Segona Republica Espanyola

El triomf del front popular

Es van presentar a les eleccions els partits catalanistes d'esquerra agrupant-se en el Front d'Esquerres. Aquest programa es basava en l'amnistia dels pressos polítics i el restabliment de l'Estaut, la Generalitat i la Llei de contractes de conreu. Es donava suport al Front Popular, una coalició de republicans d'esquerra, socialistes i comunistes a tot l'estat que volia que es tornés a aplicar la legislació reformista que va ser suspesa quan van arribar al govern els de dretes.

Per contra, els partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català d'Ordre, organitzat per la Lliga. A la resta d'Espanya, les dretes es van agrupar en l'anomenat Bloque Nacional constituït per la CEDA, republicans de dretes, monàrquics, tradicionalistes,etc.

Va guanyar el Front popular obtenint un 48% de vots i en canvi la dreta un 46%. Com a conseqüència, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d'esquerra, mentre que els socialistes i els altres partits de la coalició li donaven suport parlamentari. Manuel Azaña va ser elegit president de la República i Casares, cap del govern.

Amb aquest nou govern es va decretar una amnistia pels als més de 30.000 presos polítics i es va obligar a les empreses a readmetre els obrers acomiadats arran de les vagues de l'octubre del 34. Al País Basc i a Galícia s'hi van iniciar les negociacions per a l'aprovació dels estatus respectius i es va reprendre el procés reformista. Llavors, la CNT es va mostrar en contra amb la necessitat d'accions revolucionàries. Es van convocar vagues en algunes ciutats per demanar el millorament de les condicons laborals, i al camp, jornalers d'Andalusia i d'Extremadura van inciar l'ocupació de terres. Aquesta situació va descontentar als propietaris de terres i van tancar moltes fàbriques i van expatriar capitals i l'Eslglésia va fer campanyes contra la república. Falange Española(franco) van fer patrulles armades que van iniciar accions violentes contra els líders d'esquerres.

A Catalunya es va restrablir la Generalitat i les seves institucions, els Parlament que va confirmar Lluís Companys com a president i la Llei de contractes de conreu va tornar a entrar en vigor. La lliga havia evolucionat a posicions més centristes i ambdós partits volien l'autonomia de Catalunya. Malgrat l'existència de conflictes laborals, no va existir un clima de crispació i d'enfrontament entre dretes i esquerres com altres llocs de l'Estat.

Desprès de tot això es va fer un cop d'Estat militar contra la República. Al principi, la conspiració militar no va tenir molta força però fins que va arribar el general Emilio Mola. Va donar un protagonisme especial a l'exèrcit d'Àfrica, comandat pel general Franco. Per frenar els rumors colpistes del govern es van canviar de destinació els generals sospitosos.

La conspiració militar comptava amb les forces polítiques de la dreta i amb l'aquiescència de la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi que donaven suport econòmic i militar.

L'inici de la guerra Civil va donar lloc a l'asssassinat de José Calvo Sotelo.

LA GUERRA CIVIL

El dia 17 de Juliol es va produir un aixecament contra la República i la insurrecció es va estendre ràpidament a la resta del protectorat marroquí. Es van unir els sectors civils falangistes i carlins. Des del Marroc, el general Franco, que ja havia assegurat el triomf de la insurreció a les Canàries, es va dirigir cap a la Península amb l'exèrcit Africà.

Casares Quiroga, el cap del govern de la república, va ser substituït per José Giral i va decidir eliminar l'exèrcit i lluirar armes als sindicats i als anarquistes per tal d'obtenir més suport. També als del Front Popular com per exemple els comunistes i els socialistes.

Aquesta insurrecció va triomfar a Galícia i en llocs on predominaven la gran propietats o els petits propietaris molt conservadors, és a dir, a les zones agràries (i a Sevilla i Saragossa). En canvi, va fracassar en zones on predominven els obrers, i els pagesos d'Andalusia, Castella i Extremadura. Altres zones que es van manifestar en contra van ser Catalunya, Madrid, València, Astúries i Santander.

Els insurrectes volien decretar l'Estat de Guerra i calmar qualsevol signe d'opisició pero això no va passar d'aquesta forma, ja que la resistència popular i la divisió de l'exèrcit i de les forces d'ordre públic va provocar que quedès dividit en dos bàndols que s'enfrontarien en una Guerra Civil.

El fracàs de la insurreció a Catalunya

A Catalunya, el general Goded va ser l'encarreat de dirigir el cap militar però aquest tenia molt poc suport davant dels Falangistes i la Renovación Española perquè tenien poca implantació. La Lliga Catalana, no va participar en el complet i tampoc li va donar suport explícit. Goded tenia molta confiança en que l'exèrcit hi participaria i que la Guàrdia Civil els seguiria la qual cosa va provocar una actitud prepotent que es va convertí en una falta en la preparació del cop. Això va facilitat l'eficàcia de l'acció del govern de la generalitat que va dirigir les forces policials contra els rebels. Com a conseqüència, el general Goded es vva rendir i les forces insurrectes van abandonar la lluita a les altres ciutats catalanes.

Els dos bàndols

Els insurrectes estaven formats per els grups més conservadors com els tradicionalistes, els falangistes, els catòlics i els qui s'havien oposat a les reformes de la República. Tenien el suport de l'alemanya nazi i el feixisme Italià. Es definien com a nacionals per la seva defensa de la unitat d'Espanya i volien imposar una dictadura militar per restablir l'ordre social i aturés el risc d'una revolució social. Els monàrquics i la CEDA volien el retorn a la monarquia alfonsina, mentre que els falangistes volien imposar un règim feixista a la italiana.

Els lleials a la República estaven formats per les classes populars, és a dir, els obrers i empleats urbans, petita burgesia i pagesia sense terra. Solien ser anarcosindicalistes, socialsites i comunsites. Eren anomentas per la dreta amb el nom despectiu de ''rojos''. Després, al costat dels republicans estaven les classes mitjanes i la petita burgesia.

...