Derecho internacional

LLIÇÓ 5

ELS TRACTATS INTERNACIONALS

CONCEPTE DE TRACTAT

L’evolució del sistema global mundial ha afectat els tractats, font més important de l’estructura normativa global del dret internacional. El tecnicisme creixent de les relacions internacionals ha portat recórrer a la creació de normes escrites més precises. El tractat ha abandonar el seu formalisme tradicional per respondre millor a les noves exigències.

Definició: acord de voluntats concordants, ja consti en un o més instruments o, en el seu cas, oralment, i qualsevol que sigui la seva denominació particular, entre subjectes del ordenament internacional, dirigit a produir efectes jurídics entre les parts, i fins i tot per tercers, regit per les normes de D.I. públic.

Els elements d’un tractat són:

1. Acord de voluntats concordants (que el distingeix dels actes unilaterals)

Mitjançant el tractat es tracta de crear una voluntat ex novo en la qual es deixen de banda els interessos inicials de les parts. Hi ha llibertat de forma, l’acord pot ser per escrit (contribueix a precisar el contingut i garanteix millor la seguretat jurídica) o verbal. L’acord pot rebre qualsevol denominació (tractat, acord, arranjament...), encara que a la ràctica el nom sol suposar l’atorgament de determinada importància. L’acord pot constar en un o més instruments.

1. Entre subjectes de dret internacional. El dret a celebrar acords internacionals es un atribut de la sobirania estatal, per tant tot estat té capacitat per celebrar tractats. L’Estat pot limitar la seva capacitat mitjançant:

• L’entrega de la gestió de les seves relacions exteriors a un altre Estat.

• La transferència de competències estatals a una OI (sobretot les d’integració).

• Reconeixent capacitat convencional a ens territorials i comunitats lingüístiques de l’Estat. Això planteja problemàtica ja que es distribueix el dret de fer tractats entre els estats d’estructura complexa i els seus ens subestatals.

A l’Estat espanyol la Constitució de 1978, en virtut del article 149.1.3, nega a les Comunitats Autònomes la competència per celebrar tractats internacionals, al establir que les relacions internacionals son de competència exclusiva del Estat. El Tribunal Constitucional ha confirmat la mateixa negativa. Aquesta postura del Tribunal Constitucional, avui dia, ha de ser interpretada com una falta de sensibilitat del poder central cap el fenomen autonòmic. Tanmateix, el Tribunal Constitucional, a la dita sentencia 165/1994, i la nova Llei de Tractats (projecte) reconeixen el dret de la Comunitats Autònomes a celebrar, en l’àmbit de les seves competències, acords internacionals no normatius.

A més dels estats les OI tenen dret a fer tractats ne la mesura que es desprengui de les regles de l’Organització. També la Ciutat del Vaticà i la Santa Seu.

Cas d’especial interès el constitueixen els “acords” celebrats per Estats amb empreses estrangeres, especialment transnacionals que part de la doctrina ha qualificat de “convenis quasi-internacionals”. De fet aquest acords suposen un primer pas cap a l’adquisició per part de les empreses transnacionals del dret a fer tractats, i, en última instància, de l’estatus de subjectes de D. I.

1. Dirigit a produir efectes jurídics.

Els efectes jurídics tenen la seva expressió en l’obligació de les parts d’adoptar una conducta determinada o en cas contrari incórrer en responsabilitat internacional; és a dir, en principi podria dir-se que la idea d’efectes jurídics aniria vinculada a la de poder exigir responsabilitat internacional. Però, no pot negar-se la possibilitat de que es celebrin tractats  amb algunes clàusules, que en cas de ser incomplertes, tinguin efectes jurídics diferents a l’eventual responsabilitat. Un cas serien els gentlemen’s agreement (acords no normatius, no obligatoris, no formals) que son acords desproveïts d’efectes jurídics en qualsevol ordre i que del seu incompliment no es deriva il·lícit ni, per consegüent, responsabilitat internacional. Malgrat que aquests acords no siguin susceptibles de produir efectes jurídics actualment son pràcticament emprats en tots els àmbits de les relacions internacionals, en particular en matèries comercials, i que la seva incidència real en la reglamentació de dites relacions es creixent. Les raons que fan atractiva la celebració d’aquest tipus d’acords son múltiples: absència de formalitats (prescindir de les autoritzacions, de donar-los publicitat, de registrar-los, etc.), augmentar el marge de discrecionalitat en el compliment dels compromisos, evitar les conseqüències legals del incompliment...

A l’Estat espanyol el fonament dels acords no normatius es troba en l’article 97 de la Constitució de 1978, que atribueix al Govern la direcció de la política exterior, i aquest té llibertat per concloure tals acords sobre qualsevol matèria sense necessitat d’autorització parlamentaria. Aquests acords també hi ha la possibilitat que siguin celebrats per les Comunitats Autònomes amb el control previ del Govern de l’Estat. Si be els gentlemen’s agreement es diferenciarien del tractat en que el seu incompliment no comporta responsabilitat internacional, encara que no pot descartar-se que pugui donar origen a mesures de retorsió contra la part infractora.

Un altre mecanisme quasi-convencional son els codis internacionals de bona conducta que poden definir-se com “un conjunt de principis i de regles relacionades amb el comportament de certs agents internacionals i incorporades en un sol acte o instrument adoptat per Estats” i que la seva forma jurídica i efectes jurídics son incerts.

1. Regit pel dret internacional

Compleixen aquest requisit tots els acords que els seus efectes jurídics es produeixin de conformitat amb les regles del D.I., sense perjudici de que puguin existir remissions al dret intern, v. g. en els acord de seu subscrits per les OIs amb els seus Estats hostes.

CLASSES DE TRACTATS

En funció del nombre de parts es distingeix entre

1. tractats bilaterals (entre dos subjectes de D.I.)
2. tractats multilaterals (entre més de dos subjectes de D.I.). Aquests últims a la vegada poden ser restringits/tancats (limitat a un número limitat de parts) i generals/oberts (que tenen vocació de universalitat com per exemple els tractats que protegeixen interessos col·lectius).

Pel grau d’obertura a nous participants tenim:

1. tractats oberts, en els que es pot ser part encara que no s’hagi format part en el seu procés de formació;
2. tractats tancats, que estan restringits als participants originaris i la participació d’una nova part requereix la creació d’un nou acord entre els participants originaris i la nova part;  
3. tractats semitancats on les futures parts, diferents de les originaries, que poden arribar a ser part figuren en una llista annexa al tractat o be es preveu algun altre procediment particular d’adhesió.

Triepel en el segle XIX, en base al contingut, distingia entre:

1. tractat-llei, que estableix normes de caràcter general objectivament valides per totes les parts
2. tractat-contracte on les parts, al igual que en un contracte de dret privat, ajusten els seus interessos, establint prestacions recíproques de diferent naturalesa, com per exemple un acord de subministrament energètic entre dos Estats.

A la pràctica cada cop els tractats tendeixen a tenir simultàniament un aspecte normatiu i un aspecte contractual.

Fawcett distingeix entre:

1. tractats contractuals, que estableixen obligacions iguals i recíproques entre les parts (si un incompleix, l’altre també pot incomplir.
2. tractats estatutaris, que estableixen obligacions de caràcter general que no son purament recíproques (el incompliment d’una part comporta responsabilitat internacional).
3. tractats hortatoris, que no estableixen autèntiques normes obligatòries (son normes de lege ferenda).

En realitat aquesta classificació seria més correcta predicar-la de les disposicions d’un tractat, ja que el més normal es que en un conveni es combinin disposicions dels diversos tipus.

...