AUTISMO

INTRODUCCIÓ

Primerament, cal dir que les definicions i classificacions d’aquestes patologies de la comunicació, varien en funció del diferents autors. Es pot afirmar, en general, que les alteracions, anomalies, pertorbacions o trastorns del llenguatge dificulten, de manera més o menys persistent, la comunicació lingüística, afectant no només aspectes lingüístics (fonològics, sintàctics o semàntics, tan a nivell de comprensió i descodificació com d’expressió o producció - codificació), sinó també intel·lectuals i de la personalitat, interferint en les relacions i rendiment escolar, social i familiar dels individus afectats.

Les primeres classificacions incloïen sota la denominació de trastorn del llenguatge, únicament, les discapacitats referents a la funció motora dels òrgans vocals, excloent així pertorbacions centrals, com l’afàsia. A un altre extrem se situen totes aquelles discapacitats físiques i mentals que obstaculitzen la comunicació verbal, incloent l’esquizofrènia, la sordesa, alteracions en la lectura i escriptura, com ara per exemple la dislèxia.

Una visió més moderada considera com a trastorn del llenguatge, totes aquelles  pertorbacions referides específicament a la producció i a la recepció de la parla, condicions que exclou les anomalies del llenguatge que són conseqüència d’altres, com les característiques de l’esquizofrènia. També s’exclouen els que són més propis de trastorns de la veu, com ara les disfonies, encara que poden ser incloses aquelles alteracions que, malgrat ser  conseqüència d’altres síndromes clínics, poden ser recuperables, o aquells que són en part conseqüència de trastorns propis del llenguatge.

L’origen dels trastorns del llenguatge pot ser variat. En general, quan la causa pot localitzar-se en una lesió o disfunció cerebral o del sistema nerviós, s’utilitza el terme orgànic, i, si no és possible descobrir les causes similars a les mencionades, es consideren trastorns funcionals (és necessari mencionar que poden ser causa de trastorn funcionals els tumors cerebrals, lesions obstètriques, malalties infeccioses com la meningitis, ferides cranials, etc.

S’entén per trastorn del llenguatge qualsevol alteració de la veu, de la paraula i/o del llenguatge que, per la seva importància, requereix una rehabilitació específica logopèdica durant un període de temps més o menys llarg.

Els trastorns els podem classificar en:

1. Trastorns de la parla: alteracions de l’articulació que es tradueixen en una dificultat de realització fonològica.
2. Trastorns de la veu: alteracions del to, timbre, melodia i ritme d’emissió.
3. Trastorns del llenguatge: aquelles patologies que presenten una alteració del llenguatge o del seu desenvolupament a nivell estructural, com absència total del llenguatge o pèrdua total o parcial, amb deteriorament i/o regressions per causes diverses.

Per altra banda, els podem categoritzar de la següent manera:

• Regressions: és un procés inconscient per mitjà del qual l'individu torna a una etapa anterior del seu desenvolupament, com a conseqüència d’un problema físic o biològic.
• Retard del llenguatge: és la manca de desenvolupament del llenguatge. Segons el grau del retard, es parla de retard lleu, moderat o greu. Segons els casos pot ser que la persona tingui dificultats per organitzar els sons de la parla, pot tenir problemes en la construcció de frases significatives ben construïdes, i també pot presentar problemes en l’ús del llenguatge. Tot això va lligat a problemes en la producció i comprensió del llenguatge.
• Trastorns adquirits: Són aquells trastorns que apareixen al llarg de la vida, que no són de naixement, és a dir que l’individu pot haver viscut anys de la seva vida sense patir el trastorn.

TRASTORNS ESPECÍFICS EN L’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE

1. Dislàlia:

El trastorn fonològic o dislàlia consisteix en la incapacitat del nen per a pronunciar correctament els sons de la parla que s’esperen segons la seva edat i desenvolupament. Aquest trastorn es manifesta en errades a l’hora de pronunciar sons com la substitució d’una lletra per una altra (el nen diu tasa en lloc de casa) o en l’omissió de consonants (llapi en lloc de llapis).

Aquest trastorn sol presentar-se entre els tres i cinc anys de vida i és el trastorn del llenguatge més comú en els nens. Sol ser detectat sense dificultat per pares i professors, encara que és menys freqüent que es decideixi realitzar un diagnòstic adequat i intervenció especialitzada degut a la creença errònia de que la dislàlia és un problema que desapareix amb el temps sense intervenció.

La dislàlia sol provocar problemes de comunicació del nen amb el seu entorn i sol associar-se amb retards en el desenvolupament del llenguatge. En els casos més greus influeix negativament en els aprenentatges escolars que sol veure’s reflectit en un baix nivell rendiment escolar.

Tipus:

Dislàlia evolutiva: És la que té lloc a la fase de desenvolupament del llenguatge infantil , en la que el nen no és capaç de repetir per imitació les paraules que escolta i ho fa de manera incorrecta des del punt de vista fonètic.

Audiògena: La seva causa està en una deficiència auditiva. El nen o nena que no escolta bé, no articula correctament, per això confondrà fonemes que ofereixin alguna semblança al no posseir una correcta discriminació auditiva. Aquest problema auditiu comporta a presentar altres alteracions del llenguatge, fonamentalment de veu i l’estudi de la seva audiometria ens donarà la pauta sobre la possible adaptació de pròtesis. La intervenció anirà encaminada bàsicament  a augmentar la seva discriminació auditiva, millorar la veu o corregir els fonemes alterats e implantar els inexistents.

Funcional:  És l’alteració de l’articulació produïda per un mal funcionament dels òrgans articulatoris. El nen o nena no utilitza correctament aquests òrgans a l’hora d’articular fonemes, encara que no sigui d’origen orgànic.

Orgàniques (disàrtria i disglòssia)

Reeducació:

Amb la supervisió d’un terapeuta, el nen amb aquest trastorn realitzarà el tractament mitjançant sessions de reeducació de la dislàlia.

En primer lloc, es començarà a estimular la capacitat del nen per a produir sons, reproduint moviments i postures, experimentant amb les vocals i les consonants. Se li ensenyarà a comparar diferents sons.

...