Historia De La Tipografia

Què és la tipografia?

La paraula tipografia deriva del grec (Typos, cop o empremta, i grapho, escriure) i era originalment la tècnica de reproduir texts, ja sigui de manera industrial o artística, amb l'ajuda de tipus, unes petites peces de plom on es gravaven els caracters tipogràfics. Avui dia es podria definir com l'estudi estètic de les lletres, normalment aplicat al disseny gràfic, en el qual es busca transmetre un missatge correctament combinant text i imatges.

La tipografia té diverses branques que estudien els seus diferents aspectes:

Microtipografia: Aquesta branca s'encarrega d'estudiar l'espai entre caràcters, entre parells de lletres, l'interlineat, la correcta distribució de les frases així com la seva partició. És a dir, es parla de tots els petit detalls que fan més comprensible un text.

Macrotipografia: A diferència de la microtipografia, la macrotipografia no s'encarrega dels petits detall, sinó que englobà la relació entre el bloc de text i el format de la pàgina, la compaginació a través del text, la relació entre els blocs de text lògics, el color del text i el tipus de paper o suport utilitzat per la seva distribució.

Tipografia d'edició: L'edició tipogràfica compren aspectes diferents als de la microtipografia i al macrotipografia però complementaris. Quan es refereix a la tipografia d'edició es fa referència a la família tipogràfica, el punt (grandària) de la font, l'espai entre caràcter i paraules, en definitiva el que s'entén com a caràcter nominatiu.

Tipografia Creativa: Quan s'utilitza la denominació de tipografia creativa és perquè la tipografia perd el seu sentit estricte i s'integra en un total com a metàfora visual on es comunica com si es tractés d'una imatge.

Història de la tipografia

Antecedents

Els primers indicis que tenim de l’ús d’un sistema de representació escrita se situen cap al 3150 a.C. a Mesopotàmia amb l’escriptura cuneïforme. L’utilitzaven els sumeris, la primera civilització avançada del sud de Mesopotàmia, i consistia en la impressió de signes sobre tauletes d’argila que s’empraven per fer anotacions i registres. Els signes eren senzills dibuixos que representaven una síl•laba, una idea o una paraula. Aquest primer sistema d’escriptura va influir en altres civilitzacions arcaiques com els egipcis i els babilonis. Els egipcis van crear els jeroglífics, un sistema que inicialment era similar al cuneïforme. Però van veure els inconvenients que presenta aquest sistema a l’hora de representar idees complexes i sofisticades. A causa d’això van crear els ideogrames. Aquests estaven composats d’un grup de signes o dibuixos abstractes que, per associació d’idees, podien representar qualsevol missatge. També van desenvolupar un llenguatge escrit format per 24 signes que representaven diferents sons que va esdevenir l’escriptura hieràtica.

Però no se sap amb certesa com es va arribar als primers alfabets. El que sí sabem és que els fenicis van crear un nou llenguatge escrit fonètic cap al 1500 a.C. Aquest esbasava en assignar un signe per a cadascun dels 22 sons consonants i tenia semblances amb l’escriptura hieràtica egípcia. Aquest sistema d’alfabet és la base dels alfabets actuals.

L’alfabet romà

L’Imperi Romà es va començar a estendre pel mar Mediterrani, envaint i colonitzant els territoris que es trobava per davant, i imposaven el seu alfabet escrit a totes les nacions que conquerien. A causa d’això, les lletres de l’alfabet romà esdevingueren un conjunt de signes establerts, coneguts en la major part d’Europa i d’Àsia Menor, un llenguatge escrit amb un abast “internacional”. En l’Imperi Romà acostumaven a utilitzar dos tipus principals de lletres: les “capitalis” quadrades o quadrata (anomenades “majúscules”) per a les inscripcions formals, com ara les dels monuments. Aquestes estan constituïdes a partir de formes geomètriques i van ser el model per crear les majúscules de l’alfabet actual. I més tard, un estil cursiu i inclinat amb finalitats informals, com ara l’escriptura de cartes. Aquest estil cursiu és l’origen de les nostres minúscules o lletres de caixa baixa. Malgrat la caiguda de l’imperi romà al segle V, la societat de l’edat mitjana continua utilitzant el llatí i les tipografies romanes en els seus manuscrits. La decadència romana coincideix amb la implantació de la vitel•la i el pergamí, que són un primer avenç al que seran les tècniques modernes d’enquadernació. Amb aquests nous materials es guanya velocitat i portabilitat, i comporta el naixement de les antecedents de les minúscules, les lletres uncials. Les lletres tenen una alçada fixa (excepte la D i la H) i són anguloses (tret de la A, la D, la E, la H i la M, que eren arrodonides). En intentar formalitzar una barreja de capital i cursiva per a utilitzar en l'escriptura quotidiana les lletres s’anaven semblant cada cop més a la caixa baixa actual, sortint sota la línia de la caixa amb braços ascendents i descendents pronunciats.

Amb Carlemany sorgeix un intent de reflotar la cultura occidental i es desenvolupa una minúscula que s'utilitzarà a tots els escrits occidentals. El disseny de la caixa baixa l’any 789 va aconseguir unificar l'escriptura europea… però no va salvar la decadència d’occident.

La tipografia gòtica

Al segle X ,al monestir de Sant Gall a Suïssa, apareix un nou sistema tipogràfic que substituirà el model llatí. Aquesta nova tipografia és més comprimida i angulosa, amb formes condensades i pesades i amb una forta modulació en direcció vertical. També és més ràpida d'escriure i aprofitava més el paper. L’arribada del paper comporta una gran revolució a Europa l’any 1100 i estenent-se lentament pel continent. Es creu que Xàtiva, ciutat valenciana, era el port d'entrada del paper al continent europeu, de la mà de l'àrab Abú Masaifa. La lletra gòtica s’escampa per tota Europa. Sorgeix una versió informal d’aquesta tipografia a Itàlia que esdevindria la itàlica actual.

L’aparició de la impremta

L’any 1445 Johann Gutemberg inventa la impremta de caràcters mòbils, realitzant una adaptació de la impremta oriental. L'obra més

...