ATREVEIX-TE A PENSAR

“Atreveix-te a pensar” Es un llibre escrit per Josep-Maria Terricabras. Llicenciat en filosofia i lletres per una universitat de Barcelona.

Jo crec que l’objectiu de aquest llibre no es dir que s’ha de pensar sinó més aviat com es poden pensar certes qüestions i que cadascú agafi estímuls per els seus propis pensaments.

Són suggeriments , propostes i crítiques a algunes doctrines habituals .

El llibre esta estructurat amb deu capítols es com un manual amb teories i doctrines , el autor inclou en cada capítol una pregunta que serveix de fil conductor per desenvolupar un tema en concret .

L’autor comença amb una petita introducció al llibre, on la seva missió es que les persones ens atrevim a pensar o recerca nova informació per nosaltres.

Hi ha persones que es pensen que nomes observant a la vida ja sap filosofia però aquell que pensi així està molt equivocat. Ja que hi ha qui es passa tota la vida observant però no veu ni entén gaire bé res. Un tema que defensa molt aquest llibre.

Tampoc ens podem confondre amb el fet de que si penses i tens pensaments ja ets filòsof. Ja que per exemple si tinc que calcular xifra per saber quan em costarà la compra no vol dir que sigui matemàtic. Però si es cert que per pensar millor ens convé disposar d’instruments i d’ ajuts .

Ens parla del jo i els nostres pensaments. S’ha de recordar que propi no vol dir exclusiu i altres persones poden pensar com nosaltres. Així que també s’ ha de tenir clar que “meu” tampoc vol dir que sigui “Exclusivament meu”. Quan ja se ha entès aquest terme un es pregunta “Des de quan comparteixo pensaments amb altres? I contestem que ningú pot fer un pensament sobre quelcom sense partir d’una base, es dir tot el que diem tracten sobre la base dels pensaments adquirits.

Tenim dues definicions per els “meus pensaments” el primer seria pensaments que m’he fet meus i sento com a meus o aquest pensament es meu perquè jo l’he pensat i crea’t.

Naturalment el llenguatge es molt important es tant important al hora de crear pensaments i per diferencia la nostra personalitat, sense ell els humans no seríem com som, però tot hi així no tot es llenguatge. Nosaltres compartim pensaments amb altres però també compartim un llenguatge.

Quan nosaltres adoptem una llengua significa que ens hem d’adaptar a les seves normes, als seus límits.. així que realment quan adoptem una llengua ens deixem adoptar per ella. La llengua ens permet expressar els nostres sentiments, imaginar nous projectes, trobar noves emocions...

Les persones que defensen que el món interior es seu i només seu es una persona no comunicativa, tancada i retreta, aquets parlen de la naturalesa del nostre món interior de si es irreductible o no i creuen que els nostres pensaments desigs , creences, projectes... són totalment privats només els sap cadascú.

Hi ha circumstàncies que ens permeten dissimular i amagar pensaments i sentiments però s’ha de recordar sempre que no es poden amagar els sentiments en totes les circumstàncies.

Tampoc podem confondre enganyar i dissimula, ens enganya aquell que ens menteix per intentar confondre’ns i no el que dissimula són accions que només tenen sentit en determinades situacions o circumstàncies.

Sovint ens fem preguntes i lògicament no totes tenen la mateixa importància, són preguntes en àmbits socials, escolars ... hi ha preguntes que es fan perquè no se sap alguna cosa d’altres en canvi són preguntes perquè no se esta content en determinades coses.

A la època de la Il•lustració el lema era “ Atreveix-te a saber “ perquè així les persones veiessin al saber com una eina per aprendre coses per aconseguir la llibertat que no tenien però ara ens inquieta més el desig de pensar que ens permet qüestionar el saber que ja esta establert.

Hi ha persones que donant per bo el saber establer i el transmetent als seus descendents, només els interessen les respostes no es fan més preguntes . Un cas extrem de aquest pensament són les sectes , en les quals ja un líder que diu el que s’ha de fer , ofegant a qualsevol iniciativa personal i en canvi hi ha altres que només es fan preguntes i no els interessen les respostes, esta molt be fer-se preguntes i reconèixer que realment no saben res i que encara hem de aprendre molt però el que interessa es plantejar-se preguntes perquè tens unes raons u objectius.

Les persones sempre tenim problemes i constants preguntes amb tots el àmbits, però un problema no passa a ser un problema per tu fins que realment al fas teu .

Què vol dir que una pregunta és profunda? Què és un problema de debò?

De vegades podem pensar que buscant a la enciclopèdia la definició de profunditat potser trobarem l’essència del problema però ens servirà de poca cosa perquè depèn de nostres valors personals, podem creure que pot existir una essència comuna a tots els casos però s’hauria de determinar d’un altre manera.

El escriptor no comparteix la visió essencialista i ens ho explica. Nosaltres podem triar quina es la essència en un context i diríem que l’essència ens pertany , perquè la podem delimitar , el escriptor” només s’oposa aquell plantejament que pressuposa que ha d’existir una essència”( com una característica objectiva e independent )

Tots els humans necessitem respostes i sovint ens fem moltes preguntes.

La pregunta per què? Molts considerem que es el exemple típic i no es tracta tampoc de donar-ne una definició precisa sinó entendre perquè les busquem i que en volem fer d’aquestes explicacions, això ens pot ajudar a entendre el paper de les explicacions últimes. Sempre es possible preguntar perquè.

De a vegades actuem amb reiteració un cop fet un exercici intel•lectual difícil el tornem a fer.

Quan fem moltes preguntes l’últim comentari no vol dir pas que es l’activitat més profunda, si es cert que en un procés de preguntes les respostes seran cada cop mes afinades. Fins trobar l’ultima explicació. Dependre del que s’entengui com a última explicació. de totes elles. L’explicació última no es totalment última sinó que es replicable perquè totes són replicables però en aquell moment a servit com un final raonable.

Sempre necessitem explicacions de allò que no entenem. Si un realitza la hipòtesis de quines son les causes del problema, això et servirà per evitar o fer aquella cosa. I nosaltres deixem de estar perplexos. Però no vol dir que les coses siguin tan fàcils sempre que simplement buscant la causa el teu problema s’hagi acabat. En aquest moment es quan trobem la segona manera de buscar explicacions i aquesta es que no per solucionar un problema hem de buscar les causes sinó a les raons que l’han pogut fer possible. Que un fenomen no es pugi explicar fàcilment no vol dir que sigui inexplicable.

Les persones tendim a pensar que nomes amb una explicació causal son les millors explicacions les més profundes i que les altres no són prou valides, en aquest sentit ens diu que les raons poden donar respostes massa diverses... no es té en compte que el mateix es diu de les explicacions causals, no obstant s’ha d’acceptar que es més fàcil estar d’acord gracies a les causes que no per les raons. Aquest fet de que sembla que les úniques i millors explicacions son les causals i aquestes són anomenades com a pensament deductiu (arriba a una conclusió a partir d’una premissa), es un pensament de conclusions fortes i estrictes. Però nomes ho es si es fa en garanties i en condicions.

Les persones cometen l’error de suposar que la connexió causa efecte es tan necessària com la connexió premissa conclusió.

Ens plantegem realment que es el que sabem, “jo puc saber qualsevol cosa que pugui saber, que pugi saber qualsevol altre, en canvi , jo no sé qualsevol cosa que se sàpiga, qualsevol cosa que sàpiga qualsevol altre.”

Si et preguntes quines coses se segur? Et dons compte que saps moltes coses però a lo millor cap de segura i llavors et planteges si realment saps alguna. Però el que si es cert es que sabem moltes coses tantes que seria impossible escriure-les en una llista. Lo que sabem per això no es fix sinó que depèn i es que es cert que tots els humans sempre volem saber més i més i si penséssim que ningú te interès per saber res o que no hi ha cap manera fiable d’aplicar la raó, no tindria cap sentit que participéssim en les converses i que féssim arguments.

El simple fet de que raonem mostra que volem arribar a acord arriba a entendre’ns. Aquí veiem altre cop la importància del llenguatge.

Tenim tres tipus de grau en el coneixement; A) Graus en la freqüència dels coneixements, B) Graus en la precisió dels coneixements i C) Graus en la certesa del coneixement.

Les persones sabem moltes coses però no sabem la definició, ho a vegades simplement tampoc volem definir-la, com per exemple l’amor, la violència conceptual injustificada... es a dir que les definicions nomes s’haurien d’utilitzar per tenir un concepte d’alguna cosa, com s’acostuma a fer a ciències, però algunes coses les saben amb mes exactitud que altres, això no vol dir que no les sapiguem definir més o menys bé, però no es només important allò que se sap, sinó com se sap. També una definició fora de lloc pot arriba a confondre’t.

Gracies a la practica podem saber fer les coses, perquè es justament la practica la que justifica els nostres coneixements.

La certesa del coneixement també té graus i matisos. Un punt que ha estat molt debatut al llarg de la historia de la filosofia i que s’ha convertit

...