La legitimació a través de les idees del poder de disposicio

tema 3: la persona física

• Capacitat d’obrar: actitud del subjecte per poder exercitar amb eficàcia els drets i obligacions.
• Capacitat jurídica: actitud per ser titular de dret i obligacions.
• Capacitat natural: el ordenament jurídic considera que el subjecte te capacitats d’obrar abans dels 18 anys, per determinats aspectes, com per exemple la possibilitat de fer testament, de celebrar un contracte de treball a partir dels 16 anys, a partir dels 12 perquè l’adoptat doni el seu consentiment.

La legitimació a través de les idees del poder de disposicio, poder per adquirir determinats béns, etc.:

Concepte de capacitat és un element subjectiu, intern, esta dins de cada persona que li permet celebrar amb eficàcia diversos actes jurídics. Un menor d’edat no te plena capacitat d’obrar, un subjecte que no te 14 anys no te capacitat per atorgar testament notarial, una persona que no te 16 anys no te capacitat per casar-se.

La legitimació, és analitzada des d’un punt de vista objectiu, ve des de fora, és externa, es dona en aquells casos en els quals la llei, o els pactes de les parts ens atorguen poder, o la llei i els pactes de les parts ens priven de legitimació de poder de disposició, ens priven de poder realitzar pactes amb eficàcia jurídica tot i tenir capacitat jurídica per fer-los.
Determinats subjectes amb plena capacitat d’obrar seran privats d’exercir aquestes capacitats.

La legitimació es aquell poder del subjecte per poder celebrar actes eficaçment.

Exemples de la legitimació:

• El poder de disposició el té el propietari: si jo venc a un tercer el vehicle del qual no soc propietari, jo no estic legitimat per vendre aquets vehicle perquè no tinc autorització del propietari, el contracte de compravenda es vàlid, però serà ineficaç. Quan es celebra un contracte sense poder de disposició, legitimació, la conseqüència es la ineficàcia (la nul·litat) que no produeix efectes. Però hi ha casos en els quals l’ordenament jurídic estableix com a conseqüència jurídica d’aquest acte realitzat sense poder de disposició, la ANUL·LABILITAT (art. 231.9 CC).
• El 1259 del CC espanyol estableix com a conseqüència els actes amb legitimació de nuls: (això no és cert, la conseqüència és la ineficàcia).

Qui no te legitimació per realitzar un acte, provoca que el contracte sigui nul, però això no es veritat, el contracte és vàlid. La venda de una cosa aliena de la qual no ets propietari, es vàlida però ineficaç, no produeix efectes. 🡪 la conseqüència és la ineficàcia.

• Perquè hi pugui haver legitimació o poder de disposició, el subjecte ha de tenir capacitat i l’objecte sobre el qual es celebra el contracte, ha de ser transmissible, alienable, disponible, ... , que estigui al comerç dels humans.

Però hi ha béns que no tenen aquesta característica ja sigui:

• Per llei. Els béns de domini públic (semàfors, bancs, taules de la facultat, mar, cel, ...), no poden vendre’s ni comprar-se ni transmetre’s.
  Però aquí ja no afecta al subjecte sinó a l’objecte en si que no és transmissible. Però quan el bé deixa de ser del servei públic, i per tant no no afecta al servei públic, poden ser venuts (per exemple quan la taula del professor es vella i es treu, si que es pot vendre, perquè ja no afecta al servei públic).
• Per pacte de les parts, per voluntat dels particulars. Son les prohibicions de disposar d’alguna cosa. És a dir, es pot ser propietari d’una cosa però tenir prohibit disposar-ne, com per exemple hipotecar-la, vendre-la, ... per molt que en sigui propietari. Normalment succeeix en herències, en donacions, ... on en el contracte o testament s’estableix una raó justificada per la qual no es podrà disposar de la cosa que n’és propietari, no tindrà legitimació. Aquest aspecte està limitat en el temps, no es pot fer amb totes les generacions, també està limitat per anys, ...

Això es deu a la persona, que pot ser una persona agravada, i per tant només se li cedeix la propietat per fer certes coses, perquè en el cas que es deixi la persona una casa, i aquesta persona sigui drogoaddicte, pot vendre-se-la de seguida i treure’n diners. Per tant les prohibicions de disposar van destinades a la protecció de la persona.

• La idea del deutor concursat, el concurs de creditors. Això es dur a terme quan un subjecte te molts creditors i no pot fer front a tots els pagaments, i es posa la seva situació en situació de concurs (quan et reclamen que tornis el deute però tens diners però no per tornar-los tots). El jutge intervé, perquè el subjecte no pot fer compliment de les seves obligacions, no pot pagar els deutes. El jutge decideix distribuir el patrimoni del que te els deutes per pagar als creditors sempre i quan aquests últims hi estiguin d’acord. El deutor concursat queda privat de la facultat d’administrar i de disposar dels seus béns. aquesta privació de la facultat de disposar dels seus béns, és un cas de manca de legitimació, no de manca de capacitat. Té plena capacitat d’obrar però el jutge li ha prohibit disposar dels seus béns. No podrà legitimar.

• Art. 1459 CC, el tutelat no pot comprar bens del tutor, ja que podria posar-li un preu que l’afavorís.

• Art. 412-5 CC català, és un cas de manca de legitimació dins del concepte de inhabilitat. El notari, els familiars, els testimonis, els facultatius, els cònjuges, que estan presents en el moment del testament, no poden adquirir béns. Igual que el notari no pot establir-se com a hereu ni a ell ni als seus col·legues, a herències que ell autoritza. Seria un exemple de prohibició i de manca de legitimació.

EL naixement com a moment d’adquisició de la capacitat jurídica i la mort com a moment de l’extinció de la capacitat jurídica:

art. 211.1 CC català, s’adquireix la personalitat civil, la personalitat jurídica, tens l’actitud per ser titular de drets i obligacions des del naixement, i es perd amb la mort.

Els drets que s’adquireixen son drets inherents a la persona, drets personals, dret a la vida, dret a la nacionalitat, ... s’adquireixen al néixer i es perden amb la mort.

Art. 30 CC català abans de 2011 deia que una persona quan naixia no era persona si no es complien uns requisits:

• Quan hi havia vida independent, que la persona visqués 24 hores, si no passava de 24 hores, no era considerat persona.
• Que al naixement tingués figura humana, referint-se a que el nadó tingués viabilitat, que tingués els òrgans interns per poder viure. Si no ho tenia no era persona.

Amb la reforma del CC espanyol diu que la personalitat civil es inherent a la persona amb el naixement. Considerem naixement com a vida independent, és a dir moment físic de tallar el cordó umbilical, fins que aquest no es talla, no hi ha vida independent.

...