Hannah Arendt

“La condición humana”

de Hannah Arendt

INDEX

1. Nota bibliogràfica de l’autora .............................................. 4-5

2. Introducció

2.1. Objectius ....................................................................... 6

2.2. Estat de la qüestió ...................................................... 6-8

2.3. Breu repàs al contingut del treball........................ 8

3. Contingut del nostre treball

3.1. Resum del llibre ......................................................... 9-18

3.2. Opinió personal i crítica del llibre ....................... 18-19

3.3. Què ens aporta el llibre als nostres estudis ...... 19-22

4. Conclusions .................................................................................. 23-24

5. Bibliografia .................................................................................. 25

1.- Nota biogràfica sobre l’autor

Hannah Arendt va néixer el 14 d’octubre de 1906 a Hannover en mig d’una família hebrea assimilada i va passar la seva infància a Königsberg, la ciutat de Kant, on fou criada per la seva mare. D’una intel•ligència clara i precoç, Arendt llegeix a Kant i a Jaspers als catorze anys, i s’apassiona per l’estudi del grec i per Kierkegaard, a qui llegeix als disset anys. Al 1924 assisteix a Marburgo a les classes de Heidegger, i al 1925 a Friburgo acudeix a les lliçons de Husserl i coneix a Jaspers, qui dirigeix la seva tesis ( obtinguda al 1928 i publicada al 1929 : El concepte d’amor a San Agustín ) i amb qui mantingué una forta amistat i relació d’intercanvi intel•lectual durant tota la seva vida. Des de aquesta època de joventut, la major influencia filosòfica en l’obra d’Arent és el pensament de Heidegger. Va llegir molt aviat “Ser i tiempo”, obra que va deixar una profunda petjada en el seu pensament, especialment en el seu llibre més conegut : “La condición humana”. Tot i això, la filosofia arendtiana segueix el seu propi curs que la portarà a plantejaments allunyats dels del pensador de l’oblit del “ser”. Desprès d’anys de separació, mestre i deixeble varen retrobar-se i reprengueren la relació personal i intel•lectual ( Arendt s’ocupà de la publicació de les obres de Heidegger en llengua anglesa ).

El reconeixement i l’interès per la seva identitat jueva són més aviat tardans, però s’accentuen al llarg de 1932 i 1933, quan ha d’abandonar la seva Alemanya natal. A partir d’aquest moment passa a un primer pla el treball pràctic, la necessitat de defensar-se i resistir com a jueva col•laborant amb diverses organitzacions. A Paris, primera parada llarga de apàtrida ( li fou retirada la nacionalitat alemanya al 1937 i fins al 1951 no va obtenir la nacionalitat estatunidenca ), acudeix als cursos de Kojève sobre Hegel, coneix a Brecht, a Koyré i a Benjamin , on l’obra “Tesis sobre la filosofía de la historia” aconsegueix portar amb ella en la seva fugida a Nova York. En aquesta ciutat treballa com a periodista i des de el diari de llengua alemanya en el que escriu demana la formació d’un exercit jueu per combatre el nazisme i fer sorgir, d’aquesta manera, una consciència política en aquest poble - el seu- que manca de tal. En els darrers anys s’oposa a l’ idea del Estado de Israel de David Ben Gurión i proposa una federació binacional en la qual ni els jueus ni els àrabs gaudirien d’un estatut majoritari. Tot i que, el seu model d’ Estat no és ben rebut i queda com una postura marginal i solitària.

Desprès de la segona Guerra Mundial, ja instal•lada a Estats Units, Arendt es consagra a la reflexió sobre la filosofia política, el que plasma en les seves obres més importants: “Los orígenes del totalitarismo” (1951), “La condición humana” (1958), “Entre el pasado y el futuro: ocho ensayos sobre el pensamiento político” (1961), “Eichmann a Jerusalem: un estudio sobre la banalitat del mal y Sobre la revolución” (1963), “Hombres en tiempo de oscuridad “(1968) i “Sobre la violència” (1970). A partir de finals dels anys seixanta, s’interessa especialment per la crisis política que esta vivint a Estats Units, la qual queda reflectida en el seu llibre “Crisis de la República” (1972). La seva mor 1975 deixa inacabada la seva última obra : “La vida del espíritu “(1978). Però gràcies al material de les seves classes i a algunes notes de lectura que Arendt havia preparat, en 1982 es va poder publicar “Conferencias sobre la filosofía política de Kant”, text que deixa entreveure les línies fonamentals del que hagués estat el tercer llibre de la seva obra inacabada. En els últims anys s’han publicat diversos textos que permeten fer-se càrrec d’una manera més adequada de la totalitat del seu pensament. Entre les obres destaquen “Diario filosófico 1950-1975” (2002), “Ensayos de comprensión” 1930-1954” (2005), “Responsabilidad i juicio” (2003), “Una revisión de la historia judia y otros ensayos ” (2004) i “La tradición oculta” (2004). També ha estat editada la seva correspondència amb el seu marit i amb varis dels seus amics: Heidegger, Jaspers i Mary Mccarthy, entre d’altres.

2.- Introducció

2.1-objectius

En aquest treball es pretén recollir les diferents categories que constitueixen, segons Arendt, La Vida Activa del ser humà. Per això, l’autora parteix del concepte de treball de Marx del que conclou que és confús i contradictori per estar constituït per dues activitats essencialment diferents: el treball i la labor. L’obra d’Arendt també conté elements per a comprendre la seva noció de lo polític, i on es reflexa, no només que l’acció política està per sobre de la labor i el treball, sinó, que aquests tres conceptes estan ubicats en diferents espais de realització (lo públic i lo privat). És aquí on es fonamenta tota la construcció de la que sorgirà un nou enfocament per l’estudi de l’acció política que introdueix elements innovadors on el que predomina és la imprevisibilitat i l’especificitat de l’acció col•lectiva i la capacitat de participació en la presa de decisions polítiques dels ciutadans, mitjançant el discurs i l’argumentació. A més, la caracterització que fa Arendt de la qüestió social i com aquesta queda exclosa del terreny polític, així com de les conseqüències pràctiques que es deriven d’aquesta exclusió seran presents com a exposició i crítica en el present treball.

2.2- Estat de la qüestió

La dura experiència personal d’aqueta filosofia li condueix a un qüestionament de les maneres de pensar tradicionals i a una reflexió sobre la política entesa com aparició en un espai públic. Per tot això es va dedicar a reflexionar sobre el seu temps, sobre l’historia del segle XX. L’aspecte existencial que major vinculació té amb la seva teoria política és la vivència personal de ser jueva. Arendt és va convertir conscientment en una paria, en una jueva que ha perdut la tradició en la que inserir i en una alemanya que estat expulsada del seu país. Per això , per altre banda, juguin amb el seu pensament un paper clau les seves arrels alemanyes a les que mai va voler renunciar, i que la vinculen no sols amb la seva llengua materna , sinó també amb algunes de les corrents filosòfiques més importants del segle XX: la fenomenologia i , en menor mesura, la filosofia existencial germana. Aquestes dos dimensions de la seva identitat, condueixen a una mateixa conclusió : la necessitat de garantir l’espai públic i d’entendre la política com a diàleg o espai de l’aparició basats en el traç de la condició humana: la mundanitat i la pluralitat.

Hem de recordar que la cèlebre teòrica escrivia en un context signat per l’herència del totalitarisme, tant d’esquerra com de dreta. En efecte, per un costat és troba la recent experiència del nacional-socialisme alemany, que acabaria en la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Per altre banda, és troba l’experiència latent del comunisme soviètic, creixentment burocratitzat amb l’arribada al poder de Stalin. Finalment, és troba present en tota la seva magnitud el conflicte vèlic de l’anomenada “Guerra Freda” entre la Unió Soviètica i els Estats Units, que amenaçava amb generar una catàstrofe planetària. Cada un d’aquests totalitarismes, i en l’ últim cas, la irresolució del conflicte ideològic entre el món capitalista i el món comunista, impedia a la seva manera allò que defineix per a Arendt a la política : la capacitat d’actuar de manera lliure i concertada.

Aquesta filosofia, que mai va adoptar una posició política definida en termes moderns, lliberals, conservadors o marxistes, tenen, en canvi una ascendència notable en el món de la política, un mon de homes; la seva influencia en el pensament del segle XX obeeix al

...