CORRECCIO TEXTOS

TEXT 1

Esteve pertany al cos diplomàtic de traductors des de fa deu anys. S’hi va incorporar després de superar una oposició que no li va presentar massa dificultats. Al treball sempre s’havia trobat còmode, des de petit havia somiat viatjar a tots els països del món, i al tercer any ja gairebé ho havia aconseguit. Per tant, el treball li agradava.

Tot i això, ser traductor diplomàtic tenia un greu desavantatge: gairebé havia descartat tenir vida privada, ja que era un autèntic profesional. Però açò mai no li havia preocupat. Dijous a les 15:35 h l’ambaixador va rebre una sol-licitud signada per Esteve, on s’anunciava que, per motius personals, li demanava que l’eximira d’acompanyar-lo a la Costa d’Ívori en el viatge de l’endemà. Quin desvergonyiment!

Com s’atreveix a dir a mi que per motius personals demana a mi que eximesca a ell d’acompanyar a mi a la costa d’ivori amb un dia d’antelacio i divendres a les 8.30 h la expedisio diplomatica de l’organització de les nacions unides ix del aeroport amb una normalitat aparent. Dotze hores mes tard, Esteve es a casa amb la primera dona de qui s’ha enamorat.

Conegue la dona en un jutjat una setmana abans del viatge i per una volta creia que demanar un permis per tenir una mica de vida privada despres de 10 anys d’impecables serveis era just. l’ambaixador no havia permes que Esteve tinguera el primer permis despres de 10 anys d’impecables serveis i ara pagava el fet de no haver permes que Esteve tinguera el primer permis despres de 10 anys d’impecables serveis.

A la clinica rayon a la mateixa hora un exambaixador mig boig rebia una implantacio de silicona urgent. Moments abans d’entrar al quirofan la seua secretaria 35 anys menor que ell comunicava a l’ambaixador que l’idili que mantenien havia acabat hauria pogut aguantar que enganyara a ella amb altres dones pero amb homens mai de la vida. I a casa d’Esteve un traductor i una advocada s’aillaven de les portades les cliniques els despatxos diplomatics etcetera etcetera per jugar sota una flassada.

Perque despres diguen que l’amor no mou el mon.

TEXT 2

Andre breton en el seu manifest del surrealisme esta plenament convesut de que la novela té que ser l’art de la seduccio degut a que hi ha que mostrar la realitat sense transgressions li retreu el estar incurablement farcida de mediocritats de banalitat de tot lo que es contrari a la poesía.

es  burla de les seues descripsions com tambe de la seua psicología aborrida

a aquesta critica de la novela segueix inmediatament el elogi dels somnis

tot seguit resumeix crec en la resolucio futura de aquests dos nous estats en apariencia tant contradictoris que son el somni i la realitat en una mena de realitat absoluta de surrealitat si es que es pot dir aixi.

paradoxa aquesta resolucio del somni i de la realitat que els surrealistes han proclamat sense saber-la realitzar realment en una gran obra literaria ja havia tingut lloc i precissament en aquest genere que ells describien en les noveles de kafka escrites durant el deceni anterior

M    kundera  els testaments traits 1995 pagina 53

TEXT 3

David Lynch el cineasta del deliri, ens ha fet participes dels seus somnis tormentosos durant mes de vint anys. I ara estrena un film, Mulholland Drive. Benvinguts a l’atormentat mon d’un dels directors de cine mes controvertits, i a vegades mes denostat, del moment.

Visquem en un mon estrany i David Lynch ja ens ho va advertir en l’epileg de Terciopelo azul (1986).

Aquella frase, ha resultat l’explicacio perfecta del movil que anima als seus personatges i a les seues histories truculentes.

Ja fa mes de vint anys que Lynch va obrir en l’anquilosat cine nordamerica una finestra amb vistes a un mon marginal, morbos, suspes entre la realitat i els somnis mes escabrosos, que va prestar a la paraula fantasia un significat que el gran guru de Hollywood, Steven Spielberg ni tant sols somiava en atisbar.

Ara, s’estrena Mulholland Drive, obra esquiva que se situa en els dominis del malsomni, de l’alucinacio, i que, al temps, penetra en els oscurs terrenys de les experiencies extrasensorials. Son dos hores i mitja plagades de regatejos argumentals i de personatges que apareixen  i desapareixen de l’escena. En este sentit, es similar a Carretera Perduda, (1997), misil audio-visual amb el que Lynch pareixia voler adoptar la postura posmoderna segons la qual tota narracio es un cliche, i amb la que va pretendre atorgar estructura a la psicosis. "Es millor no coneixer que signifiquen les pelicules, no buscar el per que de les accions dels personatges. Al fi i al cap, la psicologia acaba amb el misteri. El que es fantastic es descendir fins les arees on les coses son tan abstractes com per a resultar excitants", afirma el director. No cap dubte de que, astuta i sofisticada, plena d’erotisme i de glamour, "Muholland Drive" mantindra ocupats als aficionats als puzzles, que s’ho poden pasar en gran buscant-hi pistes. La premisa de la pelicula auna un accident de cotxe, una dona amnesica (Rita, interpretada per la subjugant Laura Elena Harring) i una provinciana que somia amb ser famosa, (Betty, encarnada per una encantadora Naomi Watts). Les dos dones voran com les seues vides comencen a girar entorn a un asasinat fallit. La tercera protagonista es la propia meca del cine, concebida com a un lloc que poseix els mitjos per a corrompre a les persones i el fervent desig de fer-ho. Un lloc que se’ns presenta en certa forma com una bestia aterradora i voras, per on hi transiten, en una especie de rite macabre, gansters dispeptics, enans, un cineasta venut, un vaquer profeta, l’eterea cantant d’un bar de mala mort i un ser terrible, semi-huma, que s’hi amaga darrere d’una cafeteria infecta del Sunset Boulevard.

Per a David Lynch, Mulholland Drive es, mes que un triomf artistic, una venjansa que portava preparant molt de temps. El seu proces de creacio resulta tan tortuos com la popular carretera de Hollywood que presta el nom a la cinta.

Primer es tractava d’una filmacio per encarrec, estava pensada per a que fora el nou fenomen seriat de la cadena televisiva ABC, la mateixa que fa deu anys presenta al mon Twin Peaks, convertint-la en la gran imprompta del director en la cultura estadounidenca de mases, el public televisiu no sol ser tan devot com ho va ser intentant descobrir a l’asasi de Laura Palmer. Pero els directius de la cadena, als quals els preocupava sobremanera l’eleccio d’unes actrius desconegudes, els retards continus, el descontrol presupuestari i un episodi pilot excesivament llarg del que a dures penes entenien alguna cosa, decidiren descartar la serie i despedir el airat director.

Lynch no va tindre mes remei que embarcar-se en una batalla juridica de grans dimensions; pero, nomes vore’s lliure de pleits, aconsegui vendre l’episodi pilot a una productora cinematografica a la qual va convencer de que l’episodi pilot, amb un final nou i afegint-li uns quants retocs, podia acabar per convertir-se en una gran pelicula i, el que a fi de comptes es el mes important, en un exit de taquilla.

David Lynch ha seguit de ben prop tot el proces que ha culminat en la produccio d’este film, des de la supervisio del guio inicial a la posproduccio. Aixo no es gens d’estranyar perque, a jutjar pel que diuen els entesos, este director exemplaritza al modern home  renaixentista,  per quant ha repartit la seua capacitat creativa entre ambits diversos: la fotografia, la literatura, la composicio musical, ... Es un auter, –segons el diccionari de la biblia cinematografica gala, Cahiers du Cinema–, per que esta obsesionat en mantindre un control total sobre tot el proces cinematografic.

Tots els critics coincidixen en afirmar que esta pelicula entusiasmara als seguidors de Lynch, perque esta pelicula es Lynch en estat pur. Son seus els angles grosers; els fundits i la camera lenta, utilitzats per a crear confusio; els forts contrasts entre llum i foscor, que avisen del mal que s’hi amaga darrere de les coses quotidianes.

Tambe son  inconfundibles els  personatges horrends i impenetrables, els dialegs imposibles, la falta de llogica, el simbolisme exacerbat i la detallada posada en escena, a l’igual que la manera de rodar la violencia, propia d’un verdader voyeur. Al final, tota la imatgineria onirica del cineasta se’ns allotja en el cap amb la intencio de desvetlar les nostres ansies mes profundes, les obsesions mes inconfesables i els fantasmes que poblen la nostra ment. Pero no deixeu que l’habil cineasta vos induïsca a rebasar la linea que separa la realitat de la fantasia, una linea d’una sotilesa extrema en el salvatge mon de Lynch. I es que, despres de tot, no esta de mes temer una miqueta a Lynch, nomes per si acas es posa excesivament lynchia.

...