La Realidad De La Esclavitud Americana

LA REALITAT DEL ESCLAVISME A L’AMÈRICA ESPANYOLA

Per: Patricia Arenas i Judit Pérez

Fonaments del món modern

Gener, 2014

ÍNDEX

1. Introducció.

2. El punt de partida; La compra a Àfrica i la travessia transatlàntica.

2.1 Arribada a terra.

2.2 Persones que eren coses

2.3 Conversió religiosa.

3. Objectes de violència.

3.1 . La subjecció dels esclaus.

4. Formes de resistència.

5. Camins cap a la llibertat.

6. Abolició del esclavisme.

7. Bibliografia.

1.INTRODUCCIÓ.

El descobriment d’Amèrica per part de Cristòfor Colom al 1492 i la posterior conquesta d’aquest continent a les mans dels espanyols i portuguesos van repercutir a partir del Segle XVI a l’Àfrica. Serà justament a l’Àfrica en què posaran els europeus els ulls per esmenar la falta de mà d’obra que es produirà a Amèrica després del extermini de la població nativa. Començarà així, un fluix incessant que durarà quatre-cents, en el qual milions d’africans travessant compulsivament en vaixells negrers l’oceà atlàntic per posteriorment ser venuts als colonitzadors d’Amèrica.

2. EL PUNT DE PARTIDA: LA COMPRA A ÀFRICA I LA TRAVESSIA TRANSATLÀNTICA.

La primera fase del tràfic era la captura dels negres en les seus propis poblats. El tràfic negrer havia generat una espiral inevitable de caça a qualsevol ésser humà desprevingut o feble, i no ja per la guerra, sinó en el si d’una família o la gent d’un poblat indefens.

El punt de partida dels negres era principalment la costa que es deia Guinea i que en realitat consistia en tota l’Atlàntica des de Cap verd fins al de Bona esperança. Des del començament es va prestar especial cura a la "qualitat de la mercaderia". Es preferien esclaus forts, sans i joves, no només en vistes al preu que aportaria la seva venda, sinó també en vistes als rigors d'una travessia transatlàntica de diversos mesos.

Els portaven a la costa, en grups units pels colls amb corretges i grillons als turmells per què no poguessin escapar, obligats a fuetades si es mostraven reticents. Un cop embarcats els tancaven en la bodega, en casos d’epidèmia o d’alguna malaltia estaven en condicions infrahumanes. La desolació i la misèria era infinita en un vaixell negrer. Aquelles pobres persones de diverses nacions, llengües, i caràcters, estaven nuus, apinyats, esposats uns als altres, tirats sobre tables, turmentant-se uns als altres sense voler. En el vaixell les condicions eren inqualificables. No era per compassió sinó pel fet que arribaren amb vida, que els obligaven a menjar i a moure’s ballant còmicament al vaixell per mantenir-se saludables i poder-los vendre a bon preu, i els que es negaven a fer-ho eren durament castigats.

Eren transportats amb mètodes molt cruels jugant amb la por dels pobres esclaus. ‹‹Van arribar a tallar un braç a uns dels esclaus i colpejar als altres amb ell, i les dones eren violades, no només pels mercaders sinó pels mateixos esclaus.›› Feien la travessia en condicions pèssimes; molts morien pel camí i altres en les índies, aquests per la duresa del treballs que se’ls exigia, sobretot en les mines.

2.1 ARRIBADA A TERRA

Arribats a la costa de destí, els esclaus començaven una itinerància major o menor, a l’atzar de que algú els comprés. Si sobraven se’ls emportaven a altres llocs, la via més directa del comerç entre Àfrica i Amèrica era la que conduïa als ports de les Antilles, a Veracruz i a Cartagena d’Índies. En tots aquests llocs, el tràfic era una font d’ingressos i també de preocupacions; per què els negres portaven malalties.

Una vegada arribats a la destinació, els esclaus solien ser encebats o, fins i tot, drogats perquè lluïssin saludables, eren sotmesos novament a un examen anatòmic detallat i després subhastats.

2.2 PERSONES QUE EREN COSES.

El origen dels esclaus no era indiferent. A Cuba, per un comprador entès, no era el mateix adquirir un lucumí -intel•ligents i treballadors però poc servicials- que un congo o un mandinga que cridaven l’atenció per ser dòcils, per la seva habilitat, la seva força física, i sobretot per la seva fidelitat. I ningú acceptava de grau un yolofe, senegalès que portava fama de gens dòcil i rebel. Els que més agradaven als espanyols eren els guineos per ser treballadors i segons Sandoval ‹‹De naturalesa bons, d’ingeni agut, alegres de cor i forts [...]››. Són aquests guineos els que més fidelitat tenien als espanyols i els que millor els servien.

Era obvi que els esclaus valien menys si estaven malalts o si eren nens o vells. I valien més si estaven en edat de plenitud de facultats; de manera que l’edat condicionava el preu d’aquests. ‹‹La plenitud solia ser entre els vint i els quaranta anys, edat en la qual un esclau –home o dona, indistintament- sense ofici ni malaltia costava uns dos-cents pesos als 1768››.

2.3 LA CONVERSIÓ RELIGIOSA.

La major part dels esclaus quan arribaven a les índies, havien assumit el cristianisme sense més. Però la idea de que tots els negres eren catequitzats era falsa, ho exigia la llei però no es complia.

‹‹La tutela religiosa de l'esclau per part de l'amo i de l'Estat era una obligació permanent, procurant que contraguessin matrimoni segons els preceptes cristians, bategessin els seus fills, fossin confessats i que se'ls subministrés l'extremunció abans de morir. Però una vegada en terra americana, el compliment d'aquestes obligacions morals van estar subjectes a multitud de factors: el desconeixement de les llengües africanes, els desembarcaments massius en ports de tràfic, el contraban, el destí de treball dels esclaus en àrees rurals allunyades o inaccessibles, la manca de control eclesiàstic, la despreocupació per part dels amos››. Tot això va provocar que la cristianització dels esclaus fora encarada amb menys rigor que la dels indis, que sí va ser prioritària

...