John Keats

JOHN KEATS

John Keats (Londres, 31 d'octubre de 1795 - Roma, 23 de febrer de 1821) fou un dels principals poetes britànics del romanticisme. Al llarg de la seva curta vida, la seva obra fou constantment atacada per raons polítiques. Van haver de passar molts anys perquè la seva creació fos valorada. La seva poesia es caracteritza per un llenguatge exhuberant, imaginatiu i melancòlic. Acostumava a afirmar que treballava a l'ombra dels poetes del passat. Els seus poemes més memorables foren escrits al final de la seva vida. D'origen humil, la mort del seu pare el va moure a treballar com a practicant a casa d'un cirurgià. Al 1815 va començar a estudiar al Guy’s Hospital de Londres. Va conèixer la poesia gràcies a la seva gran afició a la lectura. Va començar a crear poesia influenciat per Edmund Spenser. Va arribar a conèixer a Shelley, de qui arribà a ser amic.

El 1817 va publicar el seu primer volum de poemes, que va tenir molt poc èxit; malgrat tot, en aquest moment va decidir abandonar la cirurgia per dedicar-se exclusivament a la literatura. Al 1818 va publicar Endimion, durament criticada. Tot seguit, va passar una temporada a l'oest de Escòcia, en una zona de llacs; i a la tornada a Londres, el seu germà va morir de tuberculosi; fet que l'afectà profundament.

Se'n va anar a viure a casa del seu amic Charles Armitage, i es va enamorar de la filla d'un veí, que des d'aquest moment es convertí en la musa de molts dels seus poemes recollits a Lamia, Isabella, La vigília de Santa Agnès i altres poemes (1820), Hiperió, sobre mitologia grega, i sobretot les seves odes: (Oda a un rossinyol, Oda a una urna grega). Es va embarcar cap a Itàlia, amb el seu amic Joseph Severn, a causa dels seus greus problemes de salut, i va morir pocs mesos després.

A l'any 1848 van aparèixer les seves cartes i el seu diari, que completen una obra d'excepcional puresa expressiva. El seu domini poètic era excepcional. La seva principal aspiració fou assolir la bellesa absoluta.

La primera estrofa, com haureu vist, és immensament tàctil. La tardor i el sol són vistos

com a co-creadors, tot i que el sol aviat desapareix del poema. Les accions que segueixen

són part dels seus projectes: «conspiring with him how to load and bless» i aquestes

accions comporten diversos tipus de pressió. Poden veure alguns exemples d’això?

(«to bend with apples», «to swell the gourd and plump the hazel shells») Les abelles

també són importants: per a elles, la tardor sembla una perllongació de l’estiu; de fet,

són els primers segadors, ja que les flors de l’estiu els ha proveït de nèctar.

La segona estrofa ens porta la personificació de la tardor: a la primera estrofa una

presència nebulosa, però ara una mena de deessa que és alhora un ésser humà. (Hi ha

uns ecos diversos aquí: Ceres, Rut, i fins Eva.) L’èmfasi en la sopor –«or on a half-reaped

furrow sound asleep»– podria suggerir l’estat d’ànim favorable a la poesia, tal com

Keats el descriu en altres poemes. Qualsevol que sigui la veritat, és evident que la

dona, en cert sentit, és la víctima d’un sacrifici. «Thay hair soft-lifted by the winnowing

wind» fa d’ella el mateix blat: el vent «winnows» els seus cabells com els segadors

«winnow» el blat. Aquestes, evidentment, són unes visions alternatives de la dona:

el mot «careless» és un joc de paraules –«desocupada», però també «descurada»; és

una espigoladora, alhora que el mateix blat, i hi ha un moment molt eficaç quan Keats

divideix la frase «kepp / steady» a través de dos versos, subratllant així el seu intent de

mantenir l’equilibri. I l’estrofa termina en allò que equival a una segona collita: la

fabricació de la sidra que és el resultat de la collita de fruites.

Així com la primera estrofa era tàctil i cinestètica, aquesta és fortament visual, mentre

que la tercera és totalment auditiva. Aquí, la dona –la personificació– desapareix, i

tenim el que sembla l’inici d’un diàleg imaginari: «Where are the songs of Spring? Ay,

Estudis 53

where are they? / Think not of them, thou hast thy music too». Quin és l’efecte d’això?

(És com si l’estació s’entristís, però que fos reconfortada pel poeta; però, tot i que la

recança sembli destituïda, no obstant persisteix. «Thou hast thy music too» però d’aquí

endavant és una música del viure i del morir, simbolitzada pel «wailful choir of the

gnats». Els mosquits, és clar, tenen la vida molt breu, però dins el context, és com si

fossin orfes, plorant una mare perduda, que és la mateix tardor. Just abans d’això, hem

tornat als rostolls, al

...