El règimen Franquista

El règim franquista (1939-1975).

La fi de la guerra, l’abril de 1939, va obligar Franco a difinir millor les característiques del seu règim polític. Es va autoproclamar Generalísimo de los ejércitos i va concentrar a les seves mans tot el poder polític i militar. Al mateix temps era cap de l’Estat, de l’Exèrcit i de la Falange, l’únic partit polític legal. Poc després va començar a anomenar-se caudillo d’Espanya.

Per fer funcionar la política del règim, Franco va fer confluir tots els grups antidemocràtics (tots aquells que havien donat suport a la insurrecció) en un partit nou, la Falange Española Tradicionalista i de las JONS (FET) creat el 1937. Els dos grups més importants que es van integrar a la FET (partit únic) van ser els carlins de la Comunión Tradicionalista i els antics membres de l’originària Falange Española (partit fundat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera. Les JONS van ser fundades per Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo el 1931). Aquest partit únic es va anomenar posteriorment Movimiento Nacional. Aquest partit recollia els principis essencials de la Falange i establia les bases d’un Estat totalitari. Les veus discordants (tant de carlins, com Fal Conde, com de falangistes, com Miguel Hedilla (successor de José Antonio) van esser silenciades.

L’estructura política es va anar creant a poc a poc. El poder legislatiu estava reservat a les Corts, creades el 1942, que eren les encarregades de proposar el votar les lleis, encara que Franco les podia vetar i tenia poderper proposar-se de noves. Els membres de les Corts , que s’anomenaven procuradors, eren nomenats directament per Franco o pertanyien a Falange o tenien càrrecs civils com ara els alcaldes de poblacions grans, càrrecs de determinades entitats o bé eren militars. El poder judicial també depenia de Franco, que triava els representants del màxim organisme judicial, el Tribunal Suprem (La justícia va desaparèixer com a aparell independent i quedà subordinada a l’executiu). El poder executiu, el govern, era presidit personalment per Franco, que designava i destituïa els ministres.

1. La legislació franquista: En lloc d’una constitucio, Franco va fer que les Corts aprovessin l’any 1945 el Fuero de los Españoles, document que recullia els drets dels individus, que estaven sempre limitats a l’obediència als principis ideològics del règim. Aquesta llei establia la confessionalitat catòlica de l’Estat i regulava els drets i deures dels ciutadans (dret de reunió, d’associació, de lliure expressió...).

El Fuero del Trabajo : (1938) D’inspiració feixista, aquest text establia l’organització de les relacions laborals mitjançant el sindicat vertical , el qual, sotmès al partit únic, enquadrava patrons i obrers i era controlat pels dirigents falangistes. Les vagues i els actes reivindicatius eren considerats delictes contra la pàtria.

La Ley constitutiva de las Cortes (1942) definia una cambra elegida pel mateix Franco i pel sufragi indirecte de les corporacions ( sindicats, famílies i municipis). La seva funció es va limitar a ratificar els projectes de llei presentats pel dictador. Les seves funcions eren consultives i de caràcter deliberant, però no legislatives: la potestat de fer les lleis era prerrogativa del caudillo.

La ley de referéndum nacional : Aprovada l’any 1945 va intentar donar una certa aparença democràtica mitjançant el reconeixement del dret dels espanyols al vot, que es podria exercir en consultes electorals sobre determinats assumptes de l’Estat.

La ley de Sucesión a la Jefatura del Estado: Aprovada per les Corts l’any 1946 i sotmesa a referendum el juliol del mateix any. Aquesta consulta popular va ser totalment manipulada pel poder, que a més la va utilitzar per fer arribar als altres països una imatge de suport popular al dictador. Mitjançant aquesta llei, Franco es mantindria de forma vitalicia en el poder. Espanya es definia com un regne que a la llarga havia de restablir la monarquia en la persona que Franco decidís. La llei es va promulgar davant l’ofensiva de les forces monàrquiques, encapçalades pel pretendent al tron, Joan de Borbó.

2. L’impacte de la Segona Guerra Mundial. En iniciar-se la Segona Guerra Mundial (set. De 1939), el règim franquista es va declarar neutral. Però la seva identificació amb les potències de l’Eix (a causa dels suports polítics i militars que li havien proporcionat durant la Guerra Civil) va abocar-lo a una eventual participació en el conflicte. A tal fi, Franco s’entrevistà amb Hitler a Hendaia (octubre de 1940) i amb Mussolini a Bordighera (Itàlia) el febrer de 1941. Franco (a canvi d’entrar a la guerra) pretenia participar del repartiment dels imperis colonials francès i britànic (recuperar Gibraltar, rebre el Marroc francès, ampliació del Sahara Occidental ...) cosa que Hitler refusà. Tot i això, Franco va continuar facilitant el treball dels espies nazis contra la Marina Britànica, l’aprovisionament secret del vaixells alemanys en posicions espanyoles i l’exportació de materials estratègics, com ara el ferro i les pirites, per a la fabricació d’armament.

El moment de màxima col·laboració es va produir el juny de 1941 (Franco va canviar la política de neutralitat per la de no-bel·ligerància), quan es va decidir d’enviar al front soviètic un cos de “voluntaris” que va rebre el nom de División Azul (creada el 1941 i formada per prop de 40.000 soldats). Oficialment, però, Espanya no participava de la guerra i mantenia una posició de no-bel·ligerància ja que oficialment la División Azul estava formada per voluntaris.

L’any 1943, amb l’avenç irreversible dels aliats, Franco va decidir retornar a la política de neutralitat (Va substituir el pronazi Serrano Suñer ,ministre d’Afers Exterior, per l’anglòfil comte de Jordana) . Teòricament, això implicava que Espanya era més equidistant respecte dels dos bàndols enfrontats. Aquest canvi es va fer perquè es pensava que la més que probable caiguda de Hitler i Mussolini arrosseguès el règim de Franco.

L’acabament de la guerra l’any 1945 amb la derrota de les potències de l’Eix va afectar directament el règim franquista ja que dibuixava un escenari internacional on havien tromfat els ideals que havia combatut: la democràcia, el socialisme i el comunisme. L’any 1945 va néixer l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i aquesta organització va decidir (febrer de 1946) la condemna del règim franquista.Això va donar origen a uns anys d’aïllament internacional.

Les forces vencedores de la Segona Guerra Mundial tenien en comú el desig de frenar l’atac dels nazis i els feixistes, però en canvi representaven projectes polítics molt diferents. Aquestes diferències

...