Personatges - Laura a la ciutat dels sants

5) Els altres personatges

Tomàs

Tomàs de Muntanyola té trenta anys, és l’hereu i amo absolut del patrimoni dels Muntanyola. El seu pare va morir quan tenia quinze anys. Com a característiques principals del personatge podem dir que és un home orgullós, directe i simple. En Tomàs no sap donar importància als diners, ja que li sobren, és generós quan dona propines. Sent el prototipus d’home del segle XIX, li dona molta importància a les opinions de la resta i a conservar el seu honor i prestigi d'home ric i poderós. També és un home primari, característica que a la Laura no li agrada, es descriu a si mateix com un salvatge (Llor, 1931b, p. 102, 112)

Sempre vol el millor, per això es fixa a la Laura, que destaca als ulls de Tomàs d'entre la resta de dones de Barcelona per la seva bellesa i goig.

Al principi el que més l'importa és passejar a la Laura pels carrers del seu poble per a exhibir-la davant de tots els homes de Comarquinal com si fos la seva propietat, un objecte del qual presumir. Però una vegada ja l'han vist i conegut deixa de ser la novetat, i com si fos una joguina de la qual s’avorreix, comença a passar d'ella i anar-se'n amb els amics, a més que aquí la seva posició com a amo absolut de la casa, el seu poder i els valors tradicionals van influenciar molt en aquesta actitud.

En Tomàs havia reprès les grans caceres amb els amics. A part d’aquesta activitat, esmerçava la resta del temps a donar cops d’ull ben dirigits als simples treballs agrícoles tardorals de les seves propietats i, i amb ajut de la Teresa, a aclarir els comptes dels masovers. Les altres hores, a més de baratar-se els gossos amb els companys, inspeccionava la seva instal·lació per a la cria de canaris, famosa a tot el Pla; s’entretenia a jugar-se els diners amb mesura i encomanava i assistia a misses commemoratives d’aniversaris de dols familiars. (Llor, 1931a, p.162)

No té valor d'encarar-se amb la seva dona, la Laura, per por a fer que se senti malament i a pesar de creure’s els rumors que escolta d’ella per la gent de Comarquinal, el fet que no ho parli amb aquesta fins al final demostra la seva personalitat covarda.

Com ha sigut mencionat abans, dona molta importància a l’honor, i el fet de no tindre un fill baró perquè sigui l’hereu dels Muntanyola el descontenta molt. Fins i tot, quan la seva filla va morir, no va quedar tan afectat per la notícia com la Laura, i seguia pensant a intentar un altre cop tindre un fill baró, un hereu.

Al llarg de l’obra es deixa manipular molt per la seva germana, la Teresa, ja que es creu tot el que aquesta li diu sobre la Laura.

Teresa

Teresa, nom de santa. Una senyora de Comarquinal, la ciutat dels sants, una senyora com cal. O això li agradaria a ella que es pensés. Perquè el seu nom és sant, i la idea que ella també ho és bastant recurrent, però res més lluny de la veritat. És una dona de quaranta anys freda i severa com “varen ensenyar-li la mare, la padrina, les ties i una àvia remota” (Llor, 1931b, p. 67).

Des del primer moment, la Teresa no accepta ni estima la Laura. Quan li dona la benvinguda, fa el mínim necessari per complir amb el protocol i quedar bé. Quan, més tard, la Laura l’abraça, ella es queda immòbil, sense retornar el gest. I a la primera oportunitat que té, espia la cunyada en treure’s la roba (després també espiarà el matrimoni mantenint relacions).

I aquest últim detall és important i interessant, perquè la sexualitat va ser un tema molt popular i recurrent entre els autors de novel·la psicològica, i ni la Laura ni la Teresa s'estalvien que s’explori aquest tema en relació amb elles. Però Miquel Llor ho fa posant a cadascuna d’aquestes dones en un extrem de l’espectre. La Laura té marit, i gairebé es converteix en adúltera. La Teresa, en canvi, s’ha passat la vida reprimint-se, i no s’ho reconeix a si mateixa fins que s’adona que la Laura està enamorada del mateix home que ella. La lògica dicta que no hauria de voler venjança per això, sent tan cristiana, però sí que la vol, i ho justifica com una bona obra

I mentre que es refresca amb aigua la cara i torna a lloc algun cabell indisciplinat, pensa que castigarà aquella intrusa amb duresa, sense falses llàgrimes, abans que pugui posar en ridícul el bon nom dels Muntanyola i faci avergonyir en Tomàs per tota la vida. A més, serà una bona obra per a la salvació d’en Pere; arrecerada a l’ombra, la Teresa el preservarà dels maleficis de la barcelonina. Ja que en Pere no ha de ser per a ella, per a la Teresa, tampoc no ha de gaudir-se’n la Laura. Ell no caurà a la xarxa parada per cap altra dona.

Ser l’àngel protector d’aquell xicot, del seu Pere! I ho pensa davant l’aflicció de la Verge dels Desemparats de l’escaparata. Li sembla que emprèn una tasca justa i noble. (Llor, 1931b, pp. 182-183)

La Teresa no té gaire clar com dur a terme aquesta revenja, ni fins a quin punt dur-la, però ho fa de totes formes. Per la ràbia i la frustració que li provoquen que la Laura s’hagi guanyat l’home que ella ha estimat en secret durant anys, la Teresa es converteix en una de les majors antagonistes de l’obra. Fa la vida de la Laura impossible de totes les maneres que troba, buscant minvar-li la confiança i la voluntat, en general, de viure. I no és fins al final del llibre, just quan la Laura ja està preparada per abandonar la casa i la família que no són més que la seva presó, que la Teresa li confessa el seu amor pel Pere. Aleshores s’espanta, perquè igual que la Laura li va donar poder sobre ella en deixar-li saber, tot i que involuntàriament, que estava enamorada de l’advocat, la Teresa li dona molt de poder a la Laura en confessar-li l’enamorament propi. Però la seva cunyada no el fa servir, tot i que estaria més que justificat, tot i que probablement l’haurà estalviat part dels problemes que la Teresa li estava causant. La Teresa no arriba a penedir-se de destrossar la vida de Laura (o com a mínim de voler i intentar fer-ho), i encara que sa que ella li ha salvat la reputació, l’ataca i increpa fins a l’últim moment en què la veu.

Quant a relacions, la Teresa no en té ni una de sana: té una obsessió amb el seu germà en la que el seu paper com a submisa no és sinó el que ella troba natural. Amb el Pere manté una altra relació obsessiva, de nou unilateral. L'única persona amb qui sembla mantenir una relació més o menys sana i normal és l’oncle Llibori Terra Negra, a qui acudeix cada cop que necessita desfogar-se.

Pere

En Pere Gifreda és

...