II República- Constitució I Tribunal De Garanties Constitucionals

1. INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

1.1 LA DICTABLANDA I EL PACTE DE SANT SEBASTIÀ:

Alfons XII va encarregar al govern del general Dámaso Berenguer la feina de reconstruir gradualment l’antiga normalitat constitucional, és a dir, refer els partits polítics, tornar a obrir les Corts, deixar funcionar els sindicats obrers... . Era molt difícil, perquè la monarquia s’havia compromès massa amb la Dictadura. Els antics partits dinàstics no tenien cap base popular i els intel•lectuals i les classes mitjanes s’inclinaven obertament per la República.

A l’agost del 1930, en la semiclandestinitat, representants de partits republicans (Lerroux, Azaña, Marcel•li Domingo), socialistes (Prieto, Fernando de los Ríos), nacionalistes (Casares Quiroga i els catalans Carrasco i Formiguera, Macià Mallol i Jaume Aiguader) i d’altres van fer una reunió a Sant Sebastià on van establir una política antimonàrquica i un Comitè Revolucionari per dirigir-la.

Sembla que en aquest pacte, anomenat de Sant Sebastià, els representants catalans se’ls va prometre una autonomia sotmesa a referèndum popular i a l’aprovació de les futures Corts, que, a més, redactarien una nova Constitució per a l’Estat espanyol.

La revolta militar, mal preparada, que dugueren a terme els capitans Fermín Galan i Àngel García Hernández a Jaca (desembre del 1930) va fracassar, i l’afusellament fulminant d’aquests militars va desacreditar encara més la monarquia.

En aquestes condicions, el darrer govern monàrquic de l’almirall Aznar, amb el qual col•laborà la Lliga, va anunciar eleccions municipals per al 12 d’abril i al Congrés per al 7 de maig.

1.2 LES ELECCIONS DEL 12 D’ABRIL:

Encara que només eren unes eleccions municipals, els partits que havien signat el Pacte de Sant Sebastià les van acceptar com un plebiscit entre la monarquia i la República. Si les guanyaven significaria que el poble espanyol s’estimava més la República que la monarquia.

La campanya electoral va ser molt intensa. Els monàrquics confiaven en el sistema de cacics al camp, però no a les ciutats. Acudí a les urnes un 66.5% del homes censats. A partir del dia 13 al matí se’n van començar a conèixer els resultats. Els republicans guanyaren a 45 de les 50 capitals de província, a les ciutats importants i a les zones industrials i mineres. A la ciutat de Barcelona Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) aconseguí 25 regidors i la Lliga Regionalista, en canvi, només 11.

1.3 PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA A MADRID I A BARCELONA:

En un clima d’eufòria i sense violència, molts ajuntaments van proclamar la República. El primer lloc d’Espanya que ho va fer va ser Éibar, a primeres hores del matí. Després Barcelona, a València, a Saragossa... El monarca va dubtar davant el desencoratjament dels seus ministres; finalment, va abandonar Madrid, i , des de Cartagena, un vaixell el portà a l’exili, a França.

A Barcelona es presentà el primer problema seriós per a la República. Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament cap al migdia. Poques hores més tard Francesc Macià ho feu des de la Diputació. Macià va proclamar la “República Catalana com a estat integrat de la Federació Ibèrica”; això representava que Catalunya era un Estat dins d’una República Federal Espanyola. Tot seguit formà un govern provisional i nomenà altres autoritats.

Mentrestant, a Madrid, i amb la mateixa eufòria popular, el Comitè Revolucionari format a Sant Sebastià es convertí en govern provisional, presidit pel república catòlic Niceto Alcalá Zamora; en aquell moment hi havia a Espanyo dos governs en funcions. Era una situació perillosa que el govern de Madrid no podia acceptar perquè encara no s’havia decidit com seria la República Espanyola.

Van viatjar a Barcelona (17 abril) tres ministres del govern central i desprès d’onze hores de discussió amb Macià i els seus consellers van arribar a un acord: desapareixia la República Federal Catalana i en el seu lloc s’establia un govern provisional que es batejava amb el nom de Generalitat en record de la institució medieval. El govern central prometia patrocinar l’elaboració d’un Estaut d’autonomia.

Al final d’abril el president del govern provisional de Madrid, Alcalá Zamora, visità Barcelona i hi fou ben acollit. Els catalans confiaven aconseguir l’autonomia que no els havia concedit la monarquia.

1.4 LES ELECCIONS A CORTS:

El 28 de juny de 1931 se celebraren unes eleccions amb sufragi universal masculí per elegir unes Corts Constituents que elaboressin una Constitució que havia d’estructurar el nou Estat. Va votar el 70.4% del electors, un percentatge molt alt comparat amb el de les anteriors eleccions. Van ser les primeres eleccions “netes” que es feien a Espanya.

Dels resultats cal destacar dues coses: la multiplicitat de partits i el triomf de les esquerres. Havien desaparegut els monàrquics tradicionals. El triomf de les esquerres volia dir que els partits d’esquerra tenien majoria de diputats a les Corts/Parlament.

1.5 LA CONSTITUCIÓ DEL 1931:

La primera cosa que es van veure obligats a fer les nous governants va ser una Constitució. Fou l’obra de les noves Corts que havien sorgit de les eleccions del juny del 1931.

Dues qüestions van provocar els debats més durs: les relacions amb l’Església i el problema de les autonomies. Amb tot, el desembre del 1931 va ser aprovada la Constitució.

La Constitució era força avançada pel seu temps i en alguns aspectes tenia un to socialitzant. Establia una sola cambra (Congrés de Diputats) elegida per les Corts cada quatre anys per sufragi universal, també femení per primera vegada, amb un President de la República nomenat cada sis anys; una República de tipus integral, no federal, bé que donava l’oportunitat, a les regions que ho demanessin, d’aconseguir l’autonomia; protegia, sobretot i d’una forma molt detallada, els drets dels individuals democràtics i anul•lava els privilegis de classe fent desaparèixer els títols nobiliaris.

Després de l’aprovació de la Constitució, fou elegit president de la República Alcalá Zamora, polític moderat de centre, i Manuel Azaña presidí el primer govern, format per polítics republicans, socialistes i nacionalistes, que van continuar l’obra reformista ja iniciada pel govern provisional des de l’abril.

1.6 ELS PROBLEMES DE LA SEGONA REPÚBLICA. EL BIENNI REFORMISTA:

Cronològicament, la Segona República es divideix en les etapes següents:

a. Primera etapa: domini de l’esquerra o Bienni Reformista:

1. Govern provisional, de l’abril al desembre del 1931

2. Governs Azaña, fins al novembre del 1933, amb domini de republicans i socialistes

b. Segona etapa: domini de la dreta, o Bienni Negre, fins al febrer del 1936, amb governs radicals i de la CEDA.

c. Tercera etapa: l’esquerra recupera el poder, però poc temps. El juliol del 1936 tingué lloc el pronunciament militar que originà la guerra civil.

Aquestes etapes responen en línies generals al plantejament següent.

La República havia estat rebuda amb una gran il•lusió pel poble espanyol, que esperava reformes importants que milloressin la situació dels pagesos, dels obrers i de la petita burgesia i que modernitzessin el país a fi de superar l’endarreriment respecte als països europeus més avançats en àmbits com l’ensenyament, la investigació científica, la democràcia...

Les reformes iniciades durant els dos primers anys de govern d’esquerres no van ser gaire profundes i van acabar fracassant. Però van provocar una doble reacció: de les dretes (exèrcit, terratinents, Església), que es van sentir amenaçades, i dels sindicats obrers i pagesos, que les van considerar lentes i migrades. Això va provocar la polarització de la societat espanyola en dos bàndols irreconciliables, fet que va dur a la guerra.

1.7 ELS PROBLEMES ECONÒMICS:

La Segona República va néixer en un mal moment econòmic. L’any 1929 el crac de la borsa de Nova York havia provocat una etapa de forta depressió econòmica arreu del món: van ser els terribles anys trenta. A Espanya i a Catalunya va repercutir menys que en uns altres països, perquè l’economia espanyola era força autàrquica i no teia gaires relacions amb Europa ni amb Amèrica.

Però va plantejar una sèrie de problemes: la reducció d’inversions de capitals estrangers, la davallada de les exportacions, sobretot de productes agraris, i la interrupció de l’emigració cap Amèrica, que podia ser la solució a l’atur.

Els problemes econòmics van ser més aviat interns, del mateix país. Hi havia un atur crònic al camp andalús i extremeny provocat pel repartiment desigual de la propietat de la terra; la República, a més, es va trobar els nombrosos deutes de la Dictadura, que s’havia embarcat a fer obres públiques espectaculars; finalment els mateixos governs d’esquerra van produir altres problemes.

Per exemple, l’augment de salaris dels obrers, que va coincidir amb la baixada dels preus dels productes, va comportar la fallida dels beneficis dels industrials i dels

...