Comentario A La STJUE De 14 De Junio De 2012

COMENTARI DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA DE 14 DE JUNY DE 2012

QUE TÉ PER OBJECTE LA QÜESTIÓ PREJUDICIAL D’INTERPRETACIÓ PLANTEJADA PER L’AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA EN L’ASSUMPTE ENTRE BANESTO I JOAQUÍN CALDERÓN EL 29 DE NOVEMBRE DE 2010.

Se’ns demana que fem un comentari i resum d’una Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que tingui per objecte la resolució d’una qüestió prejudicial plantejada per un tribunal espanyol. Escollim la Sentència relativa a la qüestió prejudicial en l’assumpte entre Banesto i Joaquín Calderón perquè es centra en una matèria d’actualitat, com és la de la transcendència processal de la normativa sobre protecció dels consumidors. Decidim estructurar la nostra anàlisi en dues parts: una de sumari dels antecedents del cas i de la línia argumental que duu el TJUE al seu fallo i una de comentari i de posada de relleu de les qüestions de dret de la Unió Europea que hi intervenen.

PRIMERA PART: SUMARI DELS ANTECEDENTS I DE LA LÍNIA ARGUMENTAL SEGUIDA PEL TJUE

Antecedents

El maig de 2007, el Sr. Calderón Camino subscriu amb Banesto un contracte d’adhesió de préstec pel valor de 30.000€, amb un interès de demora fixat al 29% i a vèncer el juny de 2014. El setembre de 2008, després de l’impagament de sis quotes, Banesto dóna per vençut anticipadament el préstec.

Un cop fet l’anterior, Banesto presenta una demanda de judici monitori davant el Jutjat de Primera Instància de Sabadell, que, en constatar que es tracta d’una acció derivada d’un contracte d’adhesió amb consumidors, examina d’ofici les clàusules. Determina que la relativa a l’interès de demora és abusiva perquè, entre d’altres motius, sobrepassa en vint punts l’interès retributiu i la declara nul·la de ple dret. A més, integra el contracte tot substituint l’anterior percentatge d’interès per un del 19%. Desestima la demanda tot comminant Banesto a recalcular el deute d’acord amb aquesta formulació.

Banesto apel·la a l’Audiència Provincial de Barcelona i al·lega que el Jutjat de Primera Instància no està facultat per examinar d’ofici la nul·litat en aquest moment del procediment ni tampoc per modificar cap clàusula. L’Audiència Provincial considera que l’apel·lant té raó: l’anàlisi de l’abusivitat del clausulat només pertoca en procediment declaratiu per oposició del deutor al monitori. Per molt que la jurisprudència del TJUE relativa a la interpretació de la Directiva 93/13, sobre clàusules abusives, obligui a fer aquest examen d’ofici als jutges, se n’ha d’entendre exclòs el procediment monitori ja que tampoc el monitori europeu (R. 1896/2006) ni les Directives 2008/48 i 2009/22 el preveuen. Afegeix (aparentment sense gaire pretext) que la manca de transposició d’un article de la Directiva 2005/29, relativa a les pràctiques deslleials d’empresaris amb consumidors, implica la manca de fonament de l’examen d’ofici de la deslleialtat del clausulat. Malgrat aquest posicionament, planteja sis qüestions prejudicials d’interpretació al TJUE.

Resolució de les qüestions per part del TJUE

➢ Primera qüestió prejudicial: Cal entendre que l’Audiència Provincial pregunta si la Directiva 93/13 es pot interpretar en el sentit que permet que en la normativa d’un Estat Membre hi existeixi un procediment en què el jutge no estigui facultat a examinar d’ofici el caràcter abusiu del clausulat d’un contracte d’adhesió amb consumidors tret que el consumidor-deutor formuli oposició, com és el monitori espanyol que ocupa el cas.

TJUE: La Directiva 93/13 s’ha d’interpretar en el sentit que s’hi oposa; és obligat que el jutge estigui facultat en algun moment del procediment monitori per examinar d’ofici el caràcter abusiu del clausulat quan conegui d’una reclamació basada en un contracte amb consumidors i el deutor no hagi formulat oposició.

Argumentació: el procediment monitori espanyol no compleix amb el principi d’efectivitat: que el caràcter abusiu hagi de ser al·legat a instància de part fa impossible o excessivament difícil l’exercici dels drets dels consumidors d’acord amb la Directiva 93/13 perquè existeix un risc considerable que el consumidor-deutor no faci ús d’aquesta facultat. I això per la particular brevetat del termini estipulat a aquest efecte, pels costos del procediment, per la ignorància de la possibilitat o per l’engany de què poden ser objecte mitjançant una demanda deliberadament incompleta.

➢ Segona qüestió prejudicial: Es planteja si l’article 6.1 de la Directiva 93/13 (efecte no vinculant de les clàusules abusives) i l’article 2 de la Directiva 2009/22 (accions de cessació a càrrec del jutge per a la protecció dels drets del consumidor) poden ser interpretats en el sentit que permeten que un Estat Membre confereixi al jutge la possibilitat de modificar una clàusula declarada prèviament nul·la per abusiva, com ho fa l’Estat espanyol a l’article 83 de la Llei General per a la Defensa de Consumidors i Usuaris.

TJUE: L’incís “les clàusules abusives no vincularan” contingut a l’article 6.1 Directiva 93/13 s’ha d’interpretar en el sentit que no confereix cap altra possibilitat o facultat al jutge que la de deixar sense efecte la clàusula abusiva i, així, la resposta a la qüestió és, doncs, negativa. La interpretació de la Directiva 2009/22 és inadmissible perquè aquesta no resulta aplicable al cas que motiva la qüestió prejudicial; ens trobem davant d’un procediment monitori i no d’una acció de cessació. Argumentació del primer extrem:

- En atenció a una interpretació literal de l’incís “en els mateixos termes” contingut al mateix article 6.1 de la Directiva: se’n desprèn que el legislador no admet cap modificació.

- En atenció a una interpretació finalista/teleològica de la directiva: es pretén la màxima protecció del consumidor. No existeix una millor protecció possible que la mera manca d’efecte de la clàusula. Qualsevol modificació, ni que sigui pretesa pel jutge en pro del consumidor, pot dur a l’efecte contrari: a un ús especulatiu i impune de les clàusules abusives per part dels predisponents en quedar sanat el seu excés per part del jutge.

Seguidament, el TJUE inadmet les qüestions prejudicials tercera a sisena. Vegem en què constaven i els motius d’inadmissió en cada cas.

➢ Qüestió prejudicial tercera. L’Audiència Provincial pregunta si la Directiva

...