Mòdul 7. Reptes i transformacions actuals de l’estat (apunts politica i societat UOC)

POLITICA I SOCIETAT

MÒDUL 7. REPTES I TRANSFORMACIONS ACTUALS DE L’ESTAT

1. LES FUNCIONS DE L’ESTAT EN UN CONTEXT GLOBAL.

Hem vist com la forma política d’estat es comença a perfilar en el panorama europeu fa cinc segles. Davant altres formes polítiques, l’estat es caracteritza per encarnar la màxima institucionalització de les relacions polítiques i tenir el monopoli de la coacció al seu territori. A més, l’estat delimita la política en un àmbit propi i diferent d’un altre tipus de relacions socials, posseeix un marc d’actuació espacial concret i delimitat dins de les fronteres del qual es seu poder és universal, i compta amb una població especifica, nascuda al territori de l’estat o naturalitzada.

Aquestes característiques d’estat es podrien resumir en una de sola: l’estat és sobirà, i el seu poder és superior al de qualsevol altra associació o grup del seu territori.

Que han de fer els estats? Quin paper tenen? Tot i que existeix desacord, el paper estatal havia de representar un equilibri entre el mateix estat i la societat civil, essent el primer l’àmbit de la sobirania i l’autoritat coercitiva i d’acatament obligat, i l’última el terreny de les associacions voluntàries i autònomes, on es prenen decisions lliurement.

A part de la normativa, ens podem fixar en les funcions dels estats contemporanis (grans diferencies segons el grau de desenvolupament), la seva cultura política, la seva historia o la seva localització geogràfica com a àrees importants.

SEGURETAT DELS SEUS CIUTADANS

Aplicació de les lleis, manteniment de l’ordre públic, compliment dels contractes i la protecció davant amenaces externes. Aquestes obligacions constitueixen l’estat mínim. 

SEGURETAT ECONOMICA I SOCIAL

Estat del benestar, on trobem que les diferencies entre països son mes grans, però on les polítiques són mes ambicioses com a l’Europa occidental, l’estat del benestar intenta: “dur a terme una redistribució de renda a gran escala per mitja d’un sistema comprensiu de serveis i transferències polítiques, finançat mitjançant un sistema fiscal progressiu (Heywood, 2004). 

ASSEGURAR LA BONA MARXA DE L’ECONOMIA

A Occident s’ha parlat també de capitalisme controlat, i tot i les discrepàncies ideològiques sobre el paper estatal, es pot afirmar que tots els països desenvolupats intenten regular els seus mercats per operar de forma eficient. Això inclou: promoure la competència, regular la quantitat de diners disponibles a l’economia per mantenir estables els preus, reduir la desocupació i promoure el creixement per mitja de la despesa publica, i el control de certes industries.

1. LA GLOBALITZACIÓ.

El nostre món no està format per una xarxa internacional d’estats independents, sino que es tracta d’un veritable ordre d’interconnexió global.

Intuïtivament, podríem definir el nostre objecte (la globalització) com l’ampliació, aprofundiment i acceleració de la interconnexió mundial en tots els aspectes de la vida social contemporània, des dels culturals als penals, del financer a l’espiritual.

TRES GRANS CORRENTS DE PENSAMENT

1. ELS HIPERGLOBALITZADORS, la globalització marca una època en que governs, institucions i persones, en qualsevol lloc del planeta, es veuen subjectes creixentment a la disciplina del mercat global.
2. ELS ESCÈPTICS, el que funciona és un procés d’intensa regionalització de l’economia internacional, que determina tres grans blocs (Amèrica, Europa i Japó) amb les seves respectives àrees d’influència. No creuen que la interconnexió sigui absoluta ni tan determinant que posi fi al marge de maniobra dels governs.
3. TRANSFORMACIONALISTES, els models contemporanis de globalització son històricament inèdits, ja que estats i societats a tot el planeta estan experimentant profunds canvis en el seu procés d’adaptació a un mon mes interconnectat, però també mes incert. Creuen que la internacionalització de les economies influeix d’una manera determinant en la capacitat de gestió política dels governs, però a la vegada apareixen altres oportunitats.

Hiperglobalitzadors i transformacionalistes difereixen en el marge d’actuació que atorguen a les polítiques nacionals: per als primers les accions estatals que no concorden amb les exigències del mercat global són inviables a llarg termini, els segons consideren que els estats disposen d’instruments per aprofitar els avantatges de la globalització mentre defensen els models de la societat que voken els seus ciutadans. En això coincideixen amb els escèptics, per als quals la impossibilitat dels estats per continuar amb polítiques autònomes es merament retòrica, una excusa dels governs per aplicar polítiques impopulars. D’altra banda, els escèptics neguen que la globalització sigui un fenomen nou; sostenen que ha acompanyat tota la evolució de les societats fins a la modernitat, i que les noves tecnologies estan accelerant els seus efectes però no suposa un canvi qualitatiu. Destaquen que els nivells de comerç i la inversió internacional i la mobilitat del treball eren mes grans en altres èpoques (s. XIX al XX), John Maynad Keynes, en descriure la vida a Londres de començament de segle, mostra l’absència de traves al moviment de bens, persones i treballadors típica del període anterior a la Primera Guerra Mundial.

La globalització ha canviat el marc d’actuació dels estats, de manera que ja no controlen tots els factors que poden afectar la seva sobirania i l’acompliment de les seves funcions, si és que alguna vegada ho han fet. L’entorn internacionalitat té un pes creixent en les decisions dels governs i en les seves polítiques.

1. RESTRICCIONS GLOBALS

Després de la Guerra Freda, la presencia militar de les grans potencies va decaure sensiblement. Al s. XXI, només els EUA, Rússia i la Xina han augmentat els seus pressupostos militars. En el cas del EUA a causa del terrorisme internacional de caire islamista (atac de l’11 de setembre), i té com a conseqüència les intervencions a l’Afganistan i l’Iraq; Rússia, per Vladimir Putin, amb els ingressos del petroli i gas, volen recuperar el seu antic poder militar i diplomàtic amb una política exterior agressiva; Xina, potencia economia emergent esdevé una nova potencia militar i diplomàtica a la zona d’Asia-Pacific.

La instrumentalització dels conflictes regionals ja no és un factor de tanta importància a l’hora d’explicar-ne les causes, ni la seva intensitat, han aparegut noves fonts de conflicte, com el recursos naturals, la migració o l’integrisme islamista.

DEFENSA COOPERATIVA

Després de la Guerra Freda, amb acords multilaterals de seguretat, que responen a la regionalització dels conflictes i al canvi en el tipus d’amenaces. Quatre observacions que restringeixen l’autonomia dels estats en l’àmbit de la seguretat:

1. COST, que implica el manteniment d’una política nacional de defensa ha reforçat les institucions multilaterals de seguretat existents (OTAN) i ha provocat l’aparició d’altres noves, com el Fòrum Regional de l’ASEAN, a l’Asia-Pacific, o altres a Llatinoamèrica.
2. CREIXENT INTENSITAT DELS FLUXOS ECONÒMICS, POLÍTICS I HUMANS, amb l’estrenyiment dels vincles en tots aquests àmbits, té com a conseqüència una major vulnerabilitat dels estats a crisis regionals que abans no tenien influència fora de la seva àrea geogràfica.
3. LES AMENACES, que suporten els estats ja no són només militars. La proliferació militar, el contraban d’armes, el medi ambient, el terrorisme, la immigració, la globalització de les xarxes criminals... no són problemes merament militars, i requereix de institucions de cooperació multilateral adequades.
4. CARACTER SISTÈMIC DE LA SEGURETAT GLOBAL, ja que les posicions i accions de cada un dels estats influeixen en la resta d’estats.

1. UN MERCAT GLOBAL

L’actual nivell de comerç global es històricament inèdit, tant en termes absoluts com relatius. Avui dia s’intercanvia més d’una cinquena part de la producció economia internacional, fent que la producció econòmica dels països estigui subjecta a la influencia de la competència global. El comerç vincula el mercats nacionals amb el mercat mundial, sotmet un gran nombre de sectors econòmics a la globalització i es un factor de primer ordre en la transformació econòmica i social dels estats.

La transformació del comerç mundial ha tingut un fort impacte en la capacitat de gestió estatal de l’economia. Quatre àrees (Held i altres, 1999):

1. IMPACTES DECISIONALS, la major integració comercial provoca que les fluctuacions macroeconòmiques de les diverses economies estiguin mes correlacionades  i els governs contraresten aquestes fluctuacions. Com més obertes són les economies o més s’insereixen en el flux global de bens i serveis, les seves polítiques econòmiques perden l’efectivitat que posseeixen si la seva industria no es troba afectada per la competència internacional, alhora que es poden trobar afectats per mesures macroeconòmiques adoptades per altres estats.

1. IMPACTES INSTITUCIONALS, la integració econòmica internacional soscava les polítiques del benestar, perquè els elevats impostos que es necessiten per finançar-les suposen una carrega per a la competitivitat de les economies. L’efecte de la integració en economies desenvolupades consisteix en l’eliminació de llocs de treball poc qualificats, que al contrari es generen als països en desenvolupament. Al obrir-se els estats creixen més, i les seves empreses “guanyadores” poden compensar les “perdedores”, per mitja del sistema fiscal i la despesa publica, millorant inclús l’estat del benestar, ja que de fet són les economies obertes les que tenen uns sistemes de benestar mes desenvolupats. Per tant, tot i la integració economia, els estats retenen un gran marge per al disseny de les seves institucions socials.

1. IMPACTES DISTRIBUTIUS, se sol pensar que la competència econòmica i el comerç redueix els salaris i els estàndards socials i mediambientals. Tot i tenir conseqüències en l’ocupació, el que es redueix relativament són els salaris dels treballadors poc qualificats, augmentant als països on és abundant el treball poc qualificat. L’estat pot tenir un  paper important per mitja de: polítiques educatives; creació d’un entorn favorable a la millora tecnològica que porti l’economia cap a la producció de bens i serveis de més valor afegit. Actualment tenen molta importància per tal de mantenir o augmentar la renda nacional.

1. IMPACTES ESTRUCTURALS, la intensificació del comerç provoca canvis estructurals en les economies. Al madurar i adquirir noves tecnologies es modifica la seva posició relativa en l’escena econòmica global. No obstant això, la desindustrialització de les zones desenvolupades es deu en part a la deslocalització industrial cap a països en desenvolupament. Disminueix la ocupació industrial, ja que com mes alt es el nivell tecnològic mes baixa es la necessitat de treball per produir un producte. Els estats han de optar per fer canvis en les seves estructures econòmiques, o be contrarestar-los, segons el sector econòmic.

1. UN CANVI DE L’ESCALA EN LES POLÍTIQUES MEDIAMBIENTALS

PROTOCOL DE KYOTO (2005, revisió el 2007), per a la reducció dels gasos d’efecte hivernacle com a política mediambiental global.

CONSEQÜÈNCIES

1. IMPACTES DECISIONALS I INSTITUCIONALS, d’una banda augment de la importància del debat global sobre el medi ambient fa molt difícil excloure aquesta qüestió de les agendes publiques nacionals. Els governs ja no controlen l’agenda publica i es veuen obligats a mantenir una actitud activa per buscar solucions. D’altra banda, com que l’escalfament global és un fenomen físic agreujat per l’activitat econòmica humana, les polítiques de caràcter domèstic estan essent determinades i restringides per acords internacionals.
2. IMPACTES DISTRIBUTIUS I ESTRUCTURALS, on és més difícil arribar a acords és allà on hi ha conseqüències distributives o estructurals, atesos els costos gegantins de la transformació econòmica dels sectors implicats, i la complexitat de les negociacions. Estats diferents i sectors diferents amb interessos divergents, pel que les polítiques publiques han de dotar de legitimitat i capacitat executiva les institucions internacionals encarregades de posar-les a la practica. Si no hi ha sancions, els estats incompleixen els acords o directament no els subscriuen.

1. LA INTENSIFICACIÓ DELS PROCESSOS MIGRATORIS

L’especificitat del fenomen migratori contemporani té a veure amb la seva extensió, la seva intensitat, l’extrema rapidesa dels desplaçaments i el gran impacte que causa en estats i societats tant de partida com d’acollida.

CONSEQÜÈNCIES DELS FLUXOS MIGRATORIS

1. El volum d’immigrants il·legals i indocumentats deixa en evidencia la capacitat dels estats per assegurar les fronteres.
2. Els estats que han intensificat la seva vigilància i han augmentat els recursos del control de fronteres no han estat capaços de detenir la immigració il·legal.
3. Els intents de coordinar les polítiques nacionals immigratòries fa que s’estiguin internacionalitzant les polítiques migratòries.
4. La immigració ha tingut un fort impacte en les economies dels països receptors i en la dels països emissors. Hi ha un cost creixent en forma de desestructuració familiar on hi ha una fuga neta de capital humà en aquestes comunitats, i l’enorme repte que suposa la integració dels immigrants i les seves famílies a les societats d’acollida, fet que transforma les societats d’acollida i obliga l’estat a posar en marxa polítiques d’integració.

FINALMENT,  a conseqüència d’aquest repte hem d’assenyalar que: “els conceptes de ciutadans i d’identitat nacional estan essent renegociats en resposta a les pautes contemporànies de migració global i de globalització cultural (Held i altres, 1999).

...