Miquel Martí I Pol

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 19 de març de 1929 – Vic, 11 de novembre de 2003)[1] fou un poeta, escriptor i traductor català, un dels més populars del segle XX. És l'autor d'un dels llibres poètics més venuts de la literatura catalana, Estimada Marta (1978).[2]

Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que l'acompanyaria durant més de trenta anys, l'esclerosi múltiple

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, situada a la comarca d'Osona.[2] De família humil, va estudiar a l'escola del poble fins als 14 anys. Poc després va entrar a treballar a la fàbrica Tecla Sala, que tothom coneixia amb el nom de La Blava. En aquell moment ja va començar a escriure poemes en castellà i, als 15 anys, va publicar els primers versos en una revista local.[2]

El 1946 va fer les primeres temptatives d'escriure en català. Anys més tard va renunciar a publicar en castellà i, de fet, no va enviar a impremta cap dels poemes escrits en aquesta llengua, tots anteriors al 1948. Aquell mateix any, als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar i va haver de passar dotze mesos al llit. Va ser durant aquesta llarga convalescència que va descobrir els grans poetes catalans. La influència dels grans noms de la literatura catalana es va començar a notar.[2] En els versos li van començar a aparèixer alguns trets de la poesia neopopular i del mestratge ribià.[2] Era l'inici de la poesia social. Amb el temps, Martí i Pol també agafaria com a referència altres models contemporanis com Joan Vinyoli, Blai Bonet i Albert Manent. Sense oblidar el nom del poeta Salvador Espriu, convertit, després de la publicació de La pell de brau, en tot un símbol de la lluita antifranquista.[2]

El 1953 es va presentar al Premi Óssa Menor i el va guanyar amb el llibre Paraules al vent (1954). Va ser l'inici d'una etapa d'introspecció i de recerca en els paràmetres de la metafísica i de la pregària amb el ressò de Blai Bonet. El 1955, a Palma, va publicar Quinze poemes (1955). La ploma del poeta, però, va tornar a la poesia de caràcter social i a la dècada del 1950 va apel·lar a la col·lectivitat i a l'orgull de classe;[3] va publicar les obres El fugitiu i La fàbrica (1959), que no veurien la llum fins als anys setanta. El 1966 va publicar El poble, on es percep la influència directa dels versos de Jacques Prévert.[2]

Es va casar amb Dolors Feixas el 1956, amb qui va tenir dos fills. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC.

El 1969 van començar a aparèixer els primers símptomes de la malaltia que l'acompanyaria fins a la mort i que, a poc a poc, el deixaria sense mobilitat i amb dificultats de parla,[2] l'esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l'any 1973 hagués d'abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat. El 1971 va ser finalista del Premi Carles Riba de poesia amb el llibre de poemes Vint-i-set poemes en tres temps (1972), que tot just s'inicia: «Mireu-me bé: sóc l'altre». La malaltia traspuaria a la seva obra, com una metàfora del moment polític. L'esclerosi l'incapacitava, com el govern franquista incapacitava des de feia anys el poble català. El poeta havia pres consciència feia temps dels problemes de la classe treballadora i la poesia pretenia ser la veu d'un poble emmudit i malalt. En aquella època

...