Utilitarisme II John Stuart Mill

El pensament de John Stuart Mill és una filosofia mora i una teoria política i social que troba es seus fonaments en les següents cinc tradicions (sense oblidar la tradició hedonista nascuda amb Epicur 241-270 aC):

1. La tradició empirista britànica de Hobbes, Locke, Berkeley i Hume (1771-1776)

2. La filosofia pràctica utilitarista, que des de Francis Hutcheson (primer que formula el principi utilitarista, considerat el pare de la il·lustració escocesa i influenciat per Hume) porta fins l’obra de Jeremy Bentham (1748-1832), James Mill (1773-1836) i John Stuart Mill (1806-1876). És la filosofia radical britànica.

3. El liberalisme de l’Escola de l’Economia política (escola capitalista MARX) amb Adam Smith i David Ricardo.

4. La tradició del socialisme utòpic i la reforma social (necessària per frenar els efectes de l’industrialisme i el liberalisme): Owen, Saint-Simon, Fourier, Cabet, Babeuf, Blanqui...

5. La filosofia positivista francesa d’Auguste Comte i el seu Cours de philosophie positive.

6. Hedonista ve d’hedoné. És una de les ètiques hel·lenistes. Hedoné vol dir plaer. És una ètica utilitarista.

Així a Anglaterra es parlà de l’Utilitarisme i radicalisme, en canvi a França de política i filosofia.

Mill defensava la ètica de les regles (racionalitat), en canvi Bentham defensava l’utilitarisme dels actes. Per Mill allò útil són les regles morals, especialment les que regulen el comportament públic. Per Mill la utilitat és doncs qualitativa. *

L’utilitarisme és una ètica teològica, una ètica que considera que la finalitat de l’acció humana està vinculada a la realització d’accions útils. Doncs podríem definir utilitarisme com l’ètica que afirma que és bo allò que ens és útil per a ser feliços. És un variant del conseqüencialisme. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències en vistes a la felicitat que provoquen en nosaltres, sobretot en la societat.

L’utilitarisme va inspirar l’Estat del Benestar (Welfare State) que es va imposar als EEUU en la dècada del 1930 i a Europa Occidental després del 1945. També va representar un ingredient important en les diverses ideologies socialdemòcrates al segle passat.

Bentham, en el seu llibre: Introducció als principis de la moral i de la legislació, defineix l’ètica utilitarista com una ètica pública adreçada a la felicitat a través de la utilitat. Hem de fer-nos feliços com a subjectes, fent allò que sigui útil i no guiant-nos per consideracions alienes.

L’utilitarisme defensa que es pot arribar a un orde moral a través dels desigs, si s’assumeix la pràctica com a criteri d’avaluació de la realitat. És una filosofia objectivista. Els individus valen pel que fan i no pel que representen. “Cadascú val per u i només per u”. En aquest sentit és una teoria democràtica que posa les semblances i l’opinió comú per sobre de tota consideració positiva.

Característiques de l’ètica utilitarista

L'utilitarisme implica una teoria del coneixement, una sociologia i una ètica. El denominador comú és la idea que hem de ser feliços fent el que és útil. Tècnicament podem parlar d'una ètica amb quatre característiques:

1.- Teleològica: és a dir, creu que les accions humanes prenen sentit per la seva finalitat. La finalitat a la qual s'adrecen les accions humanes és, estrictament, ser feliç. La utilitat, per ella mateixa, no és cap finalitat sinó un instrument o una eina. L'útil és instrumental: és bo perquè ens fa feliços. La llibertat -estudiada per J. S. Mill- tampoc no és, per ella mateixa cap finalitat, sinó un instrument imprescindible per a la felicitat,

...