HISTORIA CONTEMPORANIA ECONOMICA

[pic 1]

CARPETA DE L’ESTUDIANT

HISTORIA ECONÓMICA CONTEMPORANIA

[pic 2]

[pic 3]

PREGUNTES TEMA 1

Com evoluciona el comerç internacional durant el període 1815-1913?

Al llarg del segle XIX mentre  que el PIB creixia a una taxa aproximada del 2.5% anual, el comerç internacional ho va fer entorn al 4%; el resultat va ser que comerç exterior per càpita es va multiplicar per 25 al llarg del segle, encara que el comerç exterior va ser abans y mes important que el comerç  exterior.  El creixement del comerç es a la vegada conseqüència y factor de desenvolupament tècnic i econòmic que representa la Revolució Industrial.

Son conseqüències que van portar la especialització, tan geogràfica, sectorial i personal, i perquè en una economia especialitzada cada persona, sector o país necessitava intercanviar mes coses amb els altres, tant per obtenir matèries primeres com aliments de primera necessitat o compradors per els seus productes. Disposen d’un major poder adquisitiu gracies a la combinació de l’augment de la renda i la baixada de preus que això els permetia accedir a productes que abans no podien. La industrialització posa a disposició del comerç mitjans de transports eficaços i barats i això amplia les àrees de mercat.

L’increment del comerç es també factor de desenvolupament perquè permet una millor assignació de recursos econòmics i una major eficiència aconseguida a traves de l’especialització i difusió de la tecnologia industrial.

Les característiques del comerç en aquest període va ser per el ran creixement tant en termes absoluts com per càpita, va ser tant com a l’augment de la població com el creixement de la producció.  Va ser un creixement molt desigual per el que fa a la participació del comerç internacional tant com dels diferents països com de diferents productes.

Un clar predomini de l’Europa sobre el comerç mundial tant per el volum comercialitzat com pels beneficis obtinguts del comerç.

Quins factors determinen aquesta evolució?

Va ser degut a l’impuls dels països mes avançats, les economies dels quals produïen bàsicament per a vendre i aportaven els mitjans de transport i l’organització comercial i financera necessàries: requerien a la vegada matèries primeres i aliments i per sostenir la seva producció, i mercats per a les seves manufactures.

Per tant els productes que van canviar les estructures comercials mundials van ser els relacionats amb la industrialització en una primera etapa, el cotó, el carbó, la maquinaria i els minerals, més tard s’hi van afegir els aliments i altres productes industrials: cereals, carn, sucre, cafè, olis, fertilitzants, tints, cautxú.

La major part del comerç va ser intraeuropeu, ja que a mitjans del s. XIX Europa representava una quarta part de la població mundial, però un 70% del seu comerç, però el cas mes extrem era Gran Bretanya que aquest amb el 2% de la seva població acaparava un 20% del comerç. Per alta banda Europa va ser l’incentiu per la producció i comercialització de productes de fora de l’Europa, tant de manera directa com indirecta ( emigració, inversió de capitals europees), de manera que la dependència del països no europeus respecte a la demanda europea va anar creixent.

De fet l’impacte de la producció industrial sobre la resta del mon va generar un procés de retroalimentació; el desig d’accedir als productes industrials, va ser també un factor que va proporcionar aquesta evolució.

Com evolucionen les polítiques comercials durant el segle XIX?

Les relacions comercials van experimentar un fort creixement al llarg del s. xix., però els ritmes d’aquest creixement i de la riquesa que generava van ser molt diferents segons productes, zones i moments.

Encara que el comerç quan creix en principi afavoreix a tots aquells països que hi participen, aquest no es simètric. Sinó que beneficia a uns més que a altres. La competència dels productes estrangers pot arruïnar la producció pròpia i crear dificultats econòmiques a traves del dèficit de balança comercial.

L’evolució de les polítiques comercials les podem posar per fases:

De 1815-1847 va haver-hi polítiques proteccionistes i fins i tot prohibicionistes cosa que va fer que l’expansió comercial fou moderada.

De 1847-1868 va haver-hi una acceleració del creixement comercial que mostra taxes de creixement superior del 5% anual, això va ser provocat per la demanda de matèries primeres industrials i l’oferta de productes manufacturats, construcció de línies ferroviàries, la divisió internacional del treball, sobretot a l’escala europea. Això va ser reforçat per l’adopció del lliurecanvisme a GB i la seva difusió cap a altres països, a partir de la teoria del creixement complementari a la industrialització.

Tot i que el gran moment lliurecanvista no va arribar fins a 1860, amb l’anomenat tractat de Cobden-Chevalier, encara que la imposició del lliurecanvisme no va ser fàcil, per una banda la part que estava a favor del proteccionisme (a GB sobretot als terratinents), i per l’altra banda hi havia el fet que es drets de duana constituïen una part gens negligible dels ingressos estatals, per tant abans d’introduir el lliurecanvisme calia introduir impostos substitutius, sense impopulars, com l’impost sobre la renda a GB.

Què és la clàusula de nació més afavorida?

Consistia en que un país coincidia a un altre (generalment de forma reciproca) una rebaixa automàtica dels aranzels pactats si un tercer país obtenia una tarifa mes baixa. D’aquesta manera qualsevol rebaixa aranzelària es difonia a molts es països que els signats del tractat.

Com afecten les polítiques comercials als intercanvis internacionals durant segle XIX.

Va provocar una crisi agrària que va ser; l’arribada del gra d’ultramar que arribava a Europa a preus inferiors als costos de producció europeus, a causa de la major productivitat de l’agricultura nord-americana i el fort abaratiment dels transports, que feia que els costos de transport fossin menys costos i això va provocar que el preu pràcticament fos la meitat del que era. Hi havia moltes empreses agràries familiars europees. Amb excés de mà d’obra i poca terra provocava una productivitat baixa, i no podien subsistir davant la competència dels cereals, i així altres productes primaris.

El conjunt del mon agrari europeu va resultar molt empobrit, amb la consegüent crisi de demanda que ampliava la crisi industrial al sector dels bens de consum. La crisi financera es va iniciar amb la caiguda de la borsa de Viena el 1973 que es va contagiar amb la resta de borses, provocant la fallida d’una gran quantitat de bancs i de companyes ferroviàries.

En el fons d’aquesta crisis hi havia un excés de capital que no trobava inversions remuneratives i acabava participant en empreses d’alt risc

Això estava lligat al mite del ferrocarril hi ha que deia que  provocava el creixement econòmic, quant aquest nomes impulsava el creixement existent, per tant hi havia molt capital invertit en línies deficitàries  que estaven pagades amb emissions de deute públic.

La caiguda del valors ferroviaris i dels títols de deute públic, els interessos dels quals sovint  no  eren pagats va provocar el descens de de les cotitzacions a la borsa i va fer trontollar el sistema financer.

Per sortir de la crisi es va intentar dos camins; un era la defensa de la producció nacional tant industrial com agrària, a través del proteccionisme i l’altre el progrés tècnic.

El progrés tècnic era la sortida mes vertadera, però més lenta.

El tret mes característic era que el proteccionisme va ser una transformació al nacionalisme econòmic, ja no es tractava de defensar la producció pròpia de la competència estrangera, sinó que de posar la força de l’estat al servei del capitalisme nacional.

En el 1896 va haver-hi una recuperació de les taxes de creixement i un nou increment del comerç internacional que s’ha d’atribuir a la superació de la depressió.

Aquesta situació era d’Europa, però els EUA va tenir ritmes diferents, sovint a contracorrent dels europeus.

Compareu els fluxos migratoris, els de capitals i els de mercaderies durant la primera fase de la globalització capitalista 1820-1913. Què tenen en comú?

Durant aquest període hi va haver una gran emigració procedent de l’Europa cap altres continents, en gran part el 60% del emigrants europeus va anar als EUA i Canadà, Argentina , Australià i Nova Zelanda no arribaven al 10%.

El resultat de l’emigració es el pas de zones amb mes oferta que demanda i en conseqüència amb atur elevat i rendes baixes (salaris baixos o guanys empresarials, sobretot a l’agricultura, migrats), i zones amb mes demanda que oferta de treball, i per tant sense atur considerable i amb rendes elevades.

La inversió de capitals va començar a créixer fortament com a conseqüència de l’acumulació d’estalvi que buscava uns beneficis mes elevats i segurs, la creació o el desenvolupament d’institucions i mercats financers especialitzats i per altra banda la demanda de capitals per a la construcció de les xarxes ferroviàries i la creació de companyies mineres.

La finalitat a més d’obtenir beneficis també era proporcionar productes necessaris per als processos industrials.

Les conseqüències que van tenir l’exportació de capitals, per els països exportadors, molt desiguals: van permetre grans negocis, però també hi va haver moltes empreses fracassades i molt països no van poder pagar amb regularitat (o no van paga de cap manera) el seu deute públic.

...