La Monarquia De Los Reyes Catolicos

Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l'estat modern espanyol. Antoni Simon i Tarrés. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2005. ISBN: 84-841-5680-X. 554 pàgines. Capítol 2. Sobre el darwinisme de l’estat i la nació. Catalunya en l’occident europeu medieval i renaixentista. Pàgines 17- 51.

El context històric d’aquest capítol el trobem entre els segles XIII- XV, segles en els quals es produeix, les construccions polítiques i la formació de les noves identitats nacionals, o els orígens de l’estat modern. El capítol en sí, es divideix en tres apartats. La primera part del capítol, el context es troba en els segles baix medievals, i la localització és a Aragó, Catalunya, València i Castella, i tracta sobre les estructures estatals de cada regió i sobre la problemàtica del concepte nació. La segona part del capítol, el context es troba en la nova monarquia hispànica dels Reis Catòlics i el nexe d’unió que creen Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, el títol de Catòlics els hi atorgà el Papa Alexandre VI en la butlla si convenit expedida el 19 de desembre de 1496. En aquest apartat la problemàtica es centra, en si la unificació de les dues corones tindrà la suficient capacitat per garantir la unió sota una nació espanyola, si es podrà parlar d’un nou estat. També l’altre eix d’aquest capítol és el debat que es produeix entre dues tradicions historicoculturals, la castellana i la catalana, els castellans a partir del s.XIII van iniciar un procés d’apropiació del concepte d’Espanya, assimilant-lo amb Castella, els catalans en canvi seguien considerant Espanya un concepte essencialment geogràfic. Això comença a canviar amb la irrupció de la impremta, tots dos corrents mantenien punts de visió diferenciats, això durarà i les estructures institucionals i de govern pròpies de cada formació històrica es mantindran amb poques variacions fins al triomf borbònic de la Guerra de Successió. La tecera part del capítol, el context el trobem en l’hegemonisme castellà, un cop s’ha produït el procés de consolidació de Castella, l’expansió castellana al nou continent va enrobustir la idea imperial castellana. Castellà exercirà un paper hegemònic i supremacista dins de la península, els pensadors castellans veien a Castella com a gran triomfadora, alguns historiadors defensaven una homogeneïtzació lingüística amb l’exaltació d’una llengua espanyola que seria assimilada al castellà.

Segons Enst H. Kantorowicz el nou estat territorial autoafirmant-se conceptes de la teologia cristiana va aconseguir la transferència al Estat secular d’una sèrie de valors sobrenaturals que pertanyien a la Església. Això fou paral•lel a la idea de que el “regnum” o comunitat política constituïa una pàtria. Entrem doncs, en un llarg debat historiogràfic, el nexe entre “estat” i “nació” en els seus orígens medievals.

Per a Joan Pau Rubiés, Ramón Muntaner és un bon exemple per delimitar els límits i contradiccions del pensament nacional i imperial català, Muntaner té un caràcter ambigu ja que vol unes idees d’unió, nació, quan hi ha contradiccions a l’època, regnes independents, diversitat nacional. Es necessita un element aglutinador estatal i nacional, el vincle dinàstic és insuficient . L’autor Ángel Sesma Muñoz destaca quatre elements claus en el procés de cristal•lització de les noves estructures estatals i consciència nacional. El primer seria la definició d’un espai físic i econòmic aragonès a partir de la creació d’un sistema duaner. El segon l’afermament de la personalitat de les institucions aragoneses i la implicació en segments socials. El tercer, la fixació d’una incipient consciència nacional. El quart, l’elaboració d’una identitat cultural pròpia. Segons Pierre Vilar es possible que es pogués aplicar el terme estat-nació a Catalunya entre 1250 i 1350. Recents treballs reafirmen aquesta teoria, Flocel Sabaté demostra com a partir del s.XII es conforma una cohesió interna i una percepció unitària de l’espai territorial constitutiu de Catalunya. Jaume Marquilles com a historiador tendeix a considerar que en el període baix medieval, Catalunya ja era una nació diferenciada, i remunta la fundació de l’estat català a l’època del mític Otger Cataló i els nous barons de la fama, que havien lluitat contra els musulmans. Marquilles veu Catalunya com un estat aristocràtic, ja que les grans famílies catalanes serien descendents dels herois llegendaris. Segons Jaume Sobrequés la Guerra Civil de 1462-72 va ser la causant de que es desenvolupes un vocabulari patriòtic i un ideari polític que s’oposaven al llenguatge reialista basat en conceptes com la fidelitat que els súbdits devien al monarca. Això apunta clarament a l’existència d’una entitat política i d’un col•lectiu o comunitat amb uns drets i llibertats propis, la nació catalana. Aquestes serien algunes de les idees i tesis i visions (per als coetanis) dels autors sobre les estructures estatals i nació catalana(Aragó, Catalunya, València) en el període baix medieval.

Segons Robert b. Tate la consciència hispanocastellana va restar en estat letàrgic de del regnat d’Alfons X fins al regnat de Joan II. Alfonso de Caratgena va col•laborar junt amb el seu pare a que a meitats del s.XV emergís amb força el mite històric de Castella. Alfonso reprèn les tesis de Ximénez de Rada però n’accentua la carrega política i propagandística. Un altre humanista castellà del s.XV, Rodrigo Sánchez de Arévalo, insisteix en la idea de la preeminència castellana però duna manera més clara que els darrers dos historiadors. Aquestes serien algunes de les idees i tesis i visions(per als coetanis) dels autors sobre les estructures estatals i nació castellana.

Per a historiadors com Antonio Domínguez Ortiz o Luis González Anton, la monarquia es converteix en el “deus ex machina” de la

...