Vocabulario oposiciones técnico superior en educación infantil (cat.)

Desenvolupament motor: és el procés a través del qual l’individu va adquirint totes les capacitats relacionades amb el moviment i la postura.

Fites motores: no apareixen de manera espontània , sinó que són els resultats d’un procés de maduració.

Llei cefalocaudal: estableix el control dels moviments es va desenvolupant des de les zones superiors a les inferiors s’adquireix el control del cap i després el dels peus).

Llei proximodistal: estableix que primer es controlen les zones més pròximes a l’eix del cos mitjà (es maneguen primer les espatlles i després els dits de les mà).

Moviments reflexos: són les respostes automàtiques i involuntàries que succeeix quan es produeix un determinat estímul.

Reflex tonicocervical: en girar el cap cap a un costat, el nadó estira el braç i la cama cap al costat que gira el cap i flexiona les extremitats del costat oposat. Desapareix als 4 mesos.

Reflex de moro: davant un soroll inesperat o davant de la sensació que està a punt de caure, el nadó reacciona obrint els braços i tancant-los a continuació. Desapareix entre els 4 i 5 mesos.

Reflex de Babinski: un estímul des de la planta del peu, fins als dits, el nadó obre els dits en forma de ventall. Desapareix entre els 8 i 12 mesos, pot perdura fins als 2 anys.

Reflex de gatejar: col·locant un nounat de bocaterrosa i pressionant-li lleugerament a la planta dels peus, respondrà com si estigués gatejant. Al quart mes desapareix i torna aparèixer voluntàriament als 9 mesos.

Reflex de marxa: col·locant al nadó de peu sobre una superfície plana, estirarà i flexionarà les cames com si volgués caminar. Al primer mes desapareix i torna aparèixer al acabar el primer any per tal que el nen aparegui a caminar.

Reflex de natació: si col·loquem al nadó a l’aigua i el subjectem pel ventre, començarà a fer moviments de natació rítmics i coordinats. Als 3 mesos desapareix per donar pas a l’acta de la natació.

Reflexos que perduren tota la vida: de deglució (tossir), sanglot, respirar, l’esternut, badall, reflexos tendinosos. Perduren tota la vida perquè ens permeten la supervivència i l’adaptació a l’entorn.

Moviments voluntaris: són les respostes voluntàries i conscients, impliquen que el nen interpreti un estímul i doni una resposta intencionada que produeixi moviment.

Moviments automàtics: són voluntaris i conscients; que s’han d’anar integrant fins a convertir-los en hàbits, per així realitzar-los de manera automàtica. Ex: anar amb bicicleta.

To muscular: és el grau de tensió o relaxació que presenten els músculs. Es fonamental per a poder realitzar qualsevol tipus de moviment voluntari.  

La motricitat global, grossa o gruixuda: (moviment del cos) són els que permeten al nen adquirir un control sobre la musculatura del seu cos per coordinar els seus moviments i adquirir força i equilibri. Ex: control del cap, asseure’s, girar sobre si mateix, gatejar.

La motricitat fina o mobilitat precisa: són les que permeten al nen executar accions de prensió i subjecció cada vegada més precises i coordinades. Aquesta motricitat ens permet l’aprenentatge cap a l’escriptura.

La grafomotricitat: és la psicomotricitat aplicada a l’escriptura. És una prolongació psicomotora de la motricitat fina en què no només intervé la mà.

Psicomotricitat: és la tècnica o pràctica que es dur a terme a l’àmbit educatiu, per al desenvolupament físic, intel·lectual, afectiu, social i moral dels infants.

Esquema corporal: és la imatge mental que cadascú té del seu propi cos i de les parts que el formen, ja sigui en repòs o en moviment.

Control tonicopostural:  és l’estat de contracció en què es troben els músculs del cos, tant en situació de repòs com en moviment.

Postura: és la capacitat per mantenir una determinada posició del cos.

Equilibri: és la capacitat per controlar les diferents posicions del cos en contra de la força de la gravetat, independentment del fet que el cos estigui en repòs o en moviment.

Equilibri dinàmic: permet mantenir la postura quan estem en moviment.

Equilibri estàtic: permet mantenir la postura quan no hi ha moviment.

Equilibri postmoviment: permet mantenir la postura desprès d’haver estat en moviment.

Coordinació motora: és la capacitat de contraure el grup de segments corporals que participen en una acció i inhibir altres segments que no intervenen.

Lateralitat: és la preferència que mostrem els éssers humans per utilitzar un costat del nostre cos sobre l’altre.

Lateralitat homogènia: s’utilitzen homogèniament els membre d’un mateix costat del cos. Distingim dos tipus; dretà (utilitza la part dreta del cos) i esquerrà (s’utilitza la part esquerra del cos).

Lateralitat creuada: utilitza els elements d’una banda del cos i uns altres de l’altre. Peu dret per xutar la pilota, mà esquerra per pintar.

Ambidextra: utilitza indistintament un hemicòs que l’altre.

Lateralitat forçada: utilitza uns elements del cos que en origen no eren predominants.

Estructuració espacial: totes les activitats motores estan estructurades i desenvolupades en l’espai i en el temps.

Sensació: és el procés neurofisiològic que consisteix en la recepció d’estímuls que arriben del nostre propi cos i de l’exterior, a través dels diferents receptors, transformant-se en energia nerviosa per ser enviada al cervell.

Sensacions exteroceptives: provenen de l’exterior i proporcionen informació de fer que ocorren al nostre entorn. Els receptors sensorials es troben als òrgans dels sentits: ull, oïda, pell, nas i boca. Les sensacions que recullen els òrgans dels sentits són visuals, auditives, tàctils, olfactives i gustatives.

Sensacions propioceptives: informen sobre la situació del cos en l’espai, la postura i el moviment. Els receptors d’aquestes sensacions es troben als músculs, els nervis i el sistema vestibular. Les sensacions són les cinestèsiques (es refereixen a la posició i el moviment del cos) i les vestibulars (a l’equilibri i l’estabilitat).

Sensacions interoceptives: informen sobre els processos que ocorren a l’interior del nostre cos. Aquestes sensacions, algunes vegades, estan associades als estats emocionals. Els òrgans sensorials es localitzen als òrgans interns del cos, les vísceres. Les sensacions interoceptives són les viscerals: la set, el dolor o la gana.

Percepció: és el procés mental que interpreta i organitza les sensacions rebudes a través dels òrgans sensorials, donant-los un significat.

Desenvolupament afectiu: és un procés que comença des del moment en què l’infant estableix les seves primeres relacions. Aquestes relacions influiran en com l’infant desenvoluparà la seva afectivitat, i com expressarà les emocions i els sentiments.

Afecció: és el vincle afectiu que s’estableix amb un nombre reduït de persones que formen part del context social proper de l’infant.

Afecció segura: l’infant és conscient que la persona que se’n cuida no li donarà l’esquena. Sent que l’accepten, que el valoren i, encara més important, que l’estimen. Els petits que experimenten aquesta afecció solen comportar-se d’una manera activa i interactuar amb seguretat amb el seu entorn. A grans trets, la criatura i la seva figura d’afecció tenen una bona harmonia i sintonia a nivell emocional.

Els individus que han viscut aquesta classe d’afecció durant la infantesa sovint es relacionen amb els demés d’una manera sana quan són adults. No veuen difícil establir relacions íntimes amb altres éssers humans i tampoc senten un gran temor cap a l’abandonament o la solitud. En aquests casos, la dependència sol ser equilibrada i recíproca.

Afecció insegura resistent-ambivalent (ansiosa ambivalent): l’infant no té prou confiança en les persones que se n’ocupen i sovint se sent insegur. Per aquest motiu, els nens que tenen una afecció ansiosa i ambivalent senten que els cal constantment tenir l’aprovació i autorització de les seves figures d’afecció i sempre estan alerta per si fossin abandonats. Interactuen amb el seu entorn amb tensió i sempre intenten mantenir-se a prop de la seva figura d’afecció.

Quan aquests nens es converteixen en adults, sovint experimentaran la por que els seus companys o companyes sentimentals no sentin el desig d’estar amb ells o no els estimin prou. Els és molt complicat actuar com voldrien amb els altres, perquè sempre volen que els recompensin amb un grau superior d’implicació o d’afecte que el seu propi. D’aquesta manera, podríem afirmar que aquesta classe d’afecció durant l’edat adulta es vincula amb una dependència afectiva.

...