Resum filosofia de Plató

Les claus per entendre la filosofia de Plató

Plató va créixer en el context de les guerres del Peloponès, en temps de la segona sofística. Atenes, regida per la democràcia, estava en decadència i Esparta, aristocràtica, va imposar un govern aparentment democràtic després de la derrota d’Atenes: els Trenta Tirans. Plató criticava aquest govern i també el posterior govern dels sofistes, sobretot després de la mort del seu mestre Sòcrates. Rebutja l’igualitarisme, el concepte de virtut política (a l’abast de tothom) i la demagògia dels sofistes, defensant l’excel•lència a l’abast d’una petita minoria. És un reformador que buscava el canvi polític i uns valors universals per una societat justa. A més del relativisme moral també es va oposar al relativisme gnoseològic i l’escepticisme.

Etapes i obres

Les obres de Plató es caracteritzen perquè són diàlegs entre diverses persones, influenciat per Sòcrates, que acostuma a ser l’interlocutor principal

1- Diàlegs de joventut: reflecteix el pensament de Sòcrates.

2- Diàlegs de transició: comença a elaborar teories pròpies.

3- Diàlegs de maduresa: són les seves teories més importants, com la teoria de les idees, la teoria del coneixement, de l’ànima, política, ètica,... Ex: República, el Banquete.

4- Diàlegs crítics o de vellesa: revisa les seves pròpies teories. Ex: Parmènides, Les lleis.

Teoria de les idees

Plató parteix de la idea d’Heràclit que pel que ens mostren els sentits tot canvia, però és una simple aparença. De Parmènides pren que ha d’existir una realitat immutable i eterna. Plató s’oposa al que diuen els sofistes i diu que ha d’existir el coneixement universal, la ciència o Episteme.

Segons Plató hi ha dos realitats (dualisme metafísic) que se situen en dos mons (dualisme ontològic):

- Món intel•ligible: és el món de les Idees, que són l’autèntica realitat i es poden conèixer amb la raó. Tenen existència fora de la nostra ment (són extramentals). Són úniques, universals, eternes, immutables i immaterials (com el ser de Parmènides).

- Món sensible: està format per les coses, que són còpies de les idees (simples aparences, no són el món real) i les captem pels sentits. Són múltiples, diferents entre sí, no eternes, canviants i materials (com el devenir del món d’Heràclit).

Les Idees són superiors a les coses, però hi estableixen una relació de dependència:

- Dependència ontològica: les Idees són la causa de les coses, ja que aquestes les intenten imitar.

- Dependència gnoseològica: coneixem les coses perquè coneixem les seves idees, de manera que les coses ens poden recordar les Idees.

Les Idees també es relacionen entre elles. No poden existir separades totalment les unes de les altres, però tampoc es poden relacionar totes. Per exemple, si diem “la bellesa és eterna” relacionem les idees de “bellesa”, “ser” i “eternitat”. Però hi ha idees que no es poden relacionar, com les contràries (ex: moviment i repòs).

En els seus diàlegs de vellesa Plató va revisar la teoria de les Idees. Va començar plantejant-se de quin tipus de coses hi pot haver idees. Va admetre les Idees dels objectes matemàtics i més endavant la de coses sensibles (ésser humà, aigua, foc), però va trobar absurd que poguessin existir Idees de coses vulgars. També va intentar establir una jerarquia d’Idees. La Idea suprema és el Bé, seguit de Justícia i Bellesa. Després venen les d’Ésser, Identitat, Diferència, Moviment i Repòs.

El Mite de la caverna

Es troba al llibre “La República” i té dues interpretacions:

- Interpretació ontològica. L’interior de la cova és el món sensible, en el que primer només veu ombres de les coses i després veu les coses. L’exterior de la cova és el món intel•ligible, en què primer veu reflexos i ombres i després el sol.

- Interpretació gnoseològica: L’interior de la cova és la doxa, en el que primer coneix les imatges de les coses (coneixement més baix) i després les coses. L’exterior de la cova és l’episteme, en què primer coneix les Idees matemàtiques (poc importants) i després la Idea del Bé (la més important).

La metafísica de Plató és per tant idealista i dualista.

Cosmologia

En la seva obra Timeu (diàleg crític) Plató intenta explicar la creació del món sensible amb una narració versemblant i amb suposicions (no científica). Diu que el Caos es va transformar en Cosmos a través del Demiürg, un principi ordenador que, per donar forma a les coses a partir de la matèria informe, va prendre com a model les Idees. És una visió teleològica, ja que hi ha una finalitat en la creació i no és simple atzar. És una visió positiva del món sensible perquè es basa en la Idea suprema del bé, tot i que és imperfecte perquè el món material té una tendència natural al desordre.

Teoria de la reminiscència

Plató no accepta el relativisme ni l’escepticisme sofista. Quan es pregunta com és possible el coneixement diu que conèixer és recordar (anamnesi), i es veu l’influència de dues altres tradicions filosòfiques:

- Les teories pitagòriques de les doctrines òrfiques. Plató diu que l’ànima, immortal, prové del món intel•ligible i per tant coneix les Idees, però quan entra en un cos queden oblidades. És en observar les coses sensibles quan es desperta el record (anamnesi) de les Idees.

- El mètode dialèctic de Sòcrates, la inducció maièutica. La dialèctica també permet recordar les Idees, o sigui

...