Teoria De L'art

Índex

1. Què és el pop-art?

2. El pop-art en la publicitat

3. El Pop-art en diferents països:

3.1. Anglaterra

3.2 França

3.3 Estats Units

3.4 Alemanya

4. Autors destacables en pop-art.

4.1 Warhol

4.2 Lichtenstein.

5. Galeria d’Art-Pop.

1. Què és el Pop-Art?

L'art popular (de l'anglès Pop-Art, "Art pop") va ser un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units; les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.

Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway en 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre uns altres. Altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació cap a 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb l'ocupació d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica.

L'art pop és el resultat d'un estil de vida, la manifestació plàstica d'una cultura (pop) caracteritzada per la tecnologia, el capitalisme, la moda i el consumisme, on els objectes deixen de ser únics per a ser pensats com productes en sèrie. En aquest tipus de cultura també l'art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum. El màxim exponent del moviment, Andy Warhol, afirmava que "La raó per la qual pinto d'aquesta manera és perquè vull ser una màquina". També és simbòlica l'afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l'art fos "efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós". Totes elles serien qualitats equivalents a les de la societat de consum.

Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. No obstant això, l'Art Pop descarrega de l'obra d'art tota la filosofia anti-art del Dadà i troba una via per a construir nous objectes a partir d'imatges preses de la vida quotidiana, igual que Marcel Duchamp havia fet amb les seves ready-mades. Quant a les tècniques, també pren del dadaisme l'ús del collage i el fotomontatge.

2. La historia del Pop-Art en la publicitat.

Com bé hem comentat en el punt anterior, en el qual hem parlat sobre el pop-art, ara passarem a comentar el pop-art però enfocat cap al món publicitari, és a dir a la publicitat.

Pel que fa la publicitat, podem veure reflexat el pop art en diversos aspectes, com els espots de televisió, les pancartes publicitàries o en l’arquitectura també.

Pel que fa el grup televisiu, podem observar que la televisió va ésser inventada per l’escocès John Logie Baird l’any 1925. Es coneix com a ‘televisió’ la transmissió instantània d'imatges, tals com a fotos o escenes, fixes o en moviment, per mitjans electrònics a través de línies de transmissió elèctriques o radiació electromagnètic.

La televisió que ell va crear no és com la que nosaltres coneixem avui dia. No és fins anys després que la televisió s’introdueix als habitatges de la gent. Els paísos més desenvolupats en aquest aspecte van ser Gran Bretanya, els EEUU i França, entre altres.

El primer anunci de televisió de la història va ser retransmès als EEUU l'1 de juliol de 1941. L'empresa rellotges Bulova, la qual va pagar 4 dòlars per a un espai en l'estació de televisió WNBC abans d'un partit de beisbol. L'espot de 10 segons mostrava una imatge d'un rellotge en un mapa dels Estats Units, acompanyat per la veu en off que deia "Estats Units corre en el temps de Bulova"

També, un altre exemple del primer anuncio, va ser al Regne Unit. El primer anunci en aquest país va ser a ITV el 21 de setembre de 1955, amb una publicitat de pasta. Es van començar a utilitzar personatges famosos perquè tinguessin una major difusió.

És a partir d’ara que trobarem l’adheriment del moviment vanguardístic pop-art a la televisió, reflexat en anuncis.

Un exemple d’espot publicitari amb estil pop-art va ser l’anunci de Coca-Cola dels anys 50 als Estats Units. En aquest, ens mostra la vida de diferents personatges els quals es van passant una ampolla de vidre de Coca-Cola. En aquest anuncia hi apareixen dones pin-up, esportistes d’elit i ‘bussines men’, entre altres. Amb aquest anunci de televisió, el que ens volien dir es que la Coca-Cola servía per a refrescar-se tan homes com dones.

Si passem a comentar un espot publicitari, però en quant a pancartes publicitàries, podem observar que les pancartes sempre han estat presents durant tota la història. Ja en l'època faraònica, els mercaders realitzaven una incipient promoció de vendes inscrivint missatges en pedres que col·locaven en els camins d'accés a la ciutat. Molt més tard, es van popularitzar els anuncis pintats.

També a les ciutats de l'imperi romà es reservaven espais on col·locar murals decorats per a aquest mateix propòsit. A les ruïnes de Pompeia s'han trobat diversos cartells de comerços. D'altra banda, a l'antiga Grècia es mostraven anuncis dels jocs olímpics col·locats en les parets exteriors de l'estadi.

Els anuncis van gaudir d’una major difusió amb la popularització del papir, i posteriorment del paper. A partir d'aquest moment, es podien reproduir i traslladar els missatges impresos a diferents entorns. Més tard, la invenció de la impremta al segle XV va suposar una revolució, gairebé tant com la difusió de la litografia al segle XVIII. Aquestes innovacions van donar pas a la divulgació massiva del cartell publicitari.

Els cartells dels anuncis presentaven bàsicament imatges; d'una banda, per arribar a la població que no sabia llegir i per una altra, per transmetre un missatge associació d'idees en presentar imatges relatives al negoci. La litografia va impulsar l'activitat publicitària permetent una major creativitat en el disseny i atorgant un gran protagonisme al dibuix publicitari al que es van apropar grans pintors com Toulouse Lautrec.

Actualment, les noves tecnologies permeten una gran varietat de manifestacions publicitàries: tanques publicitàries mòbils, il·luminació interior de tanques, grans cartells lluminosos, jocs de llums, etc.

Ara bé, si passem a parlar de l’anunci de Volkswagen, podem observar que en aquest anunci apareix un home i una dona, característics de Roy Lichtenstein. Cal destacar que l’anunci es una versió feta per Volkswagen i que es basa en un quadre anterior i original de Lichtenstein, anomenat In the Car. Això ho podem veure en quant a les semblances que hi apareixen, com la tècnica que utilitza, que es el puntillisme, la pintura que sembla com de còmic i també en la popularitat dels rostres que hi apareixen en les seves obres, ja que gairebé sempre apareix la dona rossa i un home alt, fort i atractiu. En aquest anunci se’ns mostra al home conduint el cotxe, mentre que la dona està al seient de copilot.

3. El Pop-art en diferents països:

Estats Units

En Estats Units l'art pop entra en escena en 1961 i arrela amb més força que en cap altre lloc, a pesar de les reticències inicials d'alguns crítics com Harold Rosenberg, donada la força que el expressionisme abstracte tenia en la indústria de l'art. No obstant això, la imaginería pop era fàcilment assimilable com alguna cosa purament nord-americà, la qual cosa era important ja que tant els artistes com els col·leccionistes nord-americans estaven en certa manera en lluita o competició amb l'europeu. La confirmació d'aquest fet es va produir amb l'exposició titulada L'art pop i la tradició americana en el Milwaukee Art Center en 1965. Aquest aspecte nacionalista era l'única cosa que ho acostava a la generació dels expressionistes abstractes; en la resta tot és oposat: els artistes pop ironitzaven sobre la cal·ligrafia i el gest característics dels expressionistes (les obres de Roy Lichtenstein en les quals amplifica una pinzellada esquematitzada gràficament), o els enormes quadres de Rosenquist en els quals amplifica espaguetis com recordant les nervaciones dels drippings de Pollock, i en general l'interès posat a rebutjar de l'obra tota traça de la intervenció manual de l'artista.

Els precursors de l'art pop americà són Jasper Johns i Robert Rauschenberg i el grup ho formen: Andy Warhol, Jim Dine, Roy Lichtenstein, James Rosenquist, Jim Dine, Robert Indiana, Tom Weselman i Claes Oldenburg. En la perifèria del pop americà s'enquadren Alex Katz, John Chamberlain i Larry Rivers. A pesar d'aquesta categorització tots són diferents entre si. Warhol pretenia eliminar de l'obra d'art qualsevol traça o signe de manualitat; moltes de les seves obres estan fetes a partir de fotografies projectades sobre el llenç.

Liechtenstein pren els seus motius de les tires de còmics i els ampla a enormes dimensions deixant visibles els punts que resulten del procés d'impressió. Dine combina objectes reals amb fons pintats. Oldenburg fabrica objectes de la

...