Derechos fundamnetales (Catalan).

[la jurisprudència és important!!]

DRETS FONAMENTALS

PART GENERAL

TEMA 1: EVOLUCIÓ I CONCEPTE DELS DRETS FONAMENTALS

1. Evolució històrica i constitucionalizació dels drets

(...)

A la pràctica és que hi ha una diferent constitucionalització a Amèrica i a França. En un cas evoluciona de manera que els drets acaben sent drets fonamentals i el cas de França, els drets no acaben de quallar i ens haurem d’esperar fins a la CE de Weimar per a que passi. Hi ha dues línies de constitucionalització dels drets, una triomfa, a EEUU i l’altra fracassa a França i, per tant, a Europa.

Amèrica: el triomf la constitucionalització té lloc a partir d’aquests tres moments. Des del primer moment, els drets es troben a la CE, les declaracions de drets tenen tan l’estructura de l’Estat com drets, estan lligats. La CE és norma, és una norma jurídica, és una norma vinculant i els drets estan integrats a la CE. Aquesta és la idea que havíem vist abans del pacte social, el que està al darrere de que els drets formen part de l’estructura de la societat està darrere del pacte social; els homes entren en societat i creen un Estat, amb les seves estructures i els seus drets. Aquests drets que es recullen, d’entrada son drets iusnaturals (inherents), ara bé, aquest és l’origen, però al posar-los per escrit passen a ser normes escrites, dret positiu, creat al crear-se la constitució amb un pacte, el pacte social; hem reconegut aquests drets, a partir de la creació d’aquests drets hem constituït un Estat i ho hem fet a través d’un pacte social. Si hem de modificar o canviar aquests drets, ho hem de fer de la mateixa manera que els hem creat, a través d’un pacte social. Hi ha un procediment especial per reformar la CE, no la poden reformar les lleis ja que és suprema, està per sobre de la resta de normes, és la norma que estableix que hi ha determinats drets que no es poden discutir, que formen part de l’estructura de l’Estat i que per tant no es poden canviar de manera fàcil, hem d’utilitzar un procediment agreujat, especial, que ens recordi aquest pacte social. Si hi ha un parlament que fa una llei que modifica aquests drets i en general, la Constitució, llavors hi ha un control de constitucionalitat de les lleis que és garantia per a que no siguin contràries, això passa amb total naturalitat, el sistema de common law sempre ha funcionat d’aquesta manera. Els drets són dret vinculant, no necessiten un desenvolupament legal i estan protegits.

França: el cas de França és 13 anys més tard que a Amèrica. El que és bàsic a França és el princoi de legalitat, enlloc del principi de constitucionalitat (prima el ppi de legalitat). Això ho hem d’entendre en el context històric. Hi ha hagut una revolució. L’Estat és absolt, l’estat no té diners, suprimim al monarca, per tant hem de parlar de la influència de la revolució americana i aquí deriva que hem de fe runa declaració de drets. La RV vol dir que el poble agafa el poder, dins ara qui tenia el poder era el monarca i ara el sobirà es el poble. Les normes que emanen del pobles són les lleis, les lleis son la manifestació de la voluntat popular i ningú pot limitar la voluntat popular (això és la teoria). L’únic que compta és el que diu el Parlament, que es manifesta a través de les lleis, ja que és la representació del poble. Les declaracions de drets no s’entén que siguin una Constitucions, són declaracions dels drets naturals, ara bé, l’efectivitat d’aquests drets, les seves garanties es troben a les constitucions; es declaren els drets i a banda i ha una constitució que garanteix la declaració, el que realment té valor és la constitució, que és la que garanteix els drets. El primer problema és que, com que el que importa és la llei, la Constitució no és la norma suprema, és un catàleg de principis, d’objectius, no és una norma vinculant, és allò que han de seguir les lleis i lo important són les lleis. A més a més, s’afegeix un altre problema, els drets moltes vegades valen el que valen les seves garanties, si tenim una declaració de drets i després una Constitució que ens diu que els drets s’han de garantir però si no tenim un garant, no serveix. A França tenim una separació estricta de poders (legislatiu, executiu i judicial) per limitar el poder, de control d’entre ells.  Aquesta separació de poders s’entén de forma tant estricte que el que es diu és que els jutges són la veu de la llei, no poden intervenir en la funció legislativa, si el Parlament fa una llei, el jutge només pot aplicar-la, no pot dir si està bé o no, per tant, no hi ha tutela judicial, no hi ha una garantia de la Constitució, ja que el jutge no pot controlar la validesa d’una llei (que és la voluntat del poble). No hi ha aquesta constitucionalització però això no vol dir que no hi hagi drets, si que n’hi ha, però no constitucionalitzats, no tenen garanties.

Ressorgiment dels drets a Europa: els drets comencen a ressorgir a Àustria, el que passa al 1920, és que es comença a implantar un control de constitucionalitat de les lleis però pel que fa als drets ens interessa la constitució de Weimar 1919 i la Llei fonamental de Bonn de 1949. A Àustria s’estableix una Constitució federal, qui decideix les competències ha de ser algú que no sigui l’Estat central, ho ha de fer un tribunal específic, d’aquí neix el tribunal cosntitucional (aplica la constitució per sobre de les lleis dels diversos estats), així la constitució comença a ser suprema però en aquesta no hi ha un catàleg de drets, no en trobem fins a la CE de Weimar, on hi ha un tribunal específic que concentra tots els conflictes que es puguin donar entre les lleis i la C, que tutela els drets de la constitució, així s’implanta la idea de constitucionalització de les normes. Aquesta C contenia una llista molt llarga de drets, i el problema d’aquesta llista és que en molts drets hi havia una remissió al legislador en el seu desenvolupament, d’aquesta manera el legislador farà el que voldrà, però ha de tenir en compte el contingut essencial del dret de la Constitució (garantia del contingut essencial de la constitució). És el contingut mínim que el legislador no pot tocar. És una norma objectiva, suprema, hi ha una protecció eficaç i jurisdiccional dels drets, una aplicació directa i el més important, la garantia del contingut oficial. El problema es que la llei reguli tant profundament el dret que el buidi de contingut. La constitució de Weimar va tenir una vigència molt curta. Amb la Llei fonamental de Bonn torna a instal·lar els drets després de la guerra, amb la mateixes circumstàncies de la constitució de Weimar que n’afecten a la seva garantia.

Tipologia dels drets: la primera onada de drets son els drets civils i polítics (s. XVII) , que intenten protegir una esfera de l’individu, els drets de l’Estat liberal, que respon a una societat en la que estava intentant pujar en el poder la burgesia, en la segona onada, intenta pujar en el poder el poble, hi ha revolucions populars  i trobem els drets de l’Estat liberal i democràtic (s. XIX); s’amplia el sufragi, s’amplien els drets polítics i de participació política. Finalment, la tercera onada, al s. XX tenim els drets de l’Estat social, amb els drets socioeconòmics, un Estat que es preocupa per la situació d’igualtat d’oportunitat dels ciutadans, regula les relacions de treball i procura que tota la població tingui accés a la educació, incorporar sectors en risc d’exclusió social, etc. la última etapa és la de la internacionalització dels drets, després de la segona guerra mundial; per a que els drets funcionin, no es suficient que es reconeguin a l’interior de cada Estat, no son suficients les normes constitucionals, cal un consens a nivell internacional dels drets i per això es produeix aquesta fase (després de les atrocitat de la IIGM es va veure la necessitat de fer-ho) d’aquí sorgeix la ONU i la declaració universal dels drets de l’home del 48 i després, a l’àmbit regional, va néixer el consell d’Europa i sobretot el convenir per la protecció dels drets humans i de les llibertats fonamentals (el conveni de Roma) de 1950. Aquesta internacionalització està contemplada en la nostra Constitució, a l’art. 10.2, que és una clàusula interpretativa o hermenèutica, que ens diu com s’han d’interpretar els drets de la constitució, s’han d’interpretar d’acord amb les normes internacional, ex: art. 24CE és equivalent a l’art 6 CEDH. Cadascuna d’aquestes evolucions de drets s’ha donat per una revolta.

1. Noció de dret fonamental

Els drets tenen una doble configuració, una doble naturalesa, un doble significat.

Noció formal: la forma dels drets. Definim els drets fonamentals en funció de la norma que els reconeix, en funció de la seva garantia. Són els drets que estan en la constitució, que vinculen de manera general, que tenen unes garanties, etc. Això només és l’envoltori.

Noció material: el contingut dels drets. Significat , la funció dels drets a la societat. Són drets que estan lligats a la dignitat, a la llibertat de la persona, els que fan que una persona es pugui desenvolupar com a tal. Conjunt de facultats i institucions que en cada moment històric concreten les exigències de la dignitat , la llibertat i la igualtat humanes; aquesta definició és molt genèrica. [definició d’A. E. PÉREZ LUÑO]. Són els límits materials que la dignitat humana imposa al poder públic i que determinen, així mateix, les finalitats fonamentals que aquest poder públic ha de perseguir en les seves actuacions [definició de L. LÓPEZ GUERRA]. Una altra definició: Els drets fonamentals senyalen l’esfera o àmbit del que no es pot decidir, la democràcia no és la dictadura de la majoria, hi ha una sèrie de coses anteriors que no es poden decidir.

...