La Mirada Antropològica. Una Manera D'apropar-nos A L'altre Per Comprendre L'exclusió Social

L’Antropologia ens ofereix una forma d’apropar-nos a la realitat, el que en aquest treball s’anomena la mirada antropològica. Una mirada que ens permet abastar i obtenir un coneixement més gran d’una realitat tan complexa que se’ns escapa. La realitat de l’ésser humà, de la seva cultura, societat i educació, de les seves relacions. I tot dintre d’un moment històric determinat.

Si veiem a l’home com un ésser social, hem de parlar de les relacions entre individus, de com definim a aquells que no són jo i de com aquesta definició marca el to de les relacions. Un individu (o un grup), que és conscient de sí mateix, identifica a un altre individu (o subgrup) como un que no és ell, i segons la forma en que mira a l’altre així es definirà la relació que tindrà amb ell.

Mitjançant l’antropologia ja varem veure els conceptes de jo, de cultura, de diferència cultural i els grans problemes que dona la relació entre cultures. Ara farem un apropament al fet de l’exclusió social. A com el jo individu percep a l’altre i com es relacionen. I com, en el moment actual amb una societat global i multicultural, el grup percep als individus com inclosos o exclosos, i quins mecanismes hi ha per fer efectiva aquesta exclusió.

L’antropologia intenta explicar com identifiquem a l’altre i com ens relacionem amb ell, i estudia els mecanismes que expliquen la decisió d’incloure o excloure del nostre nínxol ecològic (1) al que considerem “un que no sóc jo”. La construcció de la identitat humana (del que anomenem "jo"), no pot fer-se tota sola, necessita als altres. El jo necessita els altres, primer de tot per tindre una vida biològica i desprès per a saber qui sóc (2). Però "l'altre" pot tenir dues lectures totalment oposades. Per una banda un "altre jo", el que és igual a mi, que forma part del meu grup. I per altra, un "altre que jo": el diferent, el foraster, l'adversari, l'obstacle de la meva acció (3). I aquesta visió de l’altre com a diferent, o com a oposat, és la que justifica l’exclusió.

Dolores Juliano, al seu article “Cultura i Exclusión”, ens proporciona una mirada antropològica al fenomen de l’exclusió, a com els diferents sectors socials defensen els seu estatus i els seus privilegis i com aquest sectors donen als sectors més vulnerables unes posicions marginals o excloents (4).

Veiem a l’article com no es pot parlar d’exclusió sense parlar de cultura, ja que els discursos que legitimen l’exclusió es fan dintre d’una societat, d’una cultura i un moment històric concret. Així que no els podem considerar com a dogmes inamovibles. Un exemple molt obvi seria la marginalitat de la tercera edat. Aquesta posició marginal és fruit d’un moment i d’un cultura determinat i no és una categoria comuna i permanent. Com tot dintre de l’antropologia s’ha de contextualitzar (5)

I Juliano també explicita que l’antropologia no pot d’aturar-se només en estudiar com es construeixen les diferències culturals, o com aquestes diferències faciliten o dificulten la convivència; no pot mirar només quines són les característiques dels grups marginals o exclosos. L’antropologia ha de fer-se les preguntes significatives: como y porqué se eligen determinados rasgos, se los esencializa y se caracteriza a través de ellos el propio grupo y a los que no pertenecen a él (...), cómo se construyen los modelos de inclusiuón y exclusión social (p. 57).

La societat, igual que l’individu, es defineix mitjançant un imaginari col•lectiu que assenyala qui forma part i està inclòs, i qui no forma part i, per tant, queda exclòs. Així que Juliano ens diu que hi ha una relació estreta entre els processos de formació de la identitat i l’exclusió social (p.56): Definim l’altre al definir-nos a nosaltres mateixos: la construcción de la identidad pasa por señalar un nosotros al que se le atribuye una serie de rasgos comunes, la norma, la normalidad, y ese nosotros es una imagen que se dibuja sobre un fondo, el fondo es justamente las personas a las que se excluye (p. 63). Es pot dir que, fins a cert punt, no hi ha exclusió sense inclusió. Genèricament, ambdues categories estableixen la pertinència i la diferència, la identificació d’uns envers els altres (6).

Individus, grups i comunitats poden anar-se tancant i afirmant de forma dogmàtica els seus valors i les seves costums, convençuts que són universals i generals, fet que pot portar a l’expulsió i a la separació dels que no els accepten o no s’hi reconeixen en aquest marc de referència (6).

Ja va quedar clar desprès del treball de Lévi-Strauss que els conceptes de raça i cultura no són sinònims. Així que ara el estudiós ha de lidiar amb un altre tipus de fonamentació de l’exclusió, i és la cultural. És el que Juliano anomena racismo culturalista (p. 58). En el moment actual la pertinència o l’exclusió ja no es poden legitimar per trets físics, així que es legitimen per la seva pertinència cultural.

Així que per parlar de l’exclusió, no tan sols ens hem de referir als trets físics sinó als trets culturals. El sistema de valors d’una cultura determinada implica que hi ha un Nosaltres, amb qui l’individu s’identifica, i uns Altres, que serien els qui presenten una cultura diferent a la pròpia (7). Cada cultura o grup té la seva Weltanschauung (8), com s’explica al mòdul “Les eines teòriques i conceptuals de l’antropologia”(p. 57). És la visió del mon que té un grup, i els individus membres d’aquest grup experimenten el món des d’un conjunt de premisses que ja estan donades.

Encara que no podem obviar la manifestació física de la diferència. Tant la que proporciona la biologia (sexe, edat, color de pell, alçada...) com la que tria un grup per identificar-se com a tal grup, especialment cridaneres en el cas de certs grups juvenils (9).

El problema de la diferència no és si existeix o no, ja hem vist que existeix, i fins i tot és necessària (Lévi-Strauss, “Raza e Història”). Tampoc és un problema com la classifiquem o com l’expliquem. El que sí és un problema és quan la fem servir per a justificar un tracte diferent al que considerem aliè, diferent a nosaltres.

Pensem que, al llarg de la història, han hagut teòrics que han desenvolupat les seves teories justament per legitimar el comportament del seu grup i el tracte de l’altre. Mirem sinó les justificacions teòriques de la superioritat europea per legitimar l’abús sobre les poblacions indígenes en el procés de colonització d’Amèrica (10) o l’esclavitud a l’Àfrica (11).

La qual cosa ens mostra que la persona necessita marcs de referència

...