Psicologia de la percepció

Psicologia de la percepció

TEMARI PAC 1

Procés perceptiu de la vista: L’estímul incideix en els receptors visuals de la retina, és a dir, en els fotoreceptors. Aquestes cèl·lules portarien a terme el procés de transducció, transformant l’energia lumínica en impulsos elèctrics o potencials d’acció. Els axons de les cèl·lules ganglionars, que constitueixen el nervi òptic, abandonen el globus ocular i permeten la sortida de la informació des de la retina al cervell. Aquests axons passen a través del quiasma òptic, surten del mateix formant part del tracte òptic i arriben al nucli geniculat lateral del tàlem. En aquest nucli fan sinapsis amb neurones que els seus axons dormen les radiacions òptiques, les quals es projecten a les àrees visuals primàries en els lòbuls occipitals de l’escorça visual i d’aquesta manera comença la percepció visual.

El fet que el coneixement i les expectatives influeixin de manera tan decisiva en el procés perceptiu s’explica a partir de la diferenciació entre dos tipus de processament:

• El processament de baix a dalt (bottom-up): És el processament guiat per les dades, és a dir, comença amb la informació captada pels receptors sensorials. Aquest tipus de processament no implica coneixements previs de la persona.
• El processament de dalt a baix (top-down): És aquell que parteix del coneixement del subjecte, i és aquest el que determina el procés perceptiu. Part del coneixement ja el posseeix el subjecte (Ex: si veiem un unicorn estaríem parlant d’un coneixement previ que ja posseïm i que ens fa possible reconèixer la forma d’unicorn). També es coneix com a processament guiat per conceptes.  

Un estímul és qualsevol forma d’energia, qualsevol aspecte del món extern o intern que proporciona informació del medi, a la qual podem respondre i que influeix en la nostra experiència conscient i en el nostre comportament. Tot estímul té un caràcter espacial i temporal, es produeix en un lloc determinat i en un moment concret. Un mètode alternatiu al registre de l’activitat neuronal en termes de taxa d’impulsos nerviosos per a mesurar la intensitat de l’estímul és el que es fa mitjançant el registre del patró temporal, o seqüència d’espaiament dels impulsos elèctrics provocats. Quan la intensitat d’un estímul és baixa, els impulsos nerviosos apareixen més espaiats en el temps, i a més l’interval entre impulsos és variable. Al contrari, quan la intensitat de l’estímul és alta, els impulsos es presenten amb més freqüència i de manera regular. 

Els cons i els bastons són les cèl·lules fotoreceptores sensibles als diferents tipus de llum. Els cons són els responsables de la visió en colors i requereixen de molta llum per al seu funcionament. Per la seva part, els bastons presenten una elevada sensibilitat a la llum, encara que se saturen en condicions de molta llum i no detecten els colors (són els responsables de la visió acromàtica). Els cons i els bastons estan distribuïts de manera no uniforme per la retina, de tal manera que les cèl·lules amb forma de con es troben en gran nombre a la zona sensorial de la retina (fòvea), i són més escasses segons ens n’anem allunyant, de manera que a les vores exteriors de la retina únicament hi ha cèl·lules amb forma de bastó. Les imatges que es registren a la fòvea es veuen més clares.

Un cop fixem la mirada en un punt, posem en funcionament el procés de la visió. La llum de l’exterior entra travessant la còrnia, l’iris i el cristal·lí, el qual exerceix una funció de lent, és a dir, projecta les imatges rebudes a la retina al fons de l’ull i de forma invertida. Allà és on es troben els fotoreceptors, que són els encarregats de transformar les imatges lluminoses en estímuls nerviosos. I al mirar en un punt que tenim davant, es veu més nítid, ja que és on es troba la fòvea (major concentració de cons, major agudesa visual), i a mesura que ens allunyem de la fòvea, augmenta la quantitat de bastons i disminueix la quantitat de cons, igual que l’agudesa visual, fent que els altres punts es vegin més borrosos, degut a que passem a utilitza la visió perifèrica.

Hi ha diferents mètodes psicofísics clàssics per tal de mesurar el llindar absolut:

• Mètode dels límits: Es presenten al subjecte una sèrie d’estímuls amb intensitat ascendent o descendent, i l’experimentador va registrant les respostes de l’observador fins al moment en el qual detecta l’estímul (en cas ascendent) o deixa de detectar-lo (en cas descendent). El punt en el que el subjecte informa que percep l’estímul (ascendent) o que el deixa de percebre (descendent) s’anomena punt d’encreuament, i és el punt en el que queda fixat el llindar absolut. Per tal que el mesurament sigui precís, es fan una sèrie de repeticions del procediment, començant en la meitat de les ocasions en ordre ascendent i en l’altre meitat en ordre descendent. El llindar absolut queda fixat per la mitjana dels punts d’encreuament de totes les repeticions.
• Mètode d’ajust: En aquets mètode l’experimentador, va modificant lentament la intensitat d’un estímul determinat presentat de forma contínua fins que l’observador indiqui que comença a detectar l’estímul o que deixa de detectar-lo. Aquesta intensitat, fixada per l’observador, és presa com una primera aproximació al llindar absolut. El procediment, igual que en el mètode dels límits, es repeteix diverses vegades, i es fixa el llindar en la mitjana dels ajustos de tots els assajos. El mètode d’ajust és el que menor temps requereix, però porta aparellat que és el mètode més imprecís.
• Mètode dels estímuls constants: En aquest mètode presentem un estímuls amb intensitats entre 5 i 9, en les quals la menor és imperceptible. Cadascuna d’aquestes intensitats són presentades al subjecte, aleatòriament, varies vegades. Calculem el percentatge de vegades que el subjecte ha informat que detectava l’estímul en cada una de les intensitats. El llindar absolut en aquest mètode queda fixat en la intensitat en la qual el subjecte detecta correctament l’estímul el 50% de les vegades.

TEMARI PAC 2

Sistema auditiu

Sistema auditiu humà: El sistema auditiu ha d’executar tres tasques bàsiques per tal que hi puguem sentir:

• Enviar l’estímul sonor als receptors.
• La recepció, la persona “decideix” sentir, o el que és el mateix, classificar entre el que constitueix únicament “soroll” i el que realment desitja o ha de sentir.
• Transduir aquest estímul a fi de transformar el que només és un canvi de pressió en senyals elèctrics.
• Processar els senyals elèctrics per tal que indiquin les qualitats de la fon de so, com ara el to, la sonoritat, el timbre i la localització.

Per tal que es puguin dur a terme les tasques, cal que en el procés d’audició hi intervinguin diferents estructures: l’orella externa, l’orella mitjana, l’orella interna, el nervi auditiu i el sistema nerviós central. Anatòmicament es poden distingir tres parts diferenciades:

• L’orella externa: Formada pel pavelló auditiu i el conducte auditiu extern. És l’estructura exterior que es troba situada als dos costats del cap i actua per a la localització i canalització dels estímuls sonors. Està formada per dos components:

• Pavelló auditiu o orella: Que és l’estructura externa i visible de l’orella, que bàsicament està formada de cartílag recobert de pell, i que actua com a pantalla de captació i amplificació dels sons.
• Conducte o canal auditiu: Que consisteix en un tub amb forma irregular i no rígid, d’uns 2,5 o 3 cm, que finalitza al timpà i que té la funció de registrar el sons.

Es pot destacar la capacitat de l’orella externa per a millorar la intensitat del sons (ressonància).

• L’orella mitjana: Que inclou el timpà i els ossets martell, enclusa i estrep. És una petita cavitat d’uns 2cm2 formada per un conjunt o cadena d’ossets, que es coneixen com a martell, enclusa i estrep, on es condueixen i amplifiquen les vibracions del timpà.
• L’orella interna: és una estructura molt complexa, ubicada en una cavitat de l’os temporal. La còclea és l’element més valuós de l’orella interna per a la percepció auditiva. Es comporta com un analitzador de freqüències. Diferents freqüències activen diferents poblacions de cèl·lules ciliades. Les freqüències més altres exciten les cèl·lules ciliades de la zona basal de la còclea, i les freqüències més baixes exciten les de la zona apical. Aquesta especialització es coneix com a organització tonotòpica.

A partir d’aquí, s’inicia un procés neuronal en què l’estímul viatja a través de les fibres nervioses auditives associades al nervi vestibulococlear o VIII parell cranial.

Sistema auditiu humà per la parla: Existeixen tres tipus de tasques que s’han de dur a terme per a desxifrar els missatges lingüístics: descodificació de l’ona sonora, conversió en unitats lingüístiques i anàlisi lingüística.

• Descodificació de l’ona sonora: els estímuls auditius produïts per el so activaran les fibres del nervi auditiu per a posteriorment discriminar els sons.
• Conversió en unitats lingüístiques: les representacions neurològiques dels sons seran convertides en unitats lingüístiques. Les unitats lingüístiques seran segmentades, classificades i categoritzades pel nostre sistema nerviós central, que durà a terme el procés perceptiu del so.
• Anàlisi lingüística: seguidament les unitats lingüístiques seran analitzades a nivell fonètic, fonològic, lèxic, sintàctic, semàntic i pragmàtic. Així doncs, serà possible la interpretació del missatge, assignant-li el contingut gramatical, semàntic i conceptual, per a finalment, produir-se la comprensió de la informació.

La informació entrant es complementa amb informació que tenim emmagatzemada en la memòria sobre la parla que ens ajuda en la percepció, sobretot quan la informació física es ambigua o incompleta, o apareix emmascarada per algun tipus de soroll. En l’esmentada descodificació intervindrien els diferents tipus de memòria: memòria a curt termini, que no dura ni uns segons i que emmagatzema la informació de manera transitòria, i és de gran utilitat en cas de situacions ambigües. I la memòria a llarg termini, que emmagatzema els sons fins que en un procés comparatiu se’ls assigna categoria i passen al magatzem lexicosemàntic, és a dir, s’emmagatzemen les unitats lèxiques amb caràcter definitiu.

...