Filosofia En El S.xvii

La filosofia en el segle XVII

Racionalisme Empirisme

René Descartes J. Locke

Baruch Spinoza T.Hobbes

G. W. Leiberniz G. Berkeley

D. Hume

Kant és l’autor que sintetitza els dos corrents

1. El primer gran corrent de la filosofia moderna, el RACIONALISME:

1.1. Situació històrica: Reforma protestant: ha dividit la unitat religiosa cristiana

Revolució científica

 Contrareforma: s.XVII, guerra religiosa entre catòlics i protestants

 Revolució científica: substitució del paradigme aristotèlic pel paradigme Copèrnic-galilea. La lluita entre aquests dos paradigmes és l’element més important del s.XVI.

El model aristotèlic, és defensar per les universitat i l’esglèsia

El model Copèrnic-galilea és defensat per una minoria de científics

Conseqüències:

o L’observació és la base del coneixement. Els fets observats han de coincidir, amb la teoria.

o L’autoritat científica és l’experimentació.

o La realitat té una estructura matemàtica.

o Tots els fenòmens poden ser reduïts a agregats de matèria diferent.

o El problema filosòfic que planteja la RC és de caràcter epistemològic, la RC obliga a fer una reflexió sobre l’origen del coneixement, sobre els criteris de la veritat i sobre la metodologia científica.

1.2. Característiques del racionalisme:

1. Confiança absoluta amb la capacitat de la raó per entendre la realitat. Racionalisme: la raó és l’única facultat que permet conduir l’EH al coneixement. La raó s’enfronta a la fe, als sentits i a la imaginació.

2. La recerca d’un mètode: Descartes diu que s’ha d’establir un mètode de treball que ens encamini cap a la certesa del nostre coneixement. Aquest mètode, segons els racionalistes, serà el mateix mètode que utilitzen les matemàtiques: mètode deductiu.

2. René Descartes: fundador del Racionalisme (1569-1650):

2.1. Vida i obra: estudia dret. Quan acaba els estudis, creu que tots els coneixements adquirits de l’escola, creu que són inútils. Havia estudiat la filosofia escolàstica, la filosofia de l’edat mitjana. Descobreix que la cultura oficial no servia.

o 1618: publica “Regles per la direcció de l’esperit”: planteja la necessitat d’una reforma de tot el saber humà, abandona tot allò que no serveix (escolàstica i aristotelisme), proposa edificar el saber a partir d’unes regles que encaminin la raó cap a la veritat

o 1637: publica “Discurs del mètode” és una reformulació d’allò que ja havia dit a la primera obra. Aquesta obra es considera l’inici de la filosofia moderna. Descartes es planteja una pregunta fonamental: Com arribem al coneixement?

2.2. Objectius de la filosofia cartesiana

3.El mètode cartesià: el saber humà necessita d’un nou mètode de treball, per conduir bé la raó i buscar la veritat en les ciències ens cal una guia que ens ajudi a orientar-nos/utilitzar correctament allò que tots tenim: la raó/sentit comú.

El mètode té dues motivacions:

- Necessitat de descobrir la veritat en les ciències

- Aclarir el sentit de la vida humana.

Definició: és el mètode que utilitza les matemàtiques, és el que s’ha d’utilitzar per arribar a la veritat. S’anomena mètode analítico-deductiu. És el mètode que ha de seguir la raó per edificar tot el saber humà. Ha de sguir dos passos:

1. Definir els principis.

2. Deduir, extreure conclusions.

Descartes defineix les regles del mètode, han de ser senzilles:

1. Regla de l’evidència: només acceptar les idees que la raó capta amb evidència( no ofereixen dubte), allò que es presenta clar i distint davant l’esperit. S’ha d’acceptar com evident si posseeix aquestes dues característiques:

 Claredat: una idea és clara quan la raó coneix tots els elements que la integren.

 Distinció: una idea és distinta quan la raó no la confon amb cap altre.

2. Regla de la anàlisi: consisteix en dividir tots els coneixements fins arribar a les idees més simples, que són les que la raó pot captar amb evidència i de forma immediata(intuïció).

3. Regla de la síntesi: a partir de la intuïció, conduir la nostra raó ordenadament des de les idees més simples fins a les més complexes.

4. Regla de l’enumeració: consisteix en revisar tots els elements del anàlisi i si s’han incorporat adequadament a la síntesi.

 Aplicació de la primera regla: l’evidència:

Descartes es posa a sobtar de tot, ja que és el millor camí per descartar aquells coneixements no fonamentats en l’evidència. No és un dubte escèptic, sinó un dubte metòdic. DC dubta de tots els coneixements adquirits:

1. De la facultat de sensibilitat: a vegades els sentits no són fiables (il•lusions òptiques)

2. Memòria/imaginació: a vegades els somnis semblen reals i la vida podria ser un somni. DC: tot allò aprés es confon, confonem, perquè no hi ha cap criteri clar. Tots sabem distingir quan estem desperts de quan estem dormint, però no hi ha un criteri clar i és molt fàcil confondre la realitat amb el somni. No puc estar segur de que la realitat existeix o és un somni.

3. Intel•ligència: hipòtesi del geni maligne: la nostra intel•ligència ens podria enganyar, la meva raó fins i tot quan veu amb evidència les certeses més simples, podria equivocar-se i no tingués cap manera de descobrir on està l’error(geni maligne).

El punt final del dubte metòdic sembla ser l’escepticisme radical, no podem estar segurs de cap coneixement que tenim. Però DC se’n a dona que podem dubtar de tot menys d’una cosa: ser una cosa que dubta. Quan els sentits m’enganyen, confonc la realitat i el somni p quan

...