Trabajo Final De Grado

La qualitat de vida del pacient amb trastorn mental sever segons activitat laboral

Elena Prat Urriza

Facultat de Psicologia, Ciències de l’Esport i de l’Educació Blanquerna

Universitat Ramon Llull

Resum

L’ interès per la feina de persones amb malalties mentals greus i, especialment, el d’aquelles diagnosticades d’esquizofrènia, està creixent d’una manera significativa a les societats avançades ja que el treball és un mitjà que en molts casos és un ajut molt eficaç per a la rehabilitació. L’objectiu d’aquesta exposició és analitzar la contribució que té el fet de tenir un lloc de feina en la qualitat de vida dels pacients amb un trastorn mental sever. En primer lloc es fan dos grups de persones, un format per aquells que pertanyen al servei de prelaboral del centre AREP i l’altre pels que ja treballen en una feina especialitzada al mateix centre. A cada persona del grup se li passa el CSCV i se’n fa l’anàlisi. En aquest no s’observen diferències estadísticament significatives.

Introducció

La definició de trastorn mental greu fa referència tant al diagnòstic i a la duració del trastorn com al funcionament social, familiar i laboral de la persona afectada. La definició que compta amb més consens és la que va formular l’Institut de Salut Mental dels Estats Units. Aquesta defineix el terme com a “un grup de persones heterogènies, que pateixen trastorns psiquiàtrics greus que cursen amb alteracions mentals de duració prolongada, que comporten un grau variable de discapacitat i de disfunció social, i que han de ser ateses per diversos recursos sociosanitaris de la xarxa d’ atenció psiquiàtrica i social” (NIMH 1987, pag. 3).

L’esquizofrènia és una de les malalties mentals més greus. Provoca un desajust en les relacions socials, familiars i laborals, es presenta en general cap a l’adolescència i té tendència a evolucionar cap a la cronicitat (Zoch, 2007). Presenta dos tipus de símptomes anomenats positius i negatius. Els positius fan referència a tots aquells que el pacient fa o experimenta com les al·lucinacions i els deliris. Els símptomes negatius, per contra, són tots aquells que es caracteritzen perquè el pacient deixa de fer quelcom, així com l’apatia (Cabrera i Rodríguez, 2008)

En moltes ocasions s’analitzen les dificultats de les persones amb trastorn mental sever i de les persones amb esquizofrènia com si constituïssin un col·lectiu homogeni. Però, en una definició estricta de trastorn mental sever, només alguns dels diagnòstics d’esquizofrènia en formen part. De totes maneres, en relació al tema laboral, els problemes que es plantegen tant en el cas del trastorn mental sever com de l’esquizofrènia són molt semblants i es solen tractar com el mateix. Per això durant aquest text farem referència bàsicament a persones amb trastorn mental sever incloent tot tipus d’esquizofrènia, (Ruggeri i Leese, 1996).

El fet que els pacients amb trastorn mental greu pateixen una clara disminució de la seva qualitat de vida ha estat àmpliament documentada. Ojeda, Sánchez, Peña, Elizagárate, Yoller, Fraile, Ezcurra, (2012) associen la qualitat de vida dels pacients a més d’un dels factors que apareixen en aquestes malalties en un estudi fet a l’Hospital psiquiatrico de Álaba (Ojeda, Sánchez, Peña, Elizagárate, Yoller, Fraile i Ezcurra, 2012).

En revisions sobre la qualitat de vida en pacients amb trastorn mental sever, Bobes i González i Pinikahana (1997, 2002, com va citar Caqueo, Urízar i Lemos, 2008)

van trobar que els pacients amb aquesta malaltia tenen una vida més pobre que altres del mateix entorn. S’ha vist també que a més severitat dels símptomes, menys qualitat de vida segons Rudnick (2007, com va citar Lemos, 2008). Actualment la combinació de tractaments farmacològics i psicosocials, una ocupació i estratègies d’afrontament a les tasques, milloren aquests nivells de qualitat de vida segons Bobes i González (1995, com cita Caqueo, 2008). Si relacionem amb el sexe del pacient trobem que els homes presenten pitjor qualitat fet que també observem si ho relacionem amb l’edat ja que la gent amb més edat segons Browne (1998, com cita Caqueo, 2008) tenen menys qualitat de vida que els més joves.

Bech (1991, com cita Bousoño, González i Pedregal, 1993) defineix la qualitat de vida com “El benestar subjectiu del pacient dintre del context de la seva malaltia, accident o tractament” (Bech, pag 13). Per la OMS (1994) l’expressió qualitat de vida (com cita Caqueo, 2008), és la “percepció que un individu té del seu lloc en l’existència, en el context de la cultura i del sistema de valors en els que viu i en relació amb els seus objectius, les seves expectatives, les normes, les inquietuds. Es tracta d’un concepte molt ampli que està influït de manera complexa per la salut física del subjecte, del seu estat psicològic, el seu nivell d’independència, les seves relacions socials, així com la seva relació amb els elements essencials del seu entorn” (Pinikahana, Hapell, Hope i Keks, 2002, pag1).

El fet d’augmentar la qualitat de vida en aquests pacients és l’objectiu comú de qualsevol tractament segons Saleem, Olié, Loo (2002, com cita Ojeda i Sánchez, 2012) i amb aquest mateix objectiu les pràctiques terapèutiques amb els pacients han anat evolucionant molt al llarg dels segles. A principis de segle els trastorns mentals severs eren tractats amb diferents formes de coma o teràpies de shock, obligant així als pacients a romandre a l’hospital durant llargues temporades o tota la vida. A partir de la dècada dels 50, es van introduir els neurolèptics que van permetre als pacients a fer vida fora de l’hospital. Progressivament aquestes estades a l’hospital es van anar reduint amb l’objectiu de reinserir a les persones amb aquests trastorns de nou a la societat (González, 1993).

Els nous antipsicòtics, les benzamides i l’aripiprazol, sembla que no tenen tants efectes secundaris com els seus percussors, de totes maneres, aquests nous medicaments tenen efectes limitats en quant a l’eficàcia del tractament i, a més, segueixen afectant negativament a la qualitat de vida dels pacients (Tajima, Fernández, López-Ibor, Carrasco, Díaz-Marsá, 2009). L’evolució real al llarg d’aquets anys ha estat, el poder sortir dels centres hospitalaris i poder fer una vida regularitzada. És evident que un dels components fonamentals d’aquesta vida regularitzada comporta la incorporació al món laboral.

L’objectiu de la present investigació és relacionar la qualitat de vida de les persones que

...