Mar I Cel

MAR I CEL D’ÀNGEL GUIMERÀ

1. Aspectes biogràfics

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845 de pare català i de mare canària. El matrimoni dels seus pares no es va complir fins que la família va tornar al Vendrell l’any 1854. Aquest fet va ser molt important en la vida de Guimerà ja que ella amagava la data del seu naixement. Aquesta situació es converteix en una de les constants temàtiques de la seva obra com també ho serà un fracàs amorós amb una noia del Vendrell anomenada Maria Rubió. Guimerà es va donar a conèixer a partir del 1871 com a poeta i se li va atorgar el títol de Mestre en Gai Saber després de guanyar els tres premis dels Jocs Florals el 1877. Tant per la pluralitat de registres com per la variació temàtica, i molt especialment, pel fort componen passional que tenien els seus poemes, Guimerà representa una de les figures més importants de la poesia catalana del segle XIX.

Cal destacar la figura d’Àngel Guimerà com a poeta, dramaturg, prosista i catalanista formant un tot mol difícil de separar. La seva poesia és en bona part relacionable amb la seva obra dramàtica, de la mateixa manera que els seus relats transmeten el mateix tipus de tensions que trobem en les seves obres teatrals. I és la seva concepció del país molt catalanista la que s’amaga darrera la visió del món rural dels anys 90. En aquest sentit, la seva activitat com a divulgador del catalanisme li va permetre tenir un contacte directe amb la realitat del moment. A més, cal afegir el seu interès per les formes de cultura i sobretot per la parla popular.

Va morir al Vendrell l’any 1924.

2. Àngel Guimerà i les tragèdies

En mig d’un panorama teatral poc ambiciós, amb una certa tendència a insistir en fer obres còmiques, melodramàtiques i senzilles, calia apostar per una renovació del teatre en català. Àngel Guimerà se sent implicat a l’hora de normalitzar i modernitzar el teatre. Ara bé, la seva perspectiva per aproximar-se al teatre és la pròpia d’un poeta. Per això, Guimerà aposta pels generes com la tragèdia o el drama històric per renovar la literatura dramàtica catalana. És indubtable que no entén el teatre allunyat de la poesia i per tant, les primeres obres que escriu són en vers, com era habitual en aquella època. D’entrada, es decanta per fer teatre amb un objectiu educatiu, les seves obres revisen la historia de Catalunya des de un punt de vista catalanista. El que més va sorprendre i va ser innovador va ser la capacitat de crear uns personatges que viuen immersos en una problemàtica individual i col•lectiva que els condiciona. Quan Guimerà aconsegueix relacionar els dos conflictes dramàtics és quan assoleix les obres més importants de la seva producció teatral. Les primeres tragèdies de Guimerà s’estrenen al llarg de la dècada dels 90 i són: Gala Placídia (1879), Judith de Welp (1884), El fill del rei (1886), Mar i Cel (1888) i Rei i monjo (1890). Aquestes obres són tragèdies històriques perquè tenen una ambientació situada en el passat però sense cap intenció de fer-ne un ús polític sinó que serveix per situar de manera creïble els personatges apassionats de les seves tragèdies. En els seus versos no només trobem una veu lírica que transmet emoció sinó que també sap donar forma a uns personatges que ens fan arribar la fatalitat que els condiciona i que els fa importants. Crea un món on xoquen els conflictes individuals i els col•lectius, on es viu amb tota intensitat i passió sota la força del destí i que només es pot expressar a través del llenguatge dramàtic de la tragèdia.

Guimerà s’aproxima al gènere de la tragèdia a través de la lectura de Shakespeare i d’un referent català, Victor Balaguer, amb uns personatges abocats a un conflicte entre el destí i la seva voluntat i que els acaba portant a la desgracia. Més endavant, descobreix el teatre d’Schiller on l’heroi lluita contra les lleis injustes o contra la hipocresia social ho fa sortint-ne victoriós i afirmant la seva llibertat. Guimerà mostra els seus personatges com uns éssers que viuen de manera angoixada i obsessiva l’enfrontament amb la societat que els envolta i amb ells mateixos. A les seves tragèdies, els personatges defensen la seva identitat, el seu món interior, contra un món hostil que els nega la possibilitat de realitzar-se i que els llança cap a la destrucció com Shakespeare o Victor Balaguer.

Les tragèdies de Guimerà es relacionen amb el romanticisme del seu temps per afavorir un tipus de personatges i de situacions. El fet de descriure una època que sent la presència del realisme, li permet a Guimerà utilitzar en les tragèdies la naturalitat expressiva i els personatges pertanyents al món popular. A més, Guimerà va més enllà del model romàntic utilitzant elements de la tragèdia neoclàssica (a Mar i Cel utilitza la unitat de lloc, on tot passa en el mateix espai) i elements propis de la visió simbolista que s’acabaran posant a finals del segle XIX. Darrere de les tragèdies de Guimerà, també hi ha una determinada visió del món. Constata la injustícia en què viu la humanitat i la inseguretat i el dubte davant d’una possible justícia divina. Als seus personatges només els queda el consol de l’amor i la solidaritat per salvar-se tot i que gairebé sempre aquesta sortida és un camí tancat i inútil.

3. Mar i Cel

3.1 Estructura

Mar i Cel és una tragèdia dividida en tres actes i escrita en vers i on Guimerà fa servir la unitat de lloc per potencia el text i la posada en escena de l’obra. Sense dubte, tots aquests aspectes condicionen l’estructura dramàtica de l’obra. L’opció de desenvolupar els tres actes en un mateix espai (la cambra d’un vaixell de corsaris algerians) té la intencionalitat de fixar l’atenció en la paraula mitjançant els versos però també obliga a fer un esforç de condensació dramàtica amb la voluntat d’anar sempre a l’essencial i a un moviment escènic continuar que dinamitzi l’acció i la tensió teatral. En aquest sentit, cal destacar que el primer i el segon acte tenen 19 escenes i el tercer en té 12. Els tres actes serveixen per delimitar les seqüències de la historia que s’explica: el plantejament dels conflictes, l’esclat del nus dramàtic i la resolució final. A més a més, cada acte comença amb una escena que ens situa en un moment dramàtic determinat i ens dóna pistes que anticipen el conflicte que es desenvoluparà tot seguit. I cada acte finalitza amb una escena que remarca l’efecte de la fatalitat que s’imposa sobre els protagonistes.

o La primera escena del primer acte introdueix

...