Literatura Valenciano PAU

TEMA 1: Context històric i narratiu

Després de la victòria franquista (1939), l’ús de la llengua fou prohibit en l´ámit públics. No va ser fins a 1959 ,quan va finalitzar la censura franquista, van sorgir moviments de caire musical (La Nova Cançó) en defensa de l’ús públic de la llengua.

Pel que fà a la narrativa, des de 1939 fins als anys 50, els intel•lectuals i escriptors exiliats escriviren sobre les dures condicions de vida, tant seves com dels seus companys (per exemple “Gent de l’altra vall”)

Als anys 50, quan la repressió franquista va disminuir una mica, s’inicià l’anomenat moviment del Realisme compromés (Josep Maria Espinàs), que apostava pel compromís i la rebel•lació. També nasqueren uns altres subgèneres com ara el realisme vuitcentista (Enric Valor amb el Cicle de Cassana), l’existencialisme (centrat en allò en què consisteix l’èsser), la novel•la catòlica ( “Incerta glòria”) el surrealisme (Joan Perucho, “Històries naturals”) o la narrativa de gènere (Manel de Pedrolo).

Per concloure cal aclarir que entre tots aquest escriptors del període de 1939 fins a 1970, els considerats millors i més influents foren sols quatre: Pere Calders, Manel de Pedrolo, Llorenç Villalonga i Mercé Rodoreda

TEMA 2: Enric Valor

Va néixer a Castalla l’any 1911.Fou entre 1931 i 1935 quan començà a escriure, amb l’obra anomenada “L’experiment de Strolowickz”, emprant una técnica narrativa costumista, amb trets meravellosos i tocs religiosos, presentant als personatges amb pocs detalls.

S’inicià amb alguns treballs periodístics dins al 1948 quan va escriure “L’ambició d’Aleix” , una novel•la de caire realista vuitcentista ambientada en 1925 que no publicà fins a 1960. Es centra en el binomi causa-efecte, i no en noves tècniques narratives (com fou el cas de “L’experiment”). Tracta d’un noi orefe criat a Alacant que desitga amb totes les seves forces viure a la muntanya. Es caracteritza per l’ús del llenguatge culte i la falta de diàleg.

Entre 1945 i 1950, va recollir, de la boca de persones majors, una gran quantitat de narracions populars orals del País Valencià en les “Rondalles Valencianes”, com a eina enriquidora de la cultura.

A partir dels 70, la seva obra evolucionà. Aparegueren el bilingüisme català-castellà, les revoltes socials, explicacions culturals i lingüístiques del propi autor i, per suposat, un enfoc molt més realista de la població camperola (d’aquesta época és el Cicle de Cassana: “Sense la terra promesa”, “Temps de batuda”, “Enllà l’horitzó”; Cassana simbolitza moltes ciutats, és un topònim inventat). Els personatges segueixen mètodes naturalistes, i són descrits amb molts detalls.

En 1982 publicà l’obra “L’idea de l’immigrant” parlant del ruralisme i l’emigració (caracteritzada per una total mancança de diàleg); en 1996, publicà “Un fonamentalista del Vinalopó i altres contes”, huit relats formats per anècdotes, fets quotidians... El seu domini de l’escriptura i els lèxic enriquidor foren fonamentals per a les generacions futures (no tant per a les contemporànies)

Podem resumir la seva obra en quatre fases: obres de tradició (anys 50, 60 70), composicions costumistes-realistes, les obres “L’ambició d’Aleix” i “L’idea de l’immigrant” i el Cicle de Cassana, amb una visió més panoràmica de la realitat.

TEMA 3: Mercé Rodoreda

Aquesta autora va néixer en 1908, i és la novel•lista més important i internacional del segle XX. Dins de la seva narrativa es poden distingir dues tendències: la fantàstica i la psicològica(amb petjades de Proust, Joyce i Virginia Woolf). La seva obra està sempre condicionada per pas del temps i per le circumstàncies que envolten la vida humana (l’enyor, l’exili...)

Aquesta petjada psicològica marca una extensa part de la producció rodoriana, tant en novel•les com en contes. La característica més cridanera de les obres de Mercé Rodoreda és que en la seva majoria estan protagonitzades per dones: heroïnes rodorianes, aquelles que es refugien en el passat front a un present i futur devastadors, personatges abúlics (sense voluntat ni objectius). Les seves obres més destacades són “Aloma”, “La plaça del Diamant”,”El carrer de les camèlies” i “Mirall trencat”.

De l’obra “La plaça del Diamant” cal destacar que, des del punt de vista tècnic, és una gran novel•la perquè les pròpies paraules de l’heroïna ens expliquen la psicologia (s’ha esborrat la presència del narrador i del subjectivisme): podem parlar d’escriptura parlada.En “El carrer de les Camèlies” el personatge de dona marginada arriba al límit (la protagonista és una prostituta). Per tant, les novel•les de Rodoreda critiquen, en certa manera el paper de la dona en la societat d’aquells anys.

Finalment, “Mirall trencat” és una novel•la de maduresa en què Rodoreda empra un punt de vista múltiple emprant personatges femenins i masculins que es fan vells, moren, s’enamoren...

TEMA 4: Narrativa als anys 70 fins a l’actualitat

Amb l’arribada de la democràcia i de les autonomies, la situació socio-cultural del català canvià radicalment: hi hagué un moment d’efervescència en el mercat editorial i l’alfabetització començà a produir-se ja des de l’edat escolar. Es barrejaren l’alta literatura i la literatura de consum (llibres de butxaca). Als 70 creix el reconeixement d’autors clau de les generacions de la postguerra, la qual cossa va fer augmentar lentament el mercat editorial, a més d’incrementar el nombre i la quantiositat dels premis literaris. Malgrat tot això, el nombre de lectors continua sent reduït, a més del greu desfasament de la nostra literatura front als moviments estètics internacionals.

En 1968, concretament en maig, començà el trencament: als EEUU va néixer el moviment hippies que es va estendre després per tot el món, el qual emprava les drogues per explorar móns alternatius. El màxim representant d’aquesta subcultura en la nostra llengua fou Terenci Moix (l’enfant terrible, amb l’obra “La torre dels vicis capitals”), que es caracteritzà per deixar de banda el realisme compromés i la tradició de la postguerra.

Per a la crítica literària, és molt difícil concretar si es tractava o no d’una generació: cronològicament ho eren (defensat per Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells), però estèticament no. Per tant eren un grup d’escriptors nascuts i criats en la postguerra que donaven a conèixer

...