Carles Riba en la poesia de Jordi Cots.

La influència de carles riba en l'obra de jordi cots

Neus López Mata

resum

L’objectiu d’aquest article és oferir uns materials literaris^[1] a través dels quals es pot reconèixer la influència de Carles Riba^[2] en l’obra poètica de Jordi Cots, bé per lectura directa o bé per compartir referents literaris, a través d’imatges, temes, motius i llocs comuns.  

Així mateix, s’esmenta el traç paral·lel de les tasques que, més enllà del cant poètic, van realitzar tots dos escriptors: la crítica literària i els contes poètics per a infants, en què palesen un sentiment líric transformat en assaig crític o narració breu. Finalment, es donen a conèixer els crítics que han parlat de Jordi Cots.

Abstract

The aim of this article is to offer some literary materials, through which you can recognize Carles Riba’s direct influence on Jordi Cots’s poetry, either directly or by reading common writers, through images, subjects, clichés and commonplaces.

Similarly, are mentioned the line parallel tasks, that beyond the poetic song, both writers made: literary criticism and poetic tales, which exemplify this feeling lyric become critical essay or short story. Finally, it also presents critics who have spoken of Jordi Cots.

Com deia el mateix Riba, «els mots són només per entendre'ns i no per entendre'ls»^[3]. Això no vol dir que sigui una feina inútil intentar comprendre o explicar un poema. L'exegesi de l'emoció transmesa a través de les paraules és una polèmica clàssica de la interpretació de la literatura i, en concret, de la poesia.

També Riba, al prefaci de la segona edició de les Elegies, afirma que «un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules no són canviables per unes altres, el seu cant no pot ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges que comporta, perquè justament la seva comesa és dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu insubstituïble».

Tot i això, és clar que poetes com el mateix Riba no han defugit d’explicar la seva obra, de revelar els seus secrets, d’aclarir els motius d’inspiració, ni tampoc no han refusat l’activitat crítica, la lectura d’un text o d’un escriptor, l’anàlisi d’un problema tècnic o la reflexió literària, social i moral.

Així mateix, existeix la idea recurrent, tot parlant de poesia, que hi ha dues classes de poetes: els que es plantegen preguntes i els que donen respostes. En aquests dos poetes tenim la síntesi ambivalent d’aquells homes que es plantegen molts interrogants de la vida i alhora intenten donar una resposta des de l’experiència dels seus sentiments. Les seves respostes, com a conceptualització universal i abstracció, transcendeixen l’anècdota que les va fer brollar. Aquests idees ens poden servir a nosaltres, ja que ens transmeten una veu que no sabem d’on ve...

Així, Arthur Terry, gran coneixedor de l’obra de Riba i amic personal de Cots, explica que «els mots arriben a tenir un valor simbòlic que els diferencia totalment del seu ús quotidià; suggereixen una realitat invisible que existeix darrera el món de les aparences naturals»^[4].

El poeta ens ensenya els elements, sovint rere un vel, per tal que nosaltres siguem capaços de copsar aquesta altra realitat superior que hi ha al darrere de la realitat mostrada. Els miralls reprodueixen uns reflexos del món, mai l'existència sencera, el sentit d’una possible coherència només es pot produir entre les fissures dels diversos fragments.

Cada poema és una mena d’estructura creada pel poeta amb els seus pensaments, les seves intuïcions, els seus somnis, el seu inconscient i, potser, també l’inconscient col·lectiu. Ara bé, cada lector, quan el llegeix, també aporta el seu bagatge cultural, els seus records, els seus prejudicis, els seus sentiments o les seves il·lusions, la seva circumstància personal. En el poema llegit es reflecteix també l’empremta del lector.

Tradició comuna

Referents catalans: Verdaguer i Maragall

Verdaguer

Jordi Cots inicia el seu article Verdaguer i la poesia mística amb aquestes paraules: «En la seva Antologia Poètica de Verdaguer, Carles Riba reuneix sota el títol de Idil·lis els poemes en què millor pot estudiar-se el sentiment religiós de Verdaguer, concretament, si la seva poesia és mística».

Verdaguer, per a Riba, és un poeta de percepció visual i també de rica i fina sensibilitat, és un poeta intuïtiu i en la seva inspiració només hi ha un principi d'amor. D'aquí ve que la seva poesia no ofereixi un món de conceptes, sinó d'afectes. És un misticisme romàntic, tal com el qualificava Riba^[5].

El sentiment religiós de la vida i aquest misticisme romàntic seran uns dels trets determinants tant en Riba com en Cots.

Maragall

Carles Riba^[6] havia escrit abans de la Guerra Civil espanyola la tesi doctoral sobre la Nausica de Maragall, que va ser llegida el 1938. Des d’abans de la Guerra fins a quinze anys després, va meditar Maragall, com a mite nacional i personal, ja que en el pròleg de 1954 de l'edició de l'Antologia poètica d'aquest autor per a Selecta va diferenciar maragallians i maragallistes. Un maragallià era, segons ell, «un cert tipus de sentimental, complagut en un esteticisme de l’enfebrada puresa, i que inconscientment prolonga i disminueix un punt d’arrencada: el seu modernisme». Mentre que els maragallistes eren els que l'estudien, segons explica Carles Miralles^[7].

Així doncs, Riba va reconèixer, dins del seu «modernisme», de la seva teoria i de la seva llengua, un Maragall essencial, profund, que resultava imprescindible, alhora en termes de literatura i de consciència històrica. Va entendre que calia salvar-lo d’aquesta càrrega modernista i va cercar aquells poemes en què la seva llengua vehiculava sense grinyolar l’esforç de ser sincer del poeta: els més clàssics.

Per tant, el tema de la paraula viva o expressió pura serà la pinzellada que es veurà traçada tant en l'obra poètica de Riba com en la de Cots.

...