juan Vazquez de Mella al abandonar la militància. Amb la República del 1931 carlins, integristes i tradicionalistes es reunifiquen en un sol partit: la Comunió Tradicionalista.

• Obrerisme: - Socialisme: PSOE; era partidari d’aprofitar les oportunitats que donava el sistema parlamentari i no defugia de les aliances electorals amb els partits burgesos. 1910: Pablo Iglesias aconsegueix acte de diputat. UGT; partidària d’aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació de representats obrers en els organismes estatals. L’esclat de la Revolució Russa: alguns socialistes es mostren partidaris dels bolxevics i marxen del PSOE. El 1912 els dissidents funden: el Partido Comunista de España (PCE), poca influència.

- Anarcosindicalisme: Paper destacat en la vaga general de Barcelona (1902). Promou el 1907, la creació de Solidaritat Obrera (federació d’associacions de treballadors de caire polític i reivindicatiu). La nova organització va crear la Confederació Nacional del Treball (CNT) de caràcter revolucionari.

EVOLUCIÓ DEL CATALANISME

1901: Fundació de la Lliga Regionalista Catalana. Partit conservador, moderat i catòlic. Contà amb el suport de la burgesia industrial i comercial, les classes mitjanes obreres i els pagesos. Aspira a fer-se escoltar a Madrid.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX la Lliga es consolida com el partit hegemònic a Catalunya. El seu ideari, reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposat a intervenir en la política espanyola per tal de modernitzar i descentralitzar l’Estat.

- Dirigents: Enric Prat de la Riba i Puig i Cadafalch

- Polític més destacat: Francesc Cambó

Els primers anys de la Lliga no van ser fàcils, degut a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Les desfetes electorals del 1903 i 1905 van evidenciar les desavinences entre un grup d’intel•lectuals i el grup més progressista. La crisis esclatà el 1904, a causa de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, en què un grup de regidors de la Lliga, no obeïren els acords de boicotejar la visita reial.

La direcció del partit aprovà la seva actitud, la qual cosa va empènyer el sector més crític a abandonar. Els escindits

...