La bogeria: diferents explicacions des de la Psicologia social

Activitat 1

La bogeria: diferents explicacions des de la Psicologia social

En aquesta primera PAC es basava en la realització d’un debat dins de l'aula. Aquesta activitat tenia com a idea central treballar, des d’un punt de vista psicosocial, el concepte de bogeria. Per a això calia llegir el mòdul 1 del material didàctic i un petit conte de Gabriel García Márquez on es podia percebre una situació relacionada amb el tema d'aquesta primera activitat. Aquí exposarem algunes de les conclusions i comentaris als quals podem arribar després d’aquests dies de treball.

Sobre el concepte de psicologia social

La psicologia social no es defineix per un objecte, sinó per un discurs. No hi ha objecte algun que pugui ser reclamat com “propietat” intel·lectual de cap disciplina. Bastarà definir la psicologia social com l'estudi de l'ésser humà en el seu mitjà social o com l'estudi de les influències de la societat en la persona, per adonar-nos que qualsevol de les restants ciències socials coincideixen en aquestes definicions. Per posar un exemple, la problemàtica de la delinqüència és analitzada per multitud de disciplines i subdisciplines: sociologia, antropologia, dret, psicologia de la personalitat, psicopatologia, criminologia, criminologia ambiental, etc. Cap pot dir que posseeixi l'objecte. Totes ofereixen conjunts de conceptes, principis, suposats i marcs teòrics, més o menys diferenciats, més o menys coincidents, que poden ser rellevants per parlar sobre delinqüència. Fins i tot, el camp que denominem “criminologia” no deixa de ser una etiqueta de conveniència doncs, els qui s'identifiquen amb ella, prenen prestades idees i plantejaments de totes les altres.

La psicologia social té un cos peculiar de coneixements amb els quals s'elabora el discurs psicosocial, incloent algunes teories clàssiques, certs autors i tradicions de pensament, cert nombre de conceptes clau (actituds, identitat, normes, poder, etc). El resultat és que el discurs psicosocial pot ser aplicat per tractar sobre qualsevol temàtica, fenomen o problemàtica humana (per tant, d'índole social), sense que això resulti estrany o desencertat. En conseqüència, les anomenades malalties mentals no són una temàtica aliena als interessos i les possibilitats de reflexió des d'un discurs psicosocial.

No hi ha una sola opció teòrica per elaborar el discurs psicosocial, com bé s'aprecia a la llista de tradicions presentades en el mòdul primer dels materials o en qualsevol lectura sobre la història de la nostra disciplina. En el marc d'aquesta assignatura preval una opció construccionista (PSC), la qual s'identifica amb certes nocions o principis bàsics de reflexió sobre l'ésser humà i la societat. Per exemple, el rebuig de l'individualisme, l’antiessèncialisme, el rebuig de les metodologies de tall experimental clàssic, etc. Com veurem al llarg de l'assignatura, una peça fonamental en aquesta perspectiva és la importància del llenguatge (pràctiques discursives) en la construcció del món social i de la pròpia persona com a objecte de reflexió.

En aquesta primera activitat pràctica, hem intentat posar de manifest les diverses opcions teòriques per a l'elaboració del discurs psicosocial (PSP, PSS, PSC), amb l'objectiu d'introduir el construccionisme com un plantejament vàlid per a la reflexió sobre els temes dels quals pot ocupar-se la psicologia social. De manera orientativa, en aquest document intentarem complementar els comentaris i suggeriments que han aparegut en els darrers dies.

1. La importància de l'etiquetatge

Al primer moment de sol·licitar atenció, la persona que acudeix a un especialista clínic (psiquiatre, psicòleg clínic, psicòleg educatiu, psicoanalista) rep un “diagnòstic”, una etiqueta que redefineix la seva situació problemàtica dins l'esfera de la malaltia mental o del trastorn psicològic. Ara és un “malalt” (avui dia, ja no s'utilitzaria l'expressió “està boig”, encara que segueix formant part del llenguatge comú, i amb molta facilitat les connotacions d'aquesta etiqueta li seran aplicades per les persones del seu entorn social, familiar, laboral, d'amistat, etc.). Evidentment, no és el mateix rebre l'etiqueta de depressiu que la de psicòtic o la d'hiperactiu (en un nen/a), ni és el mateix que l'etiqueta s'acompanyi d'un diagnòstic de trastorn transitori. Allò que succeirà, en qualsevol cas, és que la persona haurà d'acostumar-se a definir-se a si mateixa amb conceptes i valoracions que pertanyen a la lògica de la malaltia mental. Ara és una persona “amb símptomes”, que té un “trastorn” i que “necessita ajuda professional” per a “guarir-se”.

En relació al seu context social, s'unirà la preocupació de la seva família amb el temor dels seus companys de treball. Atès que la major part d'ells no tenen estratègies per tractar amb un “malalt mental”, es deixaran portar pels estereotips que la nostra societat ha desenvolupat sobre aquest tema. En un dels articles de premsa que heu llegit per aquesta activitat, es parla de persones depenents, desmotivades, necessitades, perilloses. Es parla de persones anormals i d'estigmes socials. Es parla també de com les persones desitjaran ocultar el seu diagnòstic “per por al rebuig social” (en el conte de García Márquez, la protagonista, directament, és considerada com a malalta mental pel simple fet que arriba al centre dins d'un vehicle que transporta malaltes mentals).

Podríem dir que la persona comença a viure el cicle de la malaltia: pateix episodis simptomàtics, acudeix a l'especialista o és internat en un centre de salut, passa a dependre de la medicació, pateix recaigudes o episodis, ha d'acudir a revisions, es comença a relacionar amb associacions de persones en situació similar. La seva vida ha canviat. Fins a quin punt el canvi és conseqüència de la seva suposada patologia o de l'etiquetatge és una pregunta mal formulada: podria haver-hi un error de diagnòstic, però una vegada que comença, la força social de l'etiquetatge marca la seva nova vida.

És molt interessant la manera com, les persones diagnosticades que aconsegueixen prosseguir o refer la seva vida amb èxit, emfatitzen la importància de les etiquetes i de les categories socials (els noms amb els quals la societat -i qualsevol de nosaltres- parlem de nosaltres mateixos). El “triomfador” ha d'afrontar també el problema de l'etiqueta de malalt, bé assumint-la o bé rebutjant-la. S’ha de convèncer que és una persona “capaç” i oblidar les seves “velles creences” sobre les limitacions de les persones diagnosticades com a malaltes mentals. “Ho vaig fer perquè no sabia que no es podia”, diu un dels protagonistes de la notícia, així que pensar en si mateix d'una manera positiva i independent també forma part de l'estratègia per recuperar la “normalitat” perduda.

2. El concepte de “normalitat”

En la segona proposta de debat us demanàvem que reflexionéssiu sobre el que significaria el concepte de “normalitat” per a cadascuna de les orientacions (PSP, PSS, PSC) que proposa el mòdul. Però què entenem quan parlem de “normalitat”? Encara que en Psicologia el concepte de “normalitat”/”anormalitat” més estès ha estat desenvolupat sobretot per postures de tipus mèdic-clínic (PSP), això no ens impedeix assenyalar alguns dels criteris que altres postures que podem identificar amb la psicologia social estableixen per classificar els problemes als quals s'enfronten. Cada teoria estableix paràmetres per decidir quan i com s'ha d'intervenir en cada cas específic.

Així, i a molt grans trets, algunes de les postures que de cara al nostre curs entendrem com a Psicologia Social Psicològica (PSP) abordarien el tema de la “normalitat” a partir de l'estudi de característiques concretes d'individus concrets. Per exemple, si partim d'un enfocament mèdic per a l'explicació de la “normalitat” en salut mental, els arguments probablement girarien entorn de qüestions químiques o fisiològiques, o bé en la presència o absència de determinats neurotransmissors, etc. Per altra banda, també dins la PSP trobem perspectives que expliquen el comportament de les persones a partir de la influència de l’entorn. En tot cas, però, hem de veure que la frontera entre individu i persona és clara. Recordeu que metàfora de la plastilina que us vaig explicar fa uns dies.

D'altra banda, per a les postures de tipus sociològic (PSS), la “normalitat” vindria determinada per qüestions històriques i culturals, per la pugna de grups pel poder i pels instruments que aquests grups han disposat per controlar o dominar a uns altres. Així, la idea de “normalitat” vindria determinada sobretot per les característiques particulars i per la història de cada grup social.

Finalment, per a la Psicologia Social Construccionista (PSC), sobre la qual anirem aprofundint més al llarg del nostre curs, la “normalitat” no pot ser estudiada aïlladament: d'una banda, els components psicològics i, de l’altra, els socials. Com s’explica en el mòdul, es tracta de dimensions que es trobarien indissolublement unides.

La idea d'aquesta part del debat era poder fonamentar, tenint en compte les diferents orientacions teòriques, com es poden explicar

...