TECNOCRÀCIA VERSUS CONEIXEMENT LOCAL: CULTURA CAMPEROLA I SOSTENIBILITAT EN EL DESENVOLUPAMENT RURAL DELS PAÏSSOS DEL SUD

TECNOCRÀCIA VERSUS CONEIXEMENT LOCAL: CULTURA CAMPEROLA I SOSTENIBILITAT EN EL DESENVOLUPAMENT RURAL DELS PAÏSSOS DEL SUD

Antropologia del Desenvolupament

Claudia Cases herrero

Grup A

2n Semestre

1. Introducció

Al voltant de 2.200 milions de persones en el món viuen amb menys de 2 dòlars al dia; d’aquests, 1.000 milions subsisteixen amb menys d’1 dòlar. Amb aquestes dades, es veu el fracàs d’un model econòmic que avui s’ha globalitzat i que condemna a la meitat de la població a la pobresa. A costa d’aquest fet, unes poques persones i empreses acumulen fortunes i aconsegueixen tasses de benefici que fan cada dia més gran la distància amb l’altre meitat. Els Estats i governs perpetuen aquesta desigualtat econòmica i distribució de la riquesa. Són 1.000 milions de persones que passen gana quan es produeixen aliments per 9 o 10 mil milions de persones, però aquests es destinen al combustible o a la ramaderia (Altieri, 2012).

La fam, avui en dia, no té res a veure amb el fet de que no hi hagi aliments, de fet, es produeix un 40% més del que es necessita. El problema amb el qual convivim actualment és el de l’accés al menjar. Un altre problema és el de l’accés a la terra. Els que produeixen els aliments són els camperols, el 70% del menjar mundial la produeixen els cultius de camperols, controlant només un 20% de les terres.

Per altra banda, l’agricultura com a sector econòmic està patint una transformació sense precedents a nivell mundial. El procés de capitalització intensiva en l’agricultura s’ha desenvolupant en les últimes quatre dècades i ha anat acompanyat d’un procés de deslocalització de la producció, intensificació tecnològica i integració vertical del sector des de la producció fins a la distribució i comercialització.

L’agricultura familiar camperola ha anat quedant relegada davant de la gran agroindústria; les petites explotacions familiars sostenibles i diversificades són, en canvi, majoritàries davant de les grans explotacions de monocultius.

La FAO calcula que a principis del segle XXI existien 852 milions de persones subnutrides; d’aquests quasi 817 en els països en desenvolupament, una mica més de 28 en les regions en transició i la resta en contextos desenvolupats.

Després de l’adveniment del neoliberalisme com a nou dogma de les polítiques macroeconòmiques i el seu corol·lari, les polítiques d’ajustament d’alt cost social, l’empitjorament és notori en àmplies regions del planeta: Àsia Meridional (Índia, Pakistan i Bangladesh), Amèrica Llatina i el Carib, Orient Pròxim i Mitjà i, per suposat, tota l’Àfrica Subsahariana sense excepció alguna.

En aquest treball em disposo a parlar del concepte de desenvolupament i de com aquest va canviar l’agricultura arreu del món, endinsant-se en la Revolució Verda. Per altra banda, també explico els paradigmes alternatius que han sorgit per a tal de combatre’ls.

1. La Revolució Verda

A mitjans del S.XX, amb la fi de la Segona Guerra Mundial i la pèrdua de les colònies dels països occidentals, va sorgir el discurs del desenvolupament. Aquest es basava en una dicotomia entre els països desenvolupats i els no-desenvolupats, entre el Primer Món i el Tercer Món, entre un “nosaltres” i “ells”. Lo innovador d’aquest discurs era que la característica principal del Tercer Món era la pobresa i que la solució es trobava en el creixement econòmic convencional, convertint el desenvolupament en una veritat evident, universal i necessària (Breton, V. 2009 :71).

Aquesta dicotomia va ser fomentada per els estigmes creats cap al Tercer Món, on el tradicionalisme, l’aversió a la modernització, la pervivència d’inèrcies seculars que estancaven als països i a les seves gents i on la cultura i la tradició semblaven immutables. Conseqüentment, l’heterogeneïtat cultural es va dissoldre dins del concepte homogeni “d’endarrerit” (Breton, V. 2009 :85).

El discurs de la fam i la pobresa, les dues característiques dels països del Tercer Món, va passar a estar a l’ordre del dia, i, des dels països desenvolupats sortia la “necessitat” paternalista d’ajudar-los. Per tal d’abastir les necessitats d’aquests països i eliminar la fam mundial, van començar a fer canvis tecnològics en l’agricultura durant la dècada dels 60, a Mèxic, amb la participació de Norman Borlaug, qui formava part de la Fundació Rockerfeller. Així doncs, van decidir realitzar un canvi en l’agricultura mundial per tal de produir major quantitat d’aliments. Van augmentar els conreus de cereals amb el cultiu de llavors híbrides. Anys més tard, aquest fet es va expandir cap a Àsia i Àfrica. Aquest procés es va anomenar Revolució Verda.

La Revolució Verda va impulsar a les nacions dominants a un nou procés d’industrialització i en detriment de les nacions perifèriques. Es va canviar la producció agrícola tradicional; basada en el treball humà i animal, amb llavors que es produïen en el seu lloc d’origen, amb composta i fems, rotació, combinació de cultius, guaret per mantenir la fertilitat del sòl, a una agricultura dependent dels d’insums externs; màquines per llaurar, conreu, combustible per fer-les funcionar, ús d’agroquímics... que van estimular l’especialització per mitjà del monocultiu continu i sense guaret. A més, aquest canvis van crear dependència amb els derivats del petroli i els pous d’irrigació i la quantitat d’aigua de rec i substàncies químiques que requereixen les varietats d’alt rendiment representa un perill per la qualitat dels aqüífers i posa en risc la salut pública, reduint la productivitat del sòl a llarg termini.

Els monocultius són molt dependents dels pesticides, els Estats Units gasta 13 milions de lliures a l’any i 324 kg de pesticides l’any. La producció d’aliments passa a estar en mans de poques corporacions transnacionals; permetent d’aquesta manera el lliure comerç, les polítiques d’ajustament estructural, etc.  La inversió en terres agrícoles estrangeres per la producció de biomassa és una gran font d’ingressos per les corporacions. (Altieri, 2012).  

Els monoconreus causen problemes agroecològics ja que fan una gran simplificació de la diversitat genètica dels sistemes agraris. Un exemple de les causes dels monocultius és la uniformitat genètica de les bananes. Aquesta va provocar gairebé la desaparició de les plantacions comercials de plàtans perquè va haver un fong que les va atacar. Al tenir un monoconreu amb la mateixa espècie de bananes, el fong va exterminar la majoria d’aquestes i la United Fruit va crear una altra varietat genètica perquè no l’ataqués, en comptes d’afavorir la varietat genètica. Actualment, ja no queden varietats tradicionals de bananes que puguin evitar l’extinció d’aquestes.

Avui en dia es creu que el 90% de la nostra alimentació prové únicament de 15 espècies de plantes i vuit animals. La principal causa contemporània de pèrdua de diversitat genètica ha sigut la generalització de l’agricultura comercial moderna i la introducció de noves varietats de cultius (A. Fernandez i J. Marcos, 2018).

Nacions Unides ofereix diferents dades, on diuen que a Xina s’utilitzaven al voltant de 10.000 varietats de trigo l’any 1949, mentre que en els 70 només es mantenia un miler. Als Estats Units fa dues dècades havia deixat d’existir el 95% de les varietats de col, el 91% del blat de camp, el 94% dels pèsols i el 81% dels tomàquets. A Filipines es cultivaven més de 3.000 varietats d’arròs abans de la Revolució Verda i, 20 anys després, amb sort hi havia dues varietats en el 98% de la superfície cultivada. A causa de la Revolució verda, la destrucció de la diversitat i la creació de monocultius es converteixen en un imperatiu (A. Fernández i J. Marcos, 2018).

La revolució verda va permetre multiplicar la capacitat de producció d’aliments però, a la vegada, no ha pogut solucionar la fam mundial. A continuació, exemplificaré els “beneficis” que s’han produït arran de la revolució verda, exemplificats per Víctor Breton en el seu article “Continuarán muriendo de hambre millones de persones en el siglo XXI”.

En primer lloc, els més beneficiats entre els productors rurals van ser els grans cultivadors, ja que van ser els més ràpids en adoptar el nou paquet tecnològic, els que van contar amb més ajudes. Aquest increment de la producció va promoure una caiguda dels preus dels cereals que va perjudicar considerablement als petits camperols, que van quedar en una posició encara més dèbil.

En segon lloc, la revolució verda es va concentrar en un grup reduït de cultius, ignorant la diversitat d’aliments que produïen els camperols. D’aquesta manera es va imposar el monocultiu. A més, els petits camperols cada vegada treballaven en pitjors condicions ja que se’ls va marginar en terres amb baixes condicions. Tercer, la revolució verda implica insums cars que els camperols, tot i els seus escassos recursos, han d’adquirir, i que són fabricats per corporacions que promouen, difonen i perpetuen aquestes tecnologies. En quart lloc, molta població rural del Tercer Món no tenen terres o en tenen molt poques, per tant, són els més afectats per la Revolució Verda. Per altra banda, l’ús de mà d’obra va deixar de ser important i es va substituir per maquinària, treien feines als camperols que hi treballaven. Per acabar, la revolució verda és un model insostenible per la seva dependència de l’ús intensiu d’energies no renovables i de la degradació del sòl a llarg termini, ja que no hi ha rotació de cultius. Observem com la Revolució Verda, símbol de la intensificació agrícola, té un gran impacte en el medi ambient i en la salut.

...