Treball Infantil I Femení Segle XIX

CONDICIONS DE TEBALL AL S. XIX: TREBALL INFANTIL I FEMENÍ

Al segle XIX aparegué un creixent capitalisme industrial que va provocar la creació d’una nova classe de treballadors. La principal característica d’aquest era la inseguretat: no sabien quan guanyarien, ni per quant temps tindrien aquest treball... Una malaltia, accident o vellesa prematura el conduïa a la mendicitat. Els treballadors, a causa de la seva dependència del salari (la seva única font d’ingressos), es trobaven a un pas de la pobresa i un ampli abisme els separava de la classe burgesa. Els sous eren molt baixos i les jornades laborals molt llargues, entre 12 i 14 hores, amb un sol dia festiu.

En les zones industrials es trobaven els barris obrers (a la perifèria). Aquests barris estaven formats per una gran quantitat de pisos petits i construïts amb materials de mala qualitat, on vivien moltes persones allotjades a petits quartos, els quals eren insuficients per les famílies que els habitaven. La mala ventilació i condicions d’higiene d’aquests barris, que creixen desordenats, va provocar moltes malalties i infeccions.

Les dures condicions a les fàbriques venien determinades per dos factors, d’una banda, la gran quantitat d’hores que els feien treballar sense descans i, per l’altre banda, la pèssima higiene que regnava a les fàbriques. L’aire calent i humit que flotava a l’atmosfera de les fàbriques tèxtils era altament debilitadora i no permetia l’entrada de l’oxigen necessari als pulmons. Tot això desencadenà en un gran nombre de malalties, de les quals destacava la tisi contonera. També van haver-hi bastants casos d’accidents on la gent podia perdre tant un dit com la vida, aquests eren molt freqüents en els nens.

Pel que fa les dones, el problema gira al voltant de la capacitat o incapacitat d’aquestes de desenvolupar les seves obligacions domestiques i complir alhora amb un horari laboral. Al seu torn, destaca la importància que guanya el concepte de divisió sexual del treball en la concepció sobre el tema, caracteritzada per la falta de proporció i equitat amb que es distribuïen els jornals. La dona començava a treballar des de molt petita i la hi privaven de l’escola. En l’indústria es destinada a la manufactura, ja que els homes s’encarregaven dels treballs corporals. A las fàbriques i tallers la dona cosia i teixia suportant unes dures condicions tant higièniques com discriminatòries, que sols li servien per guanyar quatre monedes que gaire bé sempre eren insuficients per pagar-se les medicines que facilitaven la curació de les malalties contretes durant el treball.

Quan sortia d’aquella atmosfera asfixiant de les fàbriques tenia el deure de ajudar a la seva mare a arreglar els menesters de la casa perquè no s’enfadés l’home del qual depenia, qui sovint l’apallissava si no estava content, sense la necessitat de que hi hagués un motiu concret. Eren molts els cassos de violència de gènere en aquella època.

També cal destacar que al llarg del segle XIX el treball infantil va ser una realitat constant. A partir dels sis o set anys, quan la naturalesa els començava a somriure, estaven obligats a anar a treballar, òbviament, la gran majoria eren i creixerien analfabets. Amb tot això aconseguien anul•lar completament la seva imaginació, curiositat... i convertir-los amb màquines, que no es queixen ni remuguen, sense ambicions ni esmes de millora. Els nens són els que més hores treballen i menys cobren per la seva feina. Al llibre cita l’exemple de Reus, on els xicots entren a les fàbriques als sis fins als catorze anys i guanyen de 6 a 16 reals (entre 1 i 5€). Al tenir les mans més menudes s’encarregaven de teixir, cosir, etc.

Un dels problemes més freqüents eren els nombrosos accidents que tenien i que els desgraciaven la vida. Aquests derivaven

...