Europa social.

1. Introducció

La unió europea, és el resultat d’un procés de cooperació entre països, és una associació econòmica i política que s’ha anat construint en diverses etapes i l’origen es troba en el període posterior a la 2ª guerra mundial. Els països d’Europa es van adonar que si volien ser un mercat únic, mes fort i competitiu havien d’unir-se.

Neix l’Europa dels 6 al 1951 (Alemanya, França, Bèlgica, els Països Baixos, Itàlia i Luxemburg), al 1957 aquest grup va construir la Comunitat Econòmica Europea (CEE) per tal de crear un mercat on poguessin circular lliurement persones, bens, serveis, capitals i així unir esforços i despeses i poder fer front a grans mercats. Mica en mica es van anar unint mes països fins que al 1992 amb el tractat de Maastricht, es crea la UE.

Objectius de la unió europea:[pic 1]

• Progres econòmic i social. Afirmar i potenciar

la identitat europea.

• Establir una ciutadania europea
• Crear un espai de llibertat, seguretat  justícia
• Desenvolupar lleis comunes
• Heterogeneïtat dins de la diversitat cultural
• Política econòmica solidaria

Tanmateix, les diferencies econòmiques i culturals entre els estats membres fa que sigui difícil aconseguir tots els objectius.

La UE te una sèrie d’institucions que dirigeixen i organitzen el funcionament econòmic d’aquesta, el consell europeu, el consell de ministres, el parlament europeu, la comissió europea, el tribunal de justícia, el defensor del poble, el banc central europeu.

ESPANYA A LA UNIO EUROPEA[pic 2]

Espanya va entrar tard a la comunitat econòmica europea (CEE) perquè tenia una política dictatorial (el franquisme) i per entrar-hi havia de ser un país democràtic. Per un altre costat després de la dictadura franquista 1979 va començar a  negociar però  va trigar uns 7 anys mes, perquè a nivell econòmic estava molt endarrerit vers als països mes forts (Alemanya i França). Finalment al 1986 aconsegueix entrar.

Per Espanya, l’entrada a la UE va significar moltes millores econòmiques i  socials, per un costat la renta per càpita augmenta respecte a altres estats comunitaris i les ajudes a nous projectes fa que es creïn nous llocs de treball.

1. Síntesi general de les polítiques de la Unió Europea

1. Ocupació i afers socials

La política sobre els aspectes d’ocupació i Afers Socials són competència específica  de cada govern nacional. La Unió Europea té un paper complementari en tots els esforços i comparteixen la responsabilitats, de manera que la UE vetlla per:

• Coordina i supervisa les polítiques nacionals.
• Impulsa l’intercanvi de bones pràctiques entre els països, en matèries de pensions, ocupació, pobresa i exclusió social.
• Legisla i supervisa l’aplicació de la normativa en àmbits com els dels drets dels treballadors i la coordinació dels règims de seguretat social

A l’hora, l’UE reconeix uns drets als treballadors, per això, els estats membres han de reflectir, en la seva legislació nacional, eines per garantir la protecció dels treballadors en diferents aspectes:

• Salut i Seguretat a la feina.
• Igualtat d’oportunitats entre homes i dones.
• Protegir per no ser discriminats per motius de sexe, ètnia, religió, edat, discapacitat o orientació sexual.
• Dret laboral: feines a temps parcial, contractes de duració determinada, horari de joves, ocupació dels joves…

La UE també contempla, dintre del sistema de seguretat social, als ciutadans que es desplacen per Europa, establint una sèrie de normes que protegeixen els seus dret dins d’aquest àmbit. Aquesta coordinació no supleix els règims nacionals de cada país, no existeix un sistema de seguretat social únic. Cada país segueix tenint la responsabilitat de formular una legislació per establir qui pot accedir, quines prestacions té i quins requisits són necessaris.

Un altre aspecte destacable és que la UE potencia i financia les vies per les que els països s’esforcen per combatre l’exclusió social i la pobresa i, si cal, modifica els sistemes de protecció social. Aquesta coordinació de la UE es basa en complementar l’acció dels governs nacionals i els principals programes d’ocupació i política social de la UE son:

• Fons Social Europeu (FSE)
• Programa PROGRESS
• Fons Europeu d'Adaptació a la Globalització (FEAG)
• Microfinançament Progress.

1. Salut Pública

Tots els Estats Membres han de garantir que totes les persones que formin part de la UE tinguin accés a una assistència sanitària de qualitat, aquest és l’objectiu principal per tota la política sanitària Europea. Aquesta política sanitària es competència de cada país i la UE la complementa seguint uns objectius generals:

• Promoure la bona salut en una Europa que envelleix
• Prevenir malalties.
• Promoure estils de vida saludables.
• Promoure el benestar.
• Millorar l'accés a l'assistència sanitària.
• Promoure la informació i l'educació sanitàries.
• Millorar la seguretat dels pacients.
• Donar suport a uns sistemes sanitaris dinàmics i les noves tecnologies.
• Garantir un elevat nivell de qualitat.
• Seguretat i eficàcia en els medicaments i productes d'ús sanitari.

També complementa i dóna suport a la tasca dels diferents països de la UE en les qüestions que més necessiten de la coordinació, la cooperació i l'intercanvi d'informació, coneixements i bones pràctiques. També utilitza instruments legislatius per regular determinats aspectes.

La UE també recolza i planteja tasques comuns en cooperació amb altres organismes com l’OMS per poder aconseguir aquest nivell de qualitat del sistema sanitari. Els Estats Membres tenen polítiques de salut pròpies de cada país però la UE treballa per un sistema Europeu general que permet el tractament mèdic en qualsevol lloc de la UE i accedir a una assegurança per malaltia de manera gratuïta.:

• Assistència transfrontera.
• Xarxes europees de referencia.
• Targeta sanitària europea.

També aborda els factors de risc de les malalties cròniques, contribueix a reduir el consum de tabac, lluita contra la obesitat i el càncer, preveu la SIDA i recolza les persones que la pateixen. Més funcions de la UE en matèria de salut són limitar els danys provocats per l’alcohol, promoure l’envelliment actiu i saludable, avaluar els riscos científics, facilitar l’accés a la informació sobre la salut, realitzar investigació i tenir coneixements especialitzats sobre la salut i garantir la salut sobre les generacions futures. 

...