El Primer Franquisme

10. El primer franquisme

el franquisme : un règim feixista

el règim franquista

acabada la guerra civil, Franco, contràriament a allò que molts pensaven, consolidà i incrementà el seu poder. Inicialment, l’organització i la simbologia del règim franquista es basaven en el nazisme alemany i, sobretot, en el feixisme italià . Com en aquests països, el lideratge del dictador era indiscutit, i qualsevol càrrec de l’Estat li havia de jurar fidelitat . Franco era, alhora , cap d’estat, cap de govern , cap de l’únic partit polític permès i generalíssim dels exercits.

Hi havia , a més, un únic partit –Falange Española Tradicionalista de las JONS - , una única organització sindical permesa – organitzación sindical española – i una associació encarregada d’enquadrar tot el jovent des dels set anys, això com un estricte control estatal de l’economia i la propaganda. D’altra banda, la separació i independència dels tres poders era inexistent, perquè l’executiu, presidit per Franco, predominava sobre els altres dos. El poder legislatiu tenia escassíssimes atribucions perquè era un simple òrgan deliberant que aprovava les lleis i esta format, a més, per procuradors addictes al règim.

Des d’un punt de vista social, el franquisme tingué des del primer moment l’adhesió de tots els sectors conservadors de la societat espanyola que s’havien oposat a les reformes que la República havia intentat introduir . La pagesia de Navarra i Castella constituí del començament un ferm puntual del règim, mentre que sempre fou feble la implantació del franquisme en els nuclis industrials , especialment Catalunya i el País Basc. Els grans terratinents, la burgesia industrials i financera, un sector important de les classes mitjanes urbanes , la major part del funcionariat i , evidentment, l’exercit constituïen el fonament sociològic del regim franquista.

També va ser molt important el suport gairebé incondicional que, des del primer dia, va rebre de l’Església catòlica . Això no obstant , hi hagué excepcions importants: la major part de la clerecia basca es mantingué allunyada del regim i , a Catalunya, algunes personalitats de l’Església van criticar la dictadura franquista , especialment per la repressió indiscriminada que exercia contra els oponents polítics i les cultures de les nacionalitats .

Un estat repressiu

La dictadura franquista no deixà cap escletxa de participació i ni tan sols d’expressió per a l’oposició . Tots els partits politicis, així com els sindicats i , en general , qualsevol associació que defensés postulats polítics, econòmics , culturals o socials diferents dels que volia el regim van ser prohibits i perseguits . La repressió es dirigí, en primer lloc, a tots els grups que havien lluitat contra l’exèrcit franquista, però també a va afectar totes aquelles persones que, sense militar en cap organització, havien tingut una trajectòria professional o social que no s’adeia amb la ideologia del nou règim. Els més perseguits foren republicans , comunistes, socialistes, anarquistes i separatistes , denominació amb que el franquisme designava totes aquelles persones que reivindicaven l’autonomia de Catalunya o del Pais basc, o que defensaven simplement, el manteniment de les llengües i les cultures autòctones.

Per tal de fer més efectiva la repressió, el règim es dotà de mecanismes jurídics ,com ara la ley de repressión contra la masoneria y el comunismo i la ley de Seguridad del Estado. Milers de persones van ser depurades, van anar a la presó o , en el millor dels casos, van perdre la feina. Davant d’aquesta situació , no ha d’estranyar gens que les presons estiguessin plenes a vessar de detinguts polítics i que el nombre de sentències de mort fos molt elevat. La repressió es donà a tots els nivells, però el funcionariat en general i l’ensenyament en tots els seus graus foren dos àmbits on la repressió va ser especialment intensa.

Uns retocs de maquillatge

Acabada la Segona Guerra Mundial amb la derrota de les potencies feixistes , el règim de Franco hagué d’iniciar una certa transformació i abandonà les formes més feixistes, com la salutació amb el braç alçat. En aquest context, l’any 1945 es va aprovar na llei fonamental, l’anomenat fuero de los espanyoles. El fuero , recollia , si més no formalment, els drets essencials reconeguts en qualsevol constitució: igualtat davant la llei; el dret a l’educació; el dret al treball ; la tolerància religiosa- tot i que el catolicisme era la religió oficial de l’Estat i gaudia de la seva protecció i suport econòmic; l’exercici dels drets d’expressió , reunió i associació; la inviolabilitat del domicili; etc. Però, en realitat, molts d’aquests drets només estaven reconeguts sempre que exercir-los no anés en contra del règim franquista. A més, el fuero imposava un seguit de deures, entre els quals hi havia la lleialtat al cap de l’Estat .

L’any 1947 les corts aprovaren la ley de sucession a la jefatura del estado, que definia Espanya com un estat catòlic, social i representatiu que es constituïa en regne. La llei de successió atorgava a Franco el poder vitalici i deixava a les seves mans el nomenament del successor, que ho seria a títol de rei. El futur rei, segons que establia aquesta llei, haurà de jurar les lleis fonamentals del regim i lleialtat als principis del Movimiento Nacional. Així mateix, creava noves institucions : el consell de Regència, encarregat de facilitar la successió en cas de mort de franco, i el consell del Regne, que tenia una funció consultiva per al cap d’Estat

El maig de 1958 es va promulgar la ley de principios funamentales del Movimiento nacional, que confirmava les bases no democràtiques del règim franquista.

La política exterior

El franquisme i la segona guerra mundial

En Esclatar la Segona Guerra Mundial , el govern franquista proclamà , malgrat les simpaties que el regim tenia envers alemanya, la neutralitat d’Espanya en el conflicte. Però l’entrada d’italia en la guerra provocà un canvi d’actitud de les autoritats franquistes . Espanya es declarà país “ no bel•ligerant “ qualificatiu que significava que si bé Espanya no entrava en l guerra, tenia clares preferències per les potencies de l’Eix.

Així, la major part de la premsa espanyola va ser declaradament germanòfila, els espies alemanys i italians van actuar amb plena llibertat a Espanya, el govern espanyol donà tota mena de facilitats per l’avituallament als ports espanyols dels submarins

...