EL CAFÈ DE LA MARINA DINS DEL TEATRE DE SAGARRA

EL CAFÈ DE LA MARINA DINS DEL TEATRE DE SAGARRA

La paradoxa del comediant

Explica la llegenda literària que un bon dia van coincidir Eugeni d'Ors, l'intel•lectual teoritzador del noucentisme, i Cebrià de Montoliu, assagista i traductor. Ors, de tarannà propens a l'elitisme, havia vestit el cognom amb una preposició falsa al davant; Montoliu, d'ideari més social i progressista, s'havia esborrat la preposició heretada de l'arbre genealògic: es feia dir sense. Amb tota solemnitat, l'autor del Glosari va preguntar a Montoliu: «Com és que vós, tenint el “de” per família, us el traieu?». Esmentant el cèlebre pseudònim del seu interlocutor, Montoliu va respondre-li: «Home, Xènius, me l'he tret perquè te'l puguis posar tu». A l'autor d' El Cafè de la Marina, Josep Maria de Sagarra, no n'hi calia cap d'inventada, perquè ja li venia de llinatge, com a Montoliu. Tampoc no corria a dissimular-la, perquè l'ascendència nobiliària que traspua ja li agradava, igual que a Ors. Membre, per la branca paterna, d'una nissaga de propietaris rurals vinguda a menys, que, amb les vaques magres, s'instal•la a ciutat, Sagarra va criar fama de cavaller cultivat en el refinament, dandi, sibarita, noctàmbul i una mica au dessus de la mêlée. Aquest senyor de casal gran, teòric representant d'una frivolitat cosmopolita al marge de les masses, va convertir-se en un mite popular: el successor natural, quant a la penetració de la seva escriptura en un ampli espectre social, d'anteriors figures nacionals com Verdaguer, Guimerà o Maragall. Ho certifica el funeral multitudinari tributat a l'autor, el cinquantè aniversari de la mort del qual es va commemorar el 27 de setembre de 2011. Un altre escriptor reconegut per molts, Josep Maria Espinàs, va assistir- hi:

“A l'enterrament hi vam anar centenars de persones. Com que la casa de Sagarra era a quatre passes de l'església de la Bonanova, no hi havia pràcticament espai per organitzar un seguici amb tanta gent. Aleshores es va decidir que el cotxe funerari donés una volta a tota la plaça. Al darrere hi anava la Guàrdia Municipal de gala i a continuació la ciutadania que volia acompanyar-lo. Feia pensar en aquells atletes que, després d'arribar guanyadors a la meta, fan una volta més a l'estadi perquè tothom pogués homenatjar-los. La gent convertí la plaça en l'últim escenari que Sagarra podia presidir. [Josep Maria Espinàs. Relacions particulars. Barcelona: Edicions La Campana, 2007, p. 150-151.]

Els gèneres que havien elevat Sagarra a l'altar de la celebritat pública eren, sobretot, la poesia i el teatre. Pel que fa a la poesia, tant la lírica breu, molt eufònica de ritme i musicalitat, sovint amb format (la cançó) i temes (el paisatge rural o mariner, el decurs del dia i les estacions) populars, com els poemes narratius extensos, d'inspiració folklòrica, en què es recrea el llegendari català, oferien una proposta poètica assequible per al lector comú. En relació amb el teatre, Sagarra esdevé un «autor comercial». Entenguem-nos: d'èxit, que no és sinònim automàtic de baixa qualitat literària. D'ençà els anys vint, Sagarra s'afermarà com el dramaturg més rendible i, consegüentment, amb més requesta, dels escenaris patris. Hegemonia perpetuada durant la dècada dels trenta, fins a la guerra civil, amb títols com La corona d'espines (1930), L'hostal de la Glòria (1931) i el mateix El Cafè de la Marina (1933), autèntics succès d'estime, teatre que omple platees a vessar i gaudeix del favor d'un públic fidel i enfervorit. Vet aquí la paradoxa del nostre comediògraf: un aristòcrata vocacional atret per les manifestacions de la cultura tradicional, amic de la gent de camp i de mar, amb feeling popular, capaç de connectar amb la majoria, a la qual assorteix de productes escènics fets a mida. A estones, fins convida a citar Lope de Vega, quan, a propòsit de les relacions autor/espectador i de les concessions al respectable permeses, es justificava: «Pues las paga el vulgo, justo es hablarle en necio para darle gusto».

El regne de la fantasia

La carrera dramàtica de l'escriptor barceloní s'estén des del 1918, data en què estrena Rondalla d'esparvers, fins al 1961, any de la representació d'El fiscal Requesens, adaptació d'una obra de l'escriptor rus Nikolai Gogol. Amb quatre dècades i escaig davant els telons n'hi ha prou per bastir una oferta dramàtica variada, en vers i en prosa. En l'àmbit del teatre versificat, paral•lelament al gènere que esdevindrà la seva divisa teatral, el poema dramàtic, Sagarra escriu comèdies costumistes: una contrapartida lleugera, humorística a la sobrecàrrega emocional dels drames. N'hi ha de més ensucrades, més sentimentals (Les llàgrimes d'Angelina, La Rambla de les Floristes); d'altres de pròximes a la farsa (El matrimoni secret, La Llúcia i la Ramoneta) i alguna a mig camí (L'estudiant de Vic ). Hi ha una sola excepció d'aquesta doble línia: Judit, una tragèdia, l'única peça en vers que no s'avé a l'esquema del poema dramàtic o de la comèdia de costums.

El Cafè de la Marina també és teatre versificat. En vers blanc, sense rima, per tal d'aproximar-se al llenguatge corrent de l'ambient que s'hi retrata, la llengua dels pescadors empordanesos (l'apartat «La llengua de Sagarra» aborda la llengua sagarriana).

S'inclou dins del voluminós contingent de teatre poètic que compon Sagarra, una tendència que floreix a Europa a cavall entre els segles XIX i XX. El teatre poètic d'aquesta època dibuixa un corrent internacional que aglutina models diversos: el neoromanticisme (Edmond Rostand, autor de Cyrano de Bergerac (1987), a França, o Eduardo Marquina, al teatre castellà), el simbolisme-decadentisme (el belga Maurice Maeterlinck, l'italià D'Annunzio, els catalans Adrià Gual, Santiago Rusiñol o, ja noms menors, Ramon Vinyes i Ambrosi Carrion), el neopopularisme (novament D'Annunzio, els irlandesos William B. Yeats i John M. Synge, el Valle-Inclán que beu del fons llegendari popular, García Lorca i Rafael Alberti), la deriva cap al grotesc i el guinyol (un vessant de Valle-Inclán, el dramaturg belga Michel de Ghelderode), la simbiosi de motiu historicollegendari i de reflexió metafísica (el francès Paul Claudel), la fusió amb l'avantguarda (a França també, Jean Cocteau), els textos dramàtics de Josep Carner o les obres del nord-americà T. S. Eliot. El poema dramàtic, gènere al qual s'adscriu El Cafè de la Marina, suposa l'aportació de Sagarra

...