Primer Franquisme

13. EL FRANQUISME: LA CONSTRUCCIÓ D’UNA DICTADURA

1. UN RÈGIM DICTATORIAL

1.1. Característiques del franquisme

Totalitarimse: es va suprimir la constitució de 1931, es va clausurar el Parlament i es van prohibir tots els partits polítics i sindicats. Només es va permetre un únic partit i un únic sindicat (Falange Española Tradicionalista y de las JONS)

Cabdillisme: Franco (caudillo d’Espanya) concentrava tots els poders. Era cap d’Estat i també va ser president del govern. Era generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

Concepció unitarista i centralista de l’Estat: va abolir els estatuts d’autonomia i va fomentar l’espanyolització de la població de territoris amb identitat pròpia.

Repressió de l’oposició: es va crear un aparell legislatiu i institucional encarregit d’eliminar els opositors, atemorir i combatre qualsevol manifestació.

Control dels mitjans de comunicació: rígida censura i utilitzats com a aparell de propaganda franquista.

1.2. Els pilars del règim

L’exèrcit: suport més destacat del règim i va participar activament en el poder.

Falange Española Tradicionalista y de las JONS: va constituir algunes organitzacions de masses per procurar el suport social al règim:

Frente de Juventudes: formació i adoctriment del jovent

Sección femenina: formació de la dona en un sentit cristià i nacionalsindicalista

Sindicato Español Universitario (SEU): control polític dels universitaris

Central Nacional Sindicalista (CNS): aplegava amos i treballadors en una mateixa organització.

Església catòlica: va tenir un paper destacat en la legitimació i la construcció del règim franquista (Estat confessional catòlic). A canvi del seu suport, l’Església va obtenir un finançament públic molt generós, el control gairebé total del sistema educatiu i el predomini de la moral i dels valors catòlics en la societat espanyola.

1.3. Els suports socials

Suport: elits econòmiques i socials, que van recuperar el poder econòmic, social i polític, i dels propietaris agrícoles petits i mitjans del nord i el centre.

Passivitat: el trauma de la guerra va convertir la classe mitjana en majoritàriament passiva i apolítica. La repressió, el control policial i la por van portar la majoria de les classes populars cap a la passivitat política i al silenci.

Rebuig: els treballadors van ser el primers opositors del règim - mobilitzacions en demanda de millors condicions de vida i de feina.

1.4. Els franquistes catalans

Dins els franquisma van coexistir diversos grups d’influència formant el Movimiento Nacional (organització totalitària que pretenia ser l’única via de participació en la vida pública espanyola).

Els primers que van formar part de l’Estat franquista van ser els grups que havien donat suport a la rebel·ló militar del 36: falangistes, carlins, ultracatòlics i monàrquics alfonsins. El falangisme i nacionalsindicalisme van tenir un gran protagonisme durant la primera etapa del franquisme. Grups d’inspiració catòlica (Asociación católica Nacional de Propagandistas) va augmentar la presència en el govern i van esforçar-se a convertir el règim en una “democràcia orgànica” (nacionalcatolicisme). L’opus dei va tenir un gran protagonisme en les transformacions econòmiques de la segona etapa del franquisme.

2. UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA

2.1. Els instruments de la repressió

Per imposar el nou ordre franquista es va voler destituir tots aquells que eren considerats contraris al règim, i per això es va procedir a la institucionalització de la repressió, creant lleis i organismes per dur-la a terme.

Llei de responabilitats polítiques (1939): regir la depuració de les persones que havien col·laborat amb la República.

Llei de repressió del comunisme i la maçoneria (1940): s’incoava expedient als acusats de defensar idees contràries.

L’exèrcit va ser el braç executor principal de la política repressiva fins a l’any 1963, quan es va crear el Tribunal d’Ordre Públic, una jurisdicció civil especial pels delictes polítics. Va haver-hi un gran nombre de persones executades i també la població empresonada era molt elevada. Una part dels reclusos van ser enviats als batallons de treballadors, dedicats a la realització d’obres de reconstrucció. El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats es va caracteritzar per la voluntat d’exemplaritat i de càstig. Així doncs, la despolitització forçada va ser un dels factors que van contribuir més a la pervivència de la dictadura.

2.2. Confiscació de béns i depuracions

Tot això va anar acompanyat d’un ampli procés de confiscació i espoliació del patrimoni dels vençuts. Es van confiscar les propietats d’exiliats i polítics republicans, i els béns de partits, sindicats i associacions vinculades als republicans van engrandri el patrimoni de les institucions del règim. A Catalunya aquestes sacions econòmiques van afectar a un gran nombre de persones. Van expulsar del món laboral tots aquells a favor de la república. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris, i es va procurar fer el mateix en el sector privat. L’any 1939 una llei va establir que només mantindrien els llocs de treball els adherits al Movimiento Nacional. Aquestes depuracions també van afectar a col·legis professionals i van ordenar a les empreses particulars l’acomiadament d’exiliats, detinguts sota l’acosació d’abandonament del lloc de treball i dels militants dels partits i organitzacions d’esquerres.

2.3. La política franquista envers Catalunya

El franquisme volia posar fi al “separatisme català”, ja que atemptava contra el principi de l’unitat d’Espanya. El 1938, Franco va signar un decret que abolia l’Estatut de Catalunya i posava fi a l’autogovern, i va imposar un règim centralista i uniformista, portant a una “Cataluña española”. Es va arribar fins a un punt que podriem parlar de genocidi cultural, ja que es va prohibir l’ús de la llengua. El seu ús comportava sancions i multes. Les principals institucions culturals, com l’Insitut d’Estudis Catalans, van haver de passar a la clandestinitat. Es tractava de recloure la llengua catalana a l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com a única llengua oficial i de cultura.

3. RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM

3.1. La Segona Guerra Mundial i l’hegemonia del nacionalsindicalisme (1939-1945)

Al començament de la Segona Guerra Mundial, el franquisme va mostrar el seu suport a les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia), tot i així Franco va declarar la neutralitat d’Espanya en la guerra.

La Falange Española Tradicionalista y de las JONS va assolir un paper hegemònic en el nou Estat nacionalsindicalista - es volia construir a Espanya a imitació dels règims feixistes.

La no-bel·ligerància

La victòria alemanya sobre França va motivar el pas de la neutralitat a la no-bel·ligerància, cosa que implicava el suport diplomàtic i econòmic a les potències de l’Eix. Alemanya i Itàlia van considerar les possibilitats d’integració d’Espanya en el conflicte, i Franco es va reunir amb Hitler i Mussolini. Finalment, Espanya no va entrar en la guerra, ja que a Hitler li semblava que el preu imposat per Franco era massa alt, tot i així va col·laborar en l’esforç bèl·lic amb l’enviament de material estratègic i aprovisionaments. També la Divisió Azul va ser enviada a l’URSS per combatre al costat d’Alemanya.

El retorn a la neutralitat

A partir de 1943, la guerra va començar a ser desfavorable a les potències feixistes. Llavors el govern britànic i nord-americà van pressionar el règim de Franco perquè es distanciés formalment de l’Eix, i això va soposar la retirada i la dissolució de la División Azul i la tornada a la neutralitat.

Després de la derrota d’Alemanya (1945) el franquisme va haver d’assumir que la seva pervivència exigia prendre distàncies del feixisme, llavors el franquisme es va presentar com un règim catòlic, conservador i anticomunista. Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme dels llocs més rellevants del règim.

3.2. Els anys del boicot internacional (1945-1947)

La fi de la IIGM va obrir pel franquisme una etapa d’aïllament i de rebuig internacionals. Les Nacions Unides van condemnar el règim de Franco. A més, el govern de França va tancar la frontera amb Espanya i es va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid. La persistència del franquisme després de la guerra mundial va tenir un cost econòmic i polític enorme per a Espanya, i va rebre uns ajuts força reduïts. Així doncs, Espanya no es va poder beneficiar-se del programa d’ajuda nord-americana a Europa, el Pla Marshall (1947) i va ser exclosa de l’aliança defensiva occidental, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN).

3.3. Reconeixement internacional i predomini del nacionalcatolicisme (1947-1953)

A partir del 1947, la configuració de l’URSS i EUA i l’inici de la Guerra Freda van alterar la situació internacional, i és per això que era més important pels EUA i els països occidentals comptar amb un aliat en la lluita contra el comunisme i no anar contra ell. D’aquesta manera, l’acceptació internacional del règim es va anar obrint camí. L’any 1947 els EUA

...