INFÀNCIA, FAMÍLIES I CLASSES SOCIALS

BLOC 1: INFÀNCIA, FAMÍLIES I CLASSES SOCIALS:

1. Canvis del model de societat

2. Canvis familiars: la individualització i el pluralisme familiar

3. Infància, pobresa i desigualtat social

4. Estils educatius i capital social familiar

• INFÀNCIA: Etimologia (in-faris): sense poder parlar, sense drets i propietat del pater.

o Distinció humana: una llarga dependència infantil llargs anys d'aprenentatge. Com éssers humans que som, hem adquirit uns valors socials, comportaments, normes, etc. tenim consciència i alhora formen part d'una comunitat amb la que hem de conviure. Des d'un bon començament els pares busquen que els seus fills es relacionin amb altres nens. Alhora el fet que tinguem tanta dependència, el estar protegits, és la infància qui ha afavorit la instancia familiar.

o La infància ha afavorit la institució familiar: grup estable (clan, extensa, nuclear, etc) que assegura la supervivència dels nens, la seva socialització i integració com a nous adults. És necessària per l’ infància.

o La societat i l'Estat: tenen el deure de tutelar i de protegir el benestar de la infància en igualtat d'oportunitats.

• DEFINICIONS DE FAMÍLIA: aquesta és l’element natural i fonamental de la societat i té dret a la pròpia protecció de la societat i de l'Estat. Els pares són responsables de la protecció dels drets dels seus fills, amb l'ajut de l'Estat per a la realització d'aquesta funció.

o CONCEPTE DE FAMÍLIA, DEFINICIÓ: unió de persones que comparteixen un projecte vital d'existència en comú que es preveu durador, en el que es generen forts sentiments de pertinença de grup, existeix un compromís personal entre els seus membres i s'estableixen intenses relacions d'intimitat, reciprocitat i dependència.

1. CANVIS DEL MODEL DE SOCIETAT.

Diversitat d’autors i enfocs explicatius.

Denominació Autors

SOCIETAT POSTINDUSTRIAL G. ESPING-ANDERSEN

SOCIETAT-XARXA o DE LA INFORMACIÓ MANUEL CASTELLS

SOCIETAT DEL RISC ULRICH BECK

MODERNITAT LÍQUIDA ZYGMUNT BAUMAN

POSDEMOCRÀCIA COLIN CROUCH

• SOCIETAT INDUSTRIAL FORDISTA

És un model de societat on els 4 eixos que vertebren el model social (eix polític, del treball, de les desigualats i de les identitats culturals), donen una forta estabilitat, és tot i un model molt integrat. Alhora hi ha un gran centre social, les classes socials, els principals agents centrals, fins i tot les classes treballadores com a gran forma d'estructuració social. Objectius compartits, optimistes.

Caracteritzat pel sentit de la permanència, del compromís, la confiança, un context de economies nacionals i de grans institucions socialitzadores com l’església, l'exèrcit, predominava una lògica d'autoritarisme. predominaven les grans teories, com per exemple el marxisme, i narratives de progrés amb un gran predomini de la emancipació. Es crea un pacte per repartir la riquesa, el capital del treball; els treballadors assumirien les normes capitalistes i a canvi tenien salaris dignes, sanitat pública, educació pública i així es va poder construir, crear, el sistema del benestar. Gràcies a aquest pacte es va crear una norma massa de consumidors, i és per això que és un circuit que es retroalimenta (comprar-se el primer cotxe, la primera televisió...) i gràcies a l'educació, els fills podien expirar a la mobilitat social. Per tant, era un sistema on es propiciava una major oportunitats socials, és a dir la igualació social via l'expansió educativa.

Forta cohesió.

• SOCIETAT POST-INDUSTRIAL / POSTMODERNA-LÍQUIDA: Lògica de fluxos sense referents: precarietat, indivudualització i inseguretat.

Ja hem perdut el requadre que constrenyia tot i tot ha quedat a lliberta. L'eix de la política ja no és l'estat nació, sinó la postdemocràcia; tenim uns treballs flexibles no fixos; alhora tot això anterior està lligat a unes identitats més fràgils-líquides. Provoca una fragmentació social, una descohesió social i inseguretat. ja no hi ha objectius compartits, sinó incertesa, inseguretat... El centre social ara són els individus.

S'imposa als anys 90, un model on tot està més obert, mes distant. Format per economies globals, inestables i de risc. Alhora é sun context on les gran teories s'han dissolt, fins i tot el sentit de la veritat està qüestionat "la post-modernitat", on el que predomina és el relativisme, no volem debatre la veritat, sinó que tot val. Treballs precaris, de risc amb els quals no poden modificar o planificar la nostra vida.

o Creixent augment de la desigualtat

o A) des dels anys 80 (països anglosaxons)

o B) des del 2000 (europeus), agreujat per la crisi

o Predomina la individualització

• Zygmunt Bauman (2003). LA SOCIETAT DELS INDIVIDUS:

o La individualització s'ha fet estructural, "ha vingut per a quedar-se", és un procés estructural, que ha vingut per quedar-se, perquè:

 Dissolució dels llaços socials "comunitaris" (família, classe social, religió, Veïnatge)

 Neoliberalisme, privatització del benestar i devolució de riscos als individus.

o Tensió entre la recerca de seguretat en "comunitat" (revinculant) i les noves "llibertats de trajectòria" (desvinculades):

 Noves comunitats "d’elecció" particularitzades-fluctuants-líquides.

 Reforç d'identitats comunitàries cohesives: "cohesió xenòfoba" VS. "minoria-víctima":

• PLURALISME FAMILIAR EN UN CONTEXT DE SECULARITZACIÓ I INDIVIDUALITZACIÓ:

o Secularització: Pèrdua de protagonisme per part de les esglésies i religió en els sistemes de normes i controls morals de la població.

És un procés obert i continu. A Espanya hi ha hagut un retràs. En aquest procés ens estem alliberant del control, de les prohibicions i restriccions que duia a terme l’església.

Ens estem alliberant d’aquestes restriccions a través de la dona, per exemple, de la seva llibertat sexual.

Veiem que el procés de secularització encara està obert, observant la penalització de l’eutanàsia. Encara està obert perquè genera conflictes morals i polítics. L’avortament és encara un dret no reconegut gràcies als moviment pro-vida. Irlanda, per exemple, és un país am molta influència religiosa.

A països com França, les parelles no poden adoptar si són homosexuals.

2. CANVIS FAMILIARS I DEMOGRÀFICS:

• LA INDIVIDUALITZACIÓ I EL PLURALISME:

o Tesis dels límits al canvi familiar: el règim espanyol de benestar, salaris i mercat de treball dificulta l'emancipació i la formació de famílies:

 Les famílies es formen més tard

 Els fills es tenen més tard

o Tesi del protagonisme femení: les dones com agents principals dels canvis familiars. Gràcies a l’entrada en massa de les dones a l’educació, la dona aconsegueix una emancipació.

 Pluralisme de famílies i formes d’emparellament

 Es tenen menys fills (xarxes curtes de parentiu)

 Més famílies multiculturals

La violència de gènere no ha variat gaire però abans estava amagada, era tolerat per la societat. Tot i això, segueix el patriarcat i la violència de gènere ho justifica.

o Tesi de la postmodernització relativa: en comparació amb Europa, a Espanya predominen encara pautes tradicionals (comunió, matrimoni, mares que no treballen, menor pluralisme familiar...)

Per tant, en relació amb Europa ens hem secularitzat però Espanya segueix amb un retràs.

• FAMÍLIA NEGOCIADORA model de família predominant avui:

 unes relacions inter-generacionals menys jerarquitzades i més horitzontals i càlides,

 unes normes de convivència menys rígides...

 ...normes més qüestionades pels fills en busca de quotes d’autonomia i independència personal.

o La seva configuració es basa en els afectes i en la cerca del benestar emocional i molt menys en l’interès econòmic o en la cerca d’estatus i seguretats a través del llinatge (com passava en el model antic de FAMÍLIA PATRIARCAL).

o Tot i el canvis familiars, encara continua existint l'abandó, el maltracta i la pèrdua de la pàtria potestat (ruptura del vincle filial): 33.000 nens tutelats per l’Estat (2007):

 el 58 % en famílies d’acollida

 el 42 % en orfenats residencials (Llars Mundet-1978)

o Tesi dels límits al canvi familiar: Les famílies es formen més tard:

 L’edat mitjana d’emancipació dels fills a Catalunya s’acosta als 30 anys. Els joves espanyols són els penúltims en independitzar-se de la Unió Europea.

 En canvi, hi ha països com el Regne Unit o França, on els joves marxen de casa dels pares molt abans (per viure en parella en gran part). Mentre que a Bèlgica i Holanda, bona part dels joves van a viure sols.

 El percentatge de joves de 16 a 29 anys que viuen fora de la llar de la família d’origen va augmentar fins el 2008.

...