EL ARTE DE LA PERFORMANCE (Jorge Glusberg)

EL ARTE DE LA PERFORMANCE (Jorge Glusberg)

La prehistòria del gènere

Des de el principi dels temps el cos humà ha estat matèria i motor de rituals, alguns autors remunten la prehistòria del gènere a les cerimònies tribals, als Misteris de la Edat Mitjana i als espectacles organitzats per Leonardo da Vinci al segle XV i per Giovanni Bernini dos-cents anys més tard.

També podríem mirar un temps més proper, les aportacions del Futurisme, el Dadaisme, el Surrealisme i la Bauhaus, tot i estar molt lluny de la performance com a gènere independent que sorgeix a inicis de la dècada dels 70, els podem ubicar en la prehistòria d’aquesta manifestació artística.

Els futuristes i dadaistes usaven les seves actuacions per a provocar, per a desafiar, el que volien era abolir l’art tradicional i imposar les noves formes. Aquest nihilisme ple d’ironia i esperit lúdic també portava una gran originalitat creadora i la recerca de la participació del públic, el que volien era unir l’art i la vida, convertir-se en mitjancers d’un procés social (o estètico-social). Per a això es valien de l’espontaneïtat i de la improvisació per a fer les seves obres que podríem denominar de proto-performance, on també barrejaven diferents llenguatges i tècniques com el teatre, la mímica, la dansa, la fotografia, la música i el cinema. A més, aquestes manifestacions, no només volien impactar al públic, sinó que també eren una espècie de test de la postulacions del grup.

FUTURISME I DADA

El 10 de decembre de 1896, Alfred Jarry estrena “Ubu Roi” en el Theatre de l’Oeuvre de París, dirigit per Aurelien Lugné-Poe. Jarry, que contava amb 23 anys, havia escrit una comèdia fantasmagòrica on tractava les convencions socials a través del deliri i l’onirisme, a més, per a la posada en escena es van necessitar solucions insòlites, sobre tot per el joc dels actors, la entonació vocal i el seu vestuari, sepultant la arcaica tradició realista del teatre. L’obra va causar un gran escàndol.

Quinze anys després, al 1910, onze mesos després de publicar-se el Manifest de F.T.Marinetti on es convidava a “cantar l’amor al perill, l’hàbit de l’energia i la temeritat” i a exaltar “el moviment agressiu, l’insomni febril, el pas gimnàstic, el salt perillós, el cop de puny i la bufetada”, arribaven les “seratas” futuristes. Els recitals poètics, musicals, la lectura de manifestos, la representació de peces teatrals i de dansa es succeeixen, i la proclama a favor del Varieté al 1913 marca el màxim parentesc entre els actes futuristes i les performance.

Quasi simultàniament, a partir de 1912, pintors i poetes russos (Maiakovski, Búrliuk, Livshits, Lariónov, Gonchárova, Shklovsky i Klebnikov) van començar a celebrar també les seves reuniós, i és que el manifest de Marinetti de 1909 es va divulgar al mateix temps a París i a Moscou. En un inici es reunien a cafès o sales, però aquests espais es van quedar petits i van sortir als carrers de Sant Petersburg, Mocou, Kiev i Odessa, es pintaven la cara, portaven barrets de copa, jaquetes de vellut, cèrcols a les orelles i raves o culleres al trau de la solapa. En un text de 1913 deien “El arte es un monarca, pero, también un periodista y un decorador. La síntesis de la decoración e ilustración es la base de las pintures que tenemos en la piel”. Al 1915, el poeta alemany Hugo Ball i la seva futura esposa, la cantant Emmy Hennings, van inaugurar el Cabaret Voltaire a Zurich, un cafè nocturn similar als de Munich, on es llegien poemes, es realitzaven actuacions musicals i mostres de pintura. Entre els col·laboradors de Ball s’hi trobaven Tristán Tzara, Hans Arp i Richard Huelsenbeck. Tzara, Arp i Marcel Janko, mentre, havien començat a fundar el Dada, un movment “anti-art”, el qual reunirà als màxims renovadors de França, Itàlia, Alemanya i Espanya, i d’on sorgirà el surrealisme. Al 1917 s’inaugura la galeria Gada a Zurich.

Mentre a París s’estrenava el baller de Jean Cocteau “Parade”, amb decorats de Picasso i música de Erik Satie, i un mes deprés el de Guillaume Apollinaire, “Les Marnelles de Tirésias”, peça que va auto denominar com un drama surrealista.

PARIS

A París apareix Serge de Diaghilef, (busca qui és), Diaghilef fa del ballet una síntesi entre dansa, música i arts visuals (decoració i vestuari), revaloritzant cada una de les disciplines en si mateixa i en conjunt, i és per això que forma part de la prehistòria de la performance.

...