Comarca del Segrià

Comarca del Segrià

Introducció comarca

La comarca del Segrià està situada a l’oest de Catalunya, delimitant al nord amb la Noguera, a l’est amb el Pla de l’Urgell i les Garrigues, al sud amb la Ribera d’Ebre i a l’oest fa frontera amb la comunitat autónoma d’Aragó. La capital del Segrià és Lleida.

Referències històriques que han influït en la gastronomia

La historia de les terres del Segrià comença a la prehistoria on es coneixen diferents poblats en l’edat del Paleolític i l’Edat de Pedra, els quals menjaven fruita fresca o seca i a la caça. En el Neolític i amb l’arribada dels Ibers se sap que l’alimentació es basava en cereals com l’ordi, el blat.., llegums, fruits, peix i carn com l xai, la cabra o el porc. Els ibers també feien vi que els venien al fenicis. I l’arribada d’aquest va fer l’introducció de l’oliva al territorio català.

Els grecs van influïr notablement en la gastronomia catalana. Se’l pot atribuir l’oportació del cultiu de fruites i verdures, com els atmetllers, la producción de vi i d’oliveres. Els grecs van introduir el pa i la salsa de peix, com el garum.

L’época de la romanització, on Lleida és convertí en una de les principals ciutats del territorio català i gran punt de comunicacions. Els romans van contribuir notablement en el desenvolupament del cultiu impulsant ja les xarxes de regadiu. Van introduir el vinagre, la mel, també diferents receptes entre les quals barreges de carn i fruita i postres agre-dolços molt importants en la gastronomia del Segrià.

Durant el transcurs de l’edat Mitjana és consolida la cuina tradicional catalana, que va ser un refinament respecte a la cultura romana. La cultura bizantina i otomana també va influenciar en la gastronomia de la nostre terra. És creu que van ser ells els que van introduir els arrossos, com així també dolços, llaminadures i sobretot tot el relacionat amb la pastisseria i confitería. En aquesta época va sorgir la picada, en primer lloc per fer llet de les ametlles. D’aquesta época és orginari molts plats que començaven a fer-se amb un sofregit i acabaven amb la picada. Una de les altres

cultures que ha marcat molt en la gastronomia catalana van ser els àrabs. Van contribuir en el desenvolupament de les xarxes de regadius aportades pels romans. Durant els segles i fins el darrer s’ha desenvolupat moltíssim aquest sistemes de regadiu però van ser els àrabs els primers impulsors perquè les terres de Lleida siguin els que a dia d’avui són. Els àrabs també van introduir productes bàsics com el sucre, la pasta en concret els fideus, hortalisses com la carxofa, l’espàrrec i l’albergínia i gràcies a ells també diverses varietats d’espècies provinents de la ruta de la seda com els safrà, alfàbrega, coriandre, comí, alcaravia. Als àrabs també van introduir la destil-lació d’alcohols i certes coccions a foc lent de carns i hortalisses en cassolà de terrissa, molt típics d’avui en dia. Enacara que també van introduir l’arrós, les paelles se’ls hi atribuiexen els otomans fetes amb el seu arròs (pilaf). Els àrabs introdueixen la técnica de l’escabetx no només per carns sinó per peixos i tècniques per l’elavoració de dolços; també la combinació dels espinacs amb panses i pinyons; i divereses salses. El rebuig de la comunitat cristiana vers la cultura àrab va fer que es dispares el consum de carn de porc i a la creació d’embutits. El periòde de l’Edat Mitjana finalitza amb el descubriment d’Amèrica i de la diversitat de productes del nou món.

D’Amèrica van introduir-se molts productes però a Catalunya van trigar més de dos segles a començar a utilizar-los, ja que continuaven comercialitzan amb la ruta de la seda, els productes que venien d’Amèrica era car i es consideraven d’un nivel inferior. Es van introduir productes com el cacau, les patates o com el tomàquet, esencial en la cuina catalana d’avui en dia. D’Amèrica també va arribar un insecte, la fil·loxera, que va destrossar la gran part de camps de ceps no solsament de Catalunya sino gran part de Europa originan una forta crisi a finals del segle XIX.A al segle XIX van ser molts els personatges que van contribuir a rependre el projecte inicat pels àrabs segles abans en la contrucció de una xarxa de canals i sequíes que subministressin aigua per totes les terres de Lleida. Aquesta gran obra que va durants anys ha fet que a dia d’avui hi hagi innumerables zones de cultiu i que és produiexin productes que abans no és produïen amb tanta productivitat.

Productes de la zona caracteristics

Fruita dolça: als camps del segrià és cultiven diverses i variades clases de fruita dolça, entre les que destaquen les figues d’Alguaire, les pomes, els prèssecs de pinyana, les cireres, nectarines i peres. Són emprades com a postres, encara que hi ha receptes que les incorporen als seus plats.

DO La pera de Lleida: a partir de la Segona Guerra Mundial i degut al creixement del sistemes de regadiu de la zona ha fet que la pera de Lleida és comercialitzi i siguin reconogudes arreu del món. El microclima i les temperaturas extremes de Lleida fan que el seu gust característic, a causa del seu nivel de sucre alt, major suculencia, sabor i aroma. Es cultiven tres clases de peres:

- Pera Llimonera: de pell verdosa o groguenca en madurar, de carn blanca i granulosa al paladar.

- Pera Blanquilla: de pell fina, de carn blanquinosa i molt suau al paladar.

- Pera Conference, de pell verda amb taquetes i carn blanquinosa. (imatge)

Les figues de l’Alguaire: tot i que abans ja si cultivaven la seva comercialització és a partir de finals del segle XX. Al Segrià és cultiva la figa de Coll de Dama de pell que pot ser blanca o negre, figa força grossa i carnosa de pell dura i la polpa presenta un color morat i molt dolç.

La poma de Lleida: com la majoria de fruita de Lleida, se sap que ja hi havia cultiu de pomes al segle XIX pero no és fins a mitjans del segle XX. El seu comerç és bàsicament al territorio català i a la resta de l’estat. És una de les principals fruites que es consumeixen a Catalunya. Entre les classes de pomes que és cultiven hi ha: la Gala, la Delicious, la Golden, la Granny Smith i la Rieneta, com a més destecades mentres que la Elstar, la Breaburn, la Jonagold o la Fugi també és cultiven però a menys quantitat.

DOQ El prèssec de Pinyana: és cultiva als camps d’Alfarràs, Ivars de Noguera, Castellonroi, Almenar i Albelda. Gràcies a la qualitat d’aquesta fruita, al 1985 va rebre la denominació genérica de qualitat. Indicada

...