L'ESCENOGRAFIA OPERÍSTICA CONTEMPORÀNIA CATALANA: ROMANTICISME I REALISME.

L’ESCENOGRAFIA OPERÍSTICA CONTEMPORÀNIA CATALANA: ROMANTICISME I REALISME.

L’escenografia és l’art d’escriure l’escena, de representar l’espai de la representació, de dissenyar un espai per a la ficció i neix amb el teatre. A continuació farem un recorregut per l’escenografia operística romàntica catalana, que sorgeix al començament del segle XIX, sota l’impacte de l’escenografia francesa i que durant sis dècades del segle XIX i una llarga continuació del segle XX, va respondre als objectius i preocupacions formals del romanticisme i del realisme post-romàntic.

Les maquetes i figurins que ens acompanyaran per tal d’il•lustrar el nostre recorregut, són col•leccions del fons del MAE, el Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre, d’un valor extraordinari, ja que constitueixen el millor testimoni històric d’un món essencialment efímer i irrepetible com és el de la representació teatral.

L’escenografia contemporània catalana va néixer amb l’estètica romàntica i la transformació política i social que va viure l’estat espanyol amb l’arribada del liberalisme. Amb la mort de Fernando VII i la victòria liberal de 1833, s’inicia a Catalunya una etapa dinàmica protagonitzada per una burgesia que comença a enriquir-se gracies al ràpid desenvolupament industrial de Catalunya, i que conquista el poder fent triomfar els seus principis ideològics i estètics amb la proliferació

de nous teatres i la conversió de l’art dramàtic en un espectacle de masses.

A la dècada dels anys trenta del segle XIX, amb la desaparició del monopoli que fins aleshores tenia el Teatre de la Santa Creu, a Barcelona, van començar a sorgir nous teatres. Aquest fet va disparar la demanda d’escenografies i, alhora, va permetre la consolidació de gèneres, com el drama romàntic, que requerien tècniques i recursos nous.

Fins aleshores els escenògrafs catalans, des del neoclassicisme, havien cultivat un tractament de l’espai senzill de planta, aplicat als nous i variats temes i localitzacions del repertori romàntic i utilitzant també els recursos pictòrics que intensificaven la valoració emotiva del color i la llum pintada.

Amb el romanticisme s’inicia un llarg període que tindrà la seva evolució natural fins a començaments del segle XX, on s’obriren nous camins dels plantejaments estètics.

Dins d’aquest ampli moviment que es conforma com un dels més interessants i fructífers de l’escenografia catalana, podem considerar dues fases que evolucionen juntament, casi imperceptiblement , amb una frontera entre el 1868 i el 1870, moment en el qual el romanticisme pren noves posicions que el permeten qualificar-lo ja de realisme, o millor dit, de realisme (post) romàntic.

L’any 1837, mentre Bonaventura Planella i Francesco Lucini acabaven la seva carrera en el Teatre de Santa Creu, Josep Planella i Eusebi Lucini, fills seus i primers escenògrafs catalans plenament romàntics, iniciaven la seva dedicació en el Liceu de Montsió, l'immediat precedent del Gran Teatre del Liceu, tot dissenyant espais per a les apassionades òperes del repertori belcantista de Rossini, Donizetti, Mercadante, Hérold o Bellini. Eren espais plens de clima, però encara rígids en el seu plantejament. L’any 1840, però, l’escena catalana serà sacsejada per l’arribada de l’escenògraf francès Louis Lucien Penne al Teatre de la Santa Creu, i que excitarà els sentits del públic amb decorats replets de fantasia i color, d’una gran diversificació formal i d’un sorprenent sentit del dinamisme escènic.

Set anys més tard l’hegemonia francesa es consolidava plenament. En una operació d’exhibició de poder, la burgesia catalana que havia patrocinat la construcció del nou Gran Teatre del Liceu, contractarà per a les seves primers temporades als principals escenògrafs que treballaven per la Òpera de París: Henri Philastre i Charles -Antoine Cambon amb el seu deixeble Fèlix Cagé. Aquests, eren precursors d’una escola pictòrica que supeditava el rigor perspectiu a la veritat o a la naturalitat visual dels espais representats i a la creació plàstica d’un clima dramàtic.

L’escola francesa va superar el rigor lineal del neoclassicisme per aprofundir en principis romàntics com l’emotivitat o l’atmosfera, així com també en altres recursos pictòrics com l’amplitud panoràmica dels espais. Integraven en decorats de gran profunditat i magnificència els descobriments cromàtics, lumínics i òptics derivats dels immensos panorames que tanta estupefacció suscitaven en les grans capitals europees des de els inicis del segle XIX, i sobretot, dels diorames que Daguerre havia perfeccionat des de 1822 i que obtingueren un feliç resultat amb quadres els efectes dels quals canviaven a la vista dels espectadors.

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll

L’onada d’aire fresc que aportava l’escola francesa va permetre que el rigor lineal i el càlcul perspectiu ponderat del neoclassicisme, que encara afectava a l’obra dels primers escenògrafs romàntics, fossin substituïts totalment per una immersió emotiva dels lloc pintats en l’atmosfera interior de les obres i per una amplitud panoràmic dels fons i una sumptuositat desconeguda fins aleshores. L’obra dels grans escenògrafs romàntics catalans com Lluís Rigalt, Joan Ballester i Francesc Soler Rovirosa (a falta dels vestigis gràfics de l’obra de Mariano Carreras i Francesc Pla) ho testimonia al llarg dels anys cinquanta.

Pel que fa als escenògrafs catalans d’aquest període, el màxim exponent va ser Francesc Soler i Rovirosa. Aquest, ha passat a la història com l’iniciador de la tradició escenogràfica de l’escola catalana. Va ser un home innovador i apassionat de la feina i va portar les noves tendències europees als principals escenaris catalans.

Va aportar una nova concepció de l’espai escènic, amb una major profunditat i noves tècniques com la fragmentació en seccions, tant en el mateix pla com en el vertical mitjançant esglaonaments de tota classe produïts per els practicables i per les successions de trencaments, que en els seus calats originen intricades textures plàstiques. En l’escenografia apostava per la magnificència i la fastuositat, però la premissa més important era la versemblança, entesa com a detallisme i subtilesa, insistint en la veritat dels llocs representats a partir del color, de la llum i de la forma. Aquest efectes, els aconseguia creant graus d’il•lusionisme sorprenents, utilitzant una

...